Qui recorda el llegendari hotel Bustamante de Maó?

Al·ludesc a l’Hotel Bustamante, de Maó. Si no ho tenc mal calculat, fou el primer negoci d’allotjaments a denominar-se amb aquesta paraula tan coetània, habitualíssima, dels nostres dies, i que, amb una multiplicació a vegades delerosa, s’ha encarregat de transformar el literal en un espai de murs i murades tot voltant la, diguem-ne, geografia natatòria de la petita Menorca.

Avui el Bustamante és un record esfumat i desfet. En realitat, no és ja ni un mer record, ni una idea vaga. No és res. Fa ja mig segle ben garbellat que l’hotel va tancar les portes un 20 de març de 1973: un grapat molt feixuc d’anys i dècades, més de deu lustres atuïts!

Determinats trets, per a mi objectius, venen a dar raó al nostre judici. El Bustamante, realment, fou el primer a optar per la moderna etiqueta. S’avançà a tothom a introduir entre nosaltres la tendència a proclamar-se «hotel», amb totes les lletres, i afermant-se en l’orgull del mot. Així, feu bona una denominació d’arrel francesa que aquí, a la indecisa Menorca, romania encara fora d’ús lingüístic. Sobretot, si fem notar que el Bustamante datava de 1885, quan a l’illa ni somniàvem que algun dia podria haver-hi un hotel de debò —i no en parlem, de les cadenes d’hotels i tota la legió vertiginosa d’apartaments, aparthotels, villas-jardín, agroturismes i d’altres rares derivacions.

¿Qui, fa gairebé un segle i mig, havia incorporat, aquí, entre nosaltres els insulars rebecs al turisme, la paraula «hotel» a boca plena? En un panorama arcaic de pures «habitacions de lloguer» i, tot en gros, de fondes familiars amb bany compartit, ¿qui va protagonitzar un salt professional i assentà unes tímides però concretes bases de l’hoteleria contemporània? Fou, sí, perfectament, el senyor Joan Bustamante Álvarez, el pare de l’establiment hoteler que volgué batejar amb el seu pompós llinatge d’arrels possiblement càntabres.

S’havia fundat com a reconversió de la vella Fonda del Vapor, situada al Camí des Castell de Maó. Tot transformant-la en un local modern, còmode i de factura professional, l’Hotel Bustamante s’instal·là a la costa d’en Ga (o Deià), el 10 de setembre de 1885. Un innocent anunci —innocent, esclar, atenent a les formes incisives i més aviat al·lucinògenes amb què avui es projecten els anuncis publicitaris— s’expressava així: «Hotel Bustamante (antes Fonda del Vapor). El dueño de este establecimiento tiene la satisfacción de participar al público en general y a sus numerosos favorecedores en particular que desde hoy [día 10] queda el mismo instalado en la magnífica y espaciosa casa de la calle Deyá, 2, esquina a la calle Nueva» [«El Liberal», 10-9-1885, 260].

Curiosament, el Bustamante va tornar al Camí des Castell l’any 1919: la mateixa via urbana on havia romàs la fonda que li feia d’antecedent. I, finalment, el 1934 va ocupar la tercera i última domiciliació a la plaça del Príncep, cantonada amb el carrer de la Miranda. En el curs de tres generacions consecutives d’avi, pare i fill (Joan, Ramon i Antoni Bustamante, respectivament), la història de l’hotel encara ara representa el negoci del ram marcat per una més gran continuïtat en el panorama d’empresaris hotelers menorquins de tots els temps a través de l’una línia de sang directa. No conec, vull dir, cap saga illenca que, de moment, hagi desbancat a les tres generacions consecutives dels Bustamante.

Altres trets ben eloqüents que, per mi, li atorguen el perfil d’hoteleria moderna són palesos. En primer lloc, s’anunciava com a casa poliglota: a banda del català de Menorca i el castellà, els clients hi podien ser atesos en francès i anglès. I, a més, ben enfora d’oferir-se com a simple i excloent lloc per a pernoctar (i res més), es vinculava expressament a una oferta de restauració per a la gent de dins i de fora. Açò és: també per a transeünts que no hi sojornaven, però que volien contractar banquets per a festes familiars o compromisos de negocis, personals, etcètera.

Joan Bustamante Álvarez, nat el 23 de juny de 1837, va passar avall, a Maó, a 66 anys, un dimarts, 8 de març de 1904. Malgrat la modernitat exacta que cal adjudicar-li, la premsa de l’època, imbuïda d’aires decimonònics, encara li va penjar una ridícula etiqueta descriptiva extemporània i miop. «En la mañana de hoy ha fallecido nuestro amigo, el antiguo ‘fondista’ de esta ciudad» [«El Liberal», 8-3-1904, 6.795]. «Fondista, fondista!». Quin nom més capclòs per a un pioner positiu i autèntic!

