Alfredo Bryce Echenique, un novel·lista rere una finestra de Fornells

La seva vinguda era de naturalesa novel·lística. Havia de portar a terme la redacció, de principi a fi, d’un relat d’encàrrec generosament becat per la Fundació Guggenheim. No podia trair la paraula donada, ni menys encara renunciar al pacte de remuneració.

Disposat a complir el deure contret, Bryce Echenique era aleshores professor de Literatura a la Universitat de París Nanterre, el centre superior a l’oest de la capital on s’han format, val a recordar-ho, Emmanuel Macron o Christine Lagarde. Per tant, en aquelles envistes l’escriptor peruà residia a França.

Se li agitava a les neurones una certa eima sobre la trama que desenvoluparia en posar-se a escriure. Però encara no havia pensat amb quines circumstàncies li agradaria acomodar-se a la feina. Ho faria en el domicili francès? Buscaria un refugi? Voldria compaginar-la amb les tasques ordinàries de docent?

La sensació que el sotjava era veure’s acollit a un estat de reserva i de dedicació exclusiva. Encara que rebre assossec ambiental el seduïa ben prou, de manera que pogués concentrar-se en la futura novel·la, res no li suggeria el lloc adequat per fruir d’un necessari aïllament creador. Pensava, açò sí, en alguna localització remota i tranquil·la, allunyada de ferums culturals i literaris. Però encara no s’havia parat a pensar en un lloc preferent ací o allí damunt el mapa. Va ser d’aquesta manera que, sense premeditació, anà a raure sobre els topants menorquins per una simple i molt econòmica raó. Un seu alumne francès amb qui mantenia quallada amistat personal li oferí l’opció -tot de franc, ben entès!- d’una petita casa familiar en la remota vila de Fornells, al nord del niell balear més septentrional: l’Île de Minorca.

El generós amic i deixeble nomia Michel Delmotte, els parents del qual, d’un temps enrere, acostumaven a visitar-la els estius. Aquella llar menorquina reunia tots els avantatges idonis per al cas: llunyania parisenca, atmosfera de reclusió segura i gratuïtat de butxaca.

Bryce Echenique, esclar, no s’ho va pensar gens.

Els fets es desencadenaren l’any 1976, a tocar de l’estació estival. L’escriptor, dit i fet, hi va romandre ben bé tres mesos llargs, perfectament en soledat. S’hi va estar fins que la tardor ja havia despuntat a l’horitzó del calendari.

Sabem, tanmateix, poques coses de com hi van transcórrer el règim de treball i la rutina quotidiana, a banda de la tasca literària stricto sensu de teclejar l’obra narrativa. Tenia pensat de bon principi el títol que volia posar-li: "Tantas veces Pedro".

La llar cedida era al carrer Major, sense que, ara com ara, hom hagi pogut determinar amb plena exactitud l’habitatge de què es tractava. Algun testimoni que havem consultat la situa en el cap de cantó de l’esquerra, en direcció a la parròquia. Degué ser la darrera d’aquesta via, just quan el carrer trenca cap a l’esquerra per engaltar en el carreró des Molí.

Entre juliol i octubre, es va recloure per escriure gairebé sense fre, tots els dies de totes les setmanes. No es destorbà gens obrint-se pas, línia a línia, per les pàgines de la novel·la en flor. La primera edició fou publicada el 1977 per a una editorial peruana i, el 1981, per a Anagrama, a Espanya.

Era el quart títol de la seva producció narrativa, la segona novel·la de la carrera. "M’havien parlat de Menorca, i m’hi en vaig anar", revelà l’autor al periodista Joan Cantavella en una entrevista mantinguda a Madrid el juny de 1985. "En concret, vaig estar-me en un poblet anomenat Port Fornells [sic]. Allí em vaig tancar, en la casa potser més lletja. Durant alguns dies, hi vaig romandre, assegut davant les quartilles, sense que el treball avancés gairebé gens".

Però vet aquí que, de sobte, la inspiració li fiblà una esperonada un matí lànguid, quan va veure transitar per davant de la finestra un tipus enigmàtic. Li va cridar l’atenció de seguida. Semblava un home d’aspecte anglosaxó. Més exactament, el perfil del cònsol anglès de la novel·la "Bajo el volcán" de Malcolm Lowry. Caminava més aviat avorrit, balancejant un llibre que portava únicament amb dos dits. Picat per la intriga, Bryce Echenique decidí de seguir-lo fins a un bar pròxim. Mentre ell prenia un cafè amb llet, l’anglosaxó hi va consumir per damunt de les cinc o sis ginebres, transparents i fortes com el cristall.

