Un moment del rodatge del vídeo    que aquest divendres es podrà veure al Museu de Menorca.

TW
0

La riquesa de la comunitat sorda, de la seva cultura i la seva llengua es reflecteix plenament en el projecte «A què sonen els boscos», de l’artista visual menorquina Joana Brabo, i que qualsevol persona interessada podrà veure aquest divendres, a les 18.30 hores, amb la projecció al Museu de Menorca del vídeo que l’autora ha realitzat amb la comunitat sorda de Menorca. Una vegada acabada la projecció, tindrà lloc un col·loqui amb la participació d’alguns dels protagonistes d’aquest projecte.

La creadora de «A què sonen els boscos», Joana Brabo, assenyala que les reflexions al voltant del bosc, la identitat i el silenci «han estat el punt de partida per a generar un espai de trobada creatiu on compartir experiències i necessitats, utilitzant l’art com a eina d’expressió sensorial i emocional».

Participants en el projecte.

La sensibilitat de Brabo envers el col·lectiu de persones sordes i sordo-cegues la va moure per aconseguir finançament per dur a terme el seu projecte audiovisual. D’aquesta manera, el juny de 2023 va viatjar a Finlàndia per fer una residència artística amb membres de la companyia madrilenya de teatre sord El Grito, amb el suport de l’Institut d’Estudis baleàrics (IEB). Tres mesos després va començar el seu treball amb la comunitat sorda de Menorca, amb el suport de la Conselleria de Cultura del Consell insular i la col·laboració de l’Associació de Persones Sordes de Menorca (Assorme). El desembre de 2023, Brabo va ser una de les vint artistes premiades en la convocatòria Art for Change de la Fundació la Caixa, el que li va permetre dur a terme el projecte amb la comunitat sorda de Barcelona. A més, durant el primer semestre d’enguany, ha estat en residència en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona    (CCCB), amb activitats a la Fundació Miró, Xamfrà i l’Associació d’Artistes Sords.

Una història de censura i resistència al llarg dels anys

L’artista visual Joana Brabo afirma que les llengües de signes han estat sistemàticament censurades al llarg de la història, a més d’imposar-se l’oralisme com a única via d’educació i limitant el desenvolupament de les facultats de les persones sordes, amb la particularitat que a Espanya les llengües de signes no es van reconèixer oficialment fins a l’any 2007.

Brabo recorda que la pràctica comuna d’un diagnòstic tardà i la recomanació mèdica de no ensenyar la llengua de signes a la infància sorda, els sotmet a una privació lingüística en un període crucial del seu desenvolupament personal, amb greus conseqüències en les seves capacitats cognitives, socials i emocionals.