El fill Ramon fou qui va prendre la decisió de fer el trasllat a la plaça del Príncep. Era l’any 1933. Mitjançant una operació hipotecària, va comprar algunes cases vesines i va assegurar la reconversió en un edifici unitari, de sabor eminentment local. Presidia la façana una àmplia i senyorívola balconada, mentre que les dependències interiors van ser decorades amb mobles de gust colonial anglès. Oferia un menjador generós de molta llum, rematat amb una saleta propera que comptava amb un piano a disposició per a certs aniversaris i celebracions privades.

«La Voz de Menorca», amics íntims de Ramon Bustamante, un afecte republicà d’aquells anys, va anunciar les obres d’aquest tenor: «El hotel constará de planta baja con espléndidos comedores iluminados por la luz natural que penetrará a raudales por los ventanales y que les dará un matiz alegre y optimista, ya es lo que el huésped necesita. Nada de oscuridad. Luz natural en todas las habitaciones. Además, un hermoso hall con grande y espacioso salón de lectura y de descanso, cosa algo seria. La cocina es sencillamente magnífica, amplia y provista de los enseres y utensilios modernos. Además, está perfectamente aislada del hotel, de manera que el huésped no sentirá las molestias que ocasione el olor del condimento de los comestibles. Todas las habitaciones estarán provistas de agua corriente, caliente y fría, que el huésped podrá graduar a su gusto y exigencia. Las camas todas son de metal pavonado, y somier de hierro. En todas las habitaciones habrá su timbre correspondiente, a fin de evitar toda posible molestia al huésped. En invierno, el hotel estará caldeado por medio de la calefacción central. […]. En fin, todo está magníficamente distribuido; y no pensábamos fuese posible que Mahón pudiera contar, como contará ahora, con un hotel de las espléndidas condiciones que tendrá el que hemos visitado» [12-6-1934, 9292].

Les reformes foren inaugurades l’11 d’agost de 1934, un dissabte de solell empresarial i agradable escalfor d’estiu.

Hi hagué la coincidència que aquell mateix dia Maó havia saludat la visita política d’una comissió de diputats del Congrés. La formaven un grup parlamentari pro turisme que tenia planificada una inspecció arreu de les Balears, per assabentar-se de les reivindicacions i condicionants amb què aquell empresariat pioner havia començat a conrear l’economia turística. N’eren membres Joan Estelrich, un enamorat de Menorca des de la jovenesa, i que actuava com a president de la comissió; Joaquín Pellicena, Manuel Fiorenza i Ramón Cantos. Foren rebuts tots quatre pel seu homòleg del districte electoral de Menorca, Tomàs de Salort i Olives.

Les intencions de l’ambaixada parlamentària era combinar les reunions polítiques amb les excursions, reforçant-ho tot amb l’acompanyament d’elements polítics municipals, representants de grans corporacions nacionals de ferrocarrils i, fins i tot, d’efectius de la incipient promoció i propaganda turístiques. Al costat dels congressistes, hi figuraven també el regidor municipal de Barcelona, Javier Calderón; el secretari del Ferrocarril Central d’Aragó, Luis García de los Salmones; el redactor del mític diari catalanista «La Veu de Catalunya», Salvi Valentí; i el director de la Casa Ulargui Films, Saturnino Ulargui Moreno, i el cameràman Andrés Pérez. No hi va faltar el ferm entusiasme d’una entitat amfitriona, encarnada en un jove Foment del Turisme (1932) que presidia el gran visionari del nou sector econòmic, Joan Gomila Borràs.

Visitaren les estacions arqueològiques de Talatí i Trepucó, els salons de l’Ateneu de Maó, farcits de les grans baluernes culturals vuitcentistes; i l’església de Santa Maria, on se’ls va oferir una audició d’orgue. No hi mancaren les rebudes afalagadores a la casa consistorial ni a la finca eminent de Sant Antoni, amb tot l’encens de conservar encara els ecos secrets dels adúlters més novel·lescos del Set-cents: l’almirall borni i manxol, el distingit Horatio Nelson, primer baró del Nil, i la mel·líflua lady Emma Hamilton, esposa d’un decrèpit i riquíssim sir William Hamilton.

Finalment, dinaren en els menjadors fulgents de la Lliga Marítima. La tarda, encara volgueren experimentar-la a Fornells, Ciutadella i cala Galdana. «Durante la excusión y el banquete se tomaron varias vistas cinematográficas para una película documental de las bellezas de España». Bonibé segur que podria haver-se tractat de la primera producció filmogràfica dedicada a la promoció turística de l’illa.