A partir d’aquesta anècdota, la novel·la de Bryce Echenique començà de prendre imparable volum. L’escriptor sentí que s’havia topat amb el personatge que necessitava per fer-li venir la inspiració desitjada. Acte seguit, s’endinsà en la feina amb frenètic deler, sense aturades. Entretant, el seu "cònsol anglès" no deixava de discórrer cada dia per davant de la finestra, camí de la mitja dotzena de gins per al desdejuni. Cantavella completa el relat així: "Pronto pensó que se trataba también de un escritor, y así lo consideró siempre. Solo al final de su estancia allí comprobó que era cierta tal suposición, porque alguien le preguntó en su presencia si avanzaba en sus relatos y el inglés movió la cabeza para negarlo con cierta desesperanza: ‘Aquello confirmaba que me encontraba ante un escritor en seco, que no podía seguir adelante’".

Nosaltres, ara, podem lligar caps amb notòria facilitat. La deducció resulta clara i evident. És força probable -així ho creiem- que el "cònsol anglès" de Bryce Echenique fos l’escriptor dels refugis i els blocaus de Fornells. Açò és: en Robert Morris, en Bob, un canadenc de Vancouver. Potser com Bryce mateix, aquest cappare havia arribat al port de pescadors en un autobús de línia el novembre de 1955, un dia en què la tramuntana siulava sense vergonya, lliscant com les serps de la Bíblia per entre els carrerons emplenats de guspires roents que saltaven dels brasers davant les cases de blanca cal, tancades, pobres i mudes. Morris va morir a Maó el 1981, havent conegut gairebé segur la història de Pedro contada per Bryce Echenique. Però, en canvi, sense haver entrat mai en contacte personal amb l’autor peruà. De fet, l’escriptor sud-americà sols va ser vist com un mecanògraf atrafegat rere una finestra. Algú hi va haver que li va picar a la porta per demanar-li si podria fer la mercè de passar a màquina una carta important que havia de remetre a Barcelona. No sabem quina va ser la resposta!

Tots dos, Bryce i Bob, mai no van ser mútuament presentats, i no compartiren ni taula ni tertúlia, que se sàpiga. Només degueren absorbir el mateix aire diamantí i diàfan del nord, les maleïtures del mar i la quietud en cul-de-sac de Fornells.

Bryce Echenique, respirant en solitari aires fornellers salobres, guanyat pel frenesí redactor, bastí una novel·la sobre un escriptor imaginari anomenat Pedro, sense res a veure, en realitat, amb el canadenc naturalitzat de forneller. La inspiració a ràfegues del novel·lista va engiponar un individu neuròtic, enamoradís, mitòman, irònic i perplex que, un bon dia, decidí d’emprendre la percaça d’una jove per mig món, Sophie, a qui havia vist retratada en una revista de paper setinat.

Pedro Balbuena, en efecte, encarnava un jove peruà resident a París amb el propòsit d’esdevenir escriptor, addicte a l’alcohol i a un company poc convencional -Malatesta, un ca de pèl encès i bronzí- amb qui Pedro entaulava converses interminables. No podia mantenir cap relació sentimental estable amb les dones, ja que vivia estancat, obsedit, per un amor retut a Sophie. L’estat embogit de Pedro provocava la desesperació de les seves parteneus sentimentals (Virgínia i Beatrice, entre les més atractives), totes les quals, al capdavall, acabaven per abandonar-lo.

Encara que cap detall de la trama ni de l’atmosfera general de la novel·la no reflecteixen l’entorn geogràfic on va ser produïda, no cal insistir que Fornells, en abstracte, hi tingué la seva influència, si més no espirituosa en el mirall a tres que s’havia format entre la vila, Bob i Bryce.

Sols un lleu esment incidental hi trobam, però, dedicat a Fornells. A la pàgina 205, hi diu "[...] como cantan los pescadores menorquines aquí en Fornells canciones mexicanas en el bar La Palma, donde algún día vendría yo a escribir tu historia, Pedro Balbuena [...]".

