La bona relació que existeix tant entre Juan Ramón i els clients com entre el maître i els seus companys de feina han fet possible que sigui distingit amb aquest premi.   

La bona relació que existeix tant entre Juan Ramón i els clients com entre el maître i els seus companys de feina han fet possible que sigui distingit amb aquest premi.    | Katerina Pu

Pablo RodríguezEs Migjorn Gran09/10/24 4:00
TW
6

Amb tan sols onze anys, Juan Ramón Martí (Es Migjorn Gran, 1959) començava a exercir de grum —el que coneixem comunament com a botones— a l’establiment que avui és l’Hotel Seth Santo Tomàs, obrint i tancant les portes als clients en una feina que antany era molt més servicial. La mare de Juan Ramón ja treballava a l’hotel i el va introduir a aquest món gairebé a la força. «El director li va demanar a la meva mare ‘el teu fill que no podria venir per fer de grum, que en necessitam un?’ i ella li deia ‘no, és molt jove, és molt jove’, però la va convèncer», recorda.

Pràcticament tota una vida després, Juan Ramón Martí es jubila com a maître a finals d’aquest mes d’octubre després d’haver fet 65 anys el passat 1 de març. I ho fa en el mateix hotel que el va veure néixer en el món professional, desenvolupar-se com a maître, just després d’haver rebut el premi Turisme de Balears per part de la Conselleria.

Juan Ramón va començar a fer feina amb només 11 anys com un grum d’allò més servicial cap al client | Katerina Pu

Inicis rocambolescos

El segon estiu de feina va tornar al mateix hotel per un naufragi dels seus antecessors. «Els joves que hi feien feina de grums van agafar la barca del director de l’hotel en aquells temps i van fugir. Volien anar a Mallorca, però van naufragar i finalment van ser trobats per l’helicòpter de salvament. Els van fer fora i hi vaig entrar jo», recorda sobre el seu primer contacte amb la professió. Increïble, però cert.

Després d’haver viscut la seva primera experiència laboral, el jove Juan Ramón va veure in situ com es treballava en una fàbrica de bijuteria en una jornada escolar de visites a diverses empreses. Això li va deixar marcat de per vida. «Posaven sa peça amb una mà, després li donaven al pedal, i amb s’altra mà la llevaven. Tot molt mecànic i continu. Quan vam tornar a classe, vam fer una redacció i vaig posar que no m’havia agradat gens», confessa el protagonista.

Així doncs, el pas del temps deixaria a Juan Ramón a l’escola d’hostaleria de Palma, una vegada ja havia estat amb catorze anys a Cala Blanca fent feina com a cambrer, on es va tirar damunt la primera safata que va agafar en la seva vida. A la capital autonòmica va aprendre un munt de noves habilitats per part de «molts bons mestres», que posaria en pràctica a diversos establiments de l’illa veïna abans de tornar a Menorca.

Tracte al client

Havent estat a diversos establiments a l’Illa, des de Ciutadella fins as Castell passant per Fornells, Juan Ramón va tornar a l’Hotel Sant Tomàs l’any 1985 amb la família Mercadal. El 1999 va implementar amb Natalia, la directora, un nou sistema  de feina més enfocat en el client, el qual va ser dur d’implantar, però que ha quedat demostrat ser tot un èxit.

Juan Ramon Martí amb els seus companys de feina. | Katerina Pu

Amb «l’actitud i el compromís» per bandera, Juan Ramón ha gaudit de la seva feina com a maître en ser el tracte i el contacte amb el client allò que més li agrada. L’atenció i tranquil·litat que transmet només amb la seva veu així ho demostra. «Ara que em jubil, em regalen bombons i tot. Uns bons clients m’han enviat un llibre amb una carta que diu ‘ara que tindràs molt de temps per llegir, ja pots començar amb aquest llibre’. Són un encant i estic molt content amb ells, crec que em costarà no veure’ls cada dia, i més ara que tenim un ambient tan bo entre tots», afirma.

Havent viscut des de dins tota l’evolució del turisme a l’Illa, Juan Ramón ha tingut temps per tractar des d’alemanys i britànics, els principals clients antany, fins a neerlandesos, francesos o argentins, els ara habituals. Sent molt agraït amb tots ells, el maître reconeix sentir predilecció pels primers. «En el seu moment, tenia clar que me’n volia anar fora. Fer feina dos anys a Anglaterra i altres dos anys a Alemanya per aprendre l’idioma. Però em vaig enamorar i els meus plans van canviar», reconeix entre rialles. Ara vol gaudir del temps amb la seva dona, de la família, de reviure les festes patronals que no veu des que era jove, de jugar a pàdel o de tornar a dedicar-se al seu hort amb tota la tranquil·litat del món.