Nou Bustamante

La inauguració de les obres del reformat Bustamante fou opípara. S’hi van servir: entremesos, consomé President, ronyons al Xerès, llagosta en salsa a la maonesa, pollastre as caliu, gelats, fruita i cava, «menú que firmaría hoy cualquier gourmet o amante de la buena mesa», que observà un cronista, potser amb mirada famolenca. Haurien de discórrer anys abans que la ciutat visqués l’aparició d’un altre hotel turístic, el Port-Mahón de 1956, obra de l’arquitecte Josep Claret Rubira, que volgué ser el reflex de les cases predials de Sant Antoni, traspassades pel mirall d’aigua del port.

El nou Bustamante, en obrir les portes, oferia trenta-tres habitacions per a quaranta-dos clients, a raó de 12 pessetes en pensió completa, i una cuina sempre molt selecta. Tanmateix, el restaurant va tancar el 1967.

La consigna empresarial de la Casa era l’acolliment personal i, fins i tot, familiar, encara que patirien enganys de clients amb mala fe. En certa ocasió, un hoste deixà impagades les factures, amb el deure de rescabalar-les en arribar a Barcelona. Vana promesa. Un nét, Román Bustamante Pons (1914-2000), qui, passats els anys, seria majordom de Fernando Rubió i Tudurí, va aprofitar un desplaçament a la capital catalana per trobar el rastre del morós. Rebé, però, la desagradable sorpresa de saber que jeia empresonat. Resolt enmig de l’adversitat, Román demanà una visita al recinte carcerari i, heus aquí, que el subjecte compartia calabós amb un altre individu que també havia deixat un gep incobrable a l’hotel. Dos morosos, en comptes d’un, purgaven els deutes deixats al Bustamante, entre d’altres malifetes il·lícites.

Com voldrà el cronista Antoni Verger, que escriví la ressenya del tancament del negoci, «el Hotel Bustamante que fue, ha muerto, lo que tanto sacrificio costó edificar, lo que la Guerra Civil destruyó en parte y volvió a resurgir, ha desaparecido. El Hotel Bustamante, no hay duda, era un símbolo de una época que se aleja cada día más y más».

Posà la clau al pany el nét del fundador, en Toni del Bustamante, fill de Ramon i Esperança Pons, el darrer director d’una institució hotelera que ningú avui recorda per enaltir-la com a pionera del que després ha vingut a les nostres vides, multiplicat mil per mil.

Aquelles mateixes setmanes de la inauguració hotelera i de la rebuda de la comissió de parlamentaris, Joan Gomila deixava anar les seves reflexions sobre el fenomen turístic. Avui, gairebé cent anys després, encara s’aguanten dempeus i tibants: «Desde que en el ambiente ciudadano flota la útil preocupación del turismo, ha aparecido el fantasma del hotel, y decimos fantasma en el sentido de que la visión, la imagen del hotel, asusta a algunos buenos espíritus menorquines que buenamente creen que sin la pro existencia del mismo, no puede desarrollarse y prosperar el turismo. […]. No somos contrarios al proyecto de construcción de un hotel, tal criterio sería absurdamente ridículo; si se edifica el hotel y se hace pronto, tanto mejor; y si en vez de uno se construyen varios, miel sobre hojuelas. Entendemos que no deben regatearse esfuerzos para que materialice la idea del hotel lo antes posible, pero que el turismo dependa del hotel, ya es cosa distinta» [«El Bien Público», 5-9-1932, 17.830].

Aguda i refinada idea, encara ara ben viva. Gomila era lluny de creure que el desenvolupament del turisme no depenia —sí i només sí— de la construcció d’una planta hotelera, ni fer-hi prop! «El turista busca el cambio de ambiente —afegia—, quiere gustar la sensación de lo nuevo, de lo desconocido, saborear la emoción de lo bello, de lo artístico, de lo curioso, de lo exótico, de lo típico de cada país, con todo lo cual tonifica su espíritu y aumenta el caudal de su cultura. El turista no se mueve con el mismo espíritu que un viajante de comercio». «En estos momentos —concloïa—, nos informan que hay 6 turistas en Mahón, y ninguno de ellos se halla hospedado en los dos hoteles principales. Ésta es prueba elocuente de que abundan muchos turistas que no necesitan para permanecer y disfrutar de las delicias de Menorca de las comodidades de un gran hotel. Y, por el momento, para empezar, éste es el tipo de turista que nosotros necesitamos. Sin hoteles, puede haber turismo. Sin turistas, no hay turismo. Primero, los turistas, después vendrá el hotel».

En el dia, hi ha de tot i molt: turistes a betzef i hotels a manats!