Finalment, com a rúbrica de l’obra, l’autor encara va tenir l’ocurrència d’encabir-hi aquesta datació, que ha quedat per a la història de la literatura de Bryce Echenique: "Port de Fornells, Menorca". El que hi seguia després era el punt i final. Simplement.

Els anys passaren, i Bryce Echenique volgué viure una segona visita a Fornells. Tingué lloc l’estiu de 1988. Ara, però, ho feu acompanyat de qui aleshores era la seva esposa, l’espanyola asturiana Pilar de Vega Martínez.

La parella s’havia conegut a finals de 1986, quan Bryce Echenique residia a Barcelona. Com que la muller es trobava capficada en l’estudi d’unes oposicions acadèmiques, tingué una estada més breu a la vila marinera. No així el novel·lista, que mirà d’assaborir-la tot el que no havia pogut trescar la primera vegada.

Si Bryce Echenique va divagar per l’illa durant els mesos de juliol i agost sencers, Pilar de Vega hi arribà després que el marit, i hi fou partida abans d’acabar juliol.

Els dos mesos donaren per a una certa exploració geogràfica. Així, amb aquestes paraules aproximades, m’ho havia explicat la mateixa De Vega el dia que vaig voler visitar-la. Tinguérem l’encontre a l’Acadèmia de Ciències, a Madrid, gràcies a la intermediació de Manuel Elices Calafat, acadèmic maonès d’aquella docta corporació nacional. De Vega, com a doctora en Lingüística Hispànica, hi treballava contractada per revisar les correccions sintàctiques i ortogràfiques del "Diccionario Esencial de las Ciencias" (2002).

La muller d’Echenique em va referir que no aprofitaren per escometre visites sistemàtiques arreu del territori a la manera purament turística, cosa per la qual mai cap dels dos sentia el més efímer interès. Ben al contrari, en particular l’escriptor, a diferència de l’any 1976, ja no associava Fornells ni l’illa a la disciplina rutinària i monacal, de manera que es donaren a les excursions. Tanmateix, amb contenció, i sense prendre-hi gran ànsia fora de complir amb l’illa imprescindible i habitual. Volgueren tot just reunir uns flocs de records paisatgístics d’una Menorca que per a l’escriptor, finalment, no actuava de taula de redacció.

Bryce Echenique sentí que ja havia superat aquell estat mental obsessiu en el qual només acceptava d’expandir-se a si mateix entre l’alcova en la qual escrivia la novel·la d’encàrrec i el bar La Palma, que tant va seduir-lo la primera vegada. Només immergit en aquella atmosfera embetumada de tabac i cafès s’havia deixat veure de fit a fit.

El bar La Palma, poblat llavors de pescadors, dòmino i una cridòria atapeïda; un local simpàtic d’ambient col·loquial, el va atrapar fins a la medul·la. Se li havia despertat una seducció embruixada, exactament addictiva. Arribà un moment, que el freqüentava diàriament, tantes vegades com li venia la curolla de desentumir-se de la redacció pirètica de "Tantas veces Pedro". Era llavors quan l’escriptor inhalava aire fresc puríssim, descansava de la màquina d’escriure i s’engronsava en el tast d’un cert cereal destil·lat escocès.

Va ser així que Bryce Echenique, a qui mai no han importat de debò els paisatges com a ingredient literari; i a qui Menorca mai no va captivar-lo com a lloc vital ni com a escenari per a la ficció, va maldar de ser vist per les tertúlies d’estiuejants durant aquell segon viatge. S’havia deixat emportar per la idea de fer de tertulià dels bars de la placeta de s’Algaret, entrar, sortir i clapotejar en determinades platges solitàries. Més escassament, però, volgué practicar la descoberta absoluta de l’illa. Sols en algun moment escadusser hom pogué trobar-lo esmunyint-se per Binimel·là o Pregonda; i, ocasionalment, retut a l’embriac de la llum ambre que emanava de les postes de sol roent, allà en la solitud de Ciutadella, en aquell espectacular Finisterre menorquí.

De "Tantas veces Pedro", pocs ecos literaris han quedat per a la història de la novel·lística contemporània. I de Bryce Echenique, no molts més, pensat ara des d’una perspectiva petita, idòlatra i insular, que és sobretot la meva en aquesta i tantes altres cròniques del meu passat. CRÒNIQUES D’AHIR