El camp a la sang: Ferreries reconeix la feina dels Bosch Truyol a sa Terra Rotja

«Ningú pensa en el camp fins que toca menjar. Tot surt de la terra o de la mar», afirma Bep Bosch Truyol, representant de la quarta i actual generació encarregada del lloc. Bep és el tercer de cinc germans i és l’únic que continua amb la tradició familiar iniciada l’any 1920 pel seu besavi, qui va inaugurar l’activitat agrícola a la finca amb la collita de blat després de desembarcar des del lloc de Sant Josep, també localitzat al terme municipal de Ferreries.

Evolució

No va ser fins a la dècada dels 50 quan va començar-se a produir llet al lloc de sa Terra Rotja, marcant així un abans i un després. Durant els anys anteriors, ja s’havia anat incorporant gradualment la ramaderia, encara que només per tractar la carn del bestiar.

En els posteriors anys 60, explica Bep, «el blat ja va anar a menys», produint-se d’aquesta forma un sorpasso en certa manera natural i lògic amb el context. Tot anava com la seda fins al moment en què El Caserío va canviar de propietaris i va passar a les mans de Kraft i, més tard, a les de Nueva Rumasa: «A Menorca es va notar molt. Allò sempre anava bé perquè mantenien un preu, cada any el pujaven... amb Rumasa va arribar el caos total», confessa Bep.

Perspectives de futur

El destí va unir a Bep amb la seva dona Catalina Coll Villalonga, amb qui va contraure matrimoni l’any 1995. L’amor va néixer de la forma més ferrerienca possible, és a dir, a les festes de Sant Bartomeu. Lina, com li diuen els seus afins, també venia d’una família d’orígens pagesos. Tanmateix, quan el 2001 Bep va entrar a fer feina a sa Terra Rotja, l’amor no es va desplaçar fins al lloc situat a la carretera general, just abans de l’entrada al nucli, i es va mantenir allà on va començar: al poble.

Sense destinar esforços des de l’inici de la pandèmia per covid a la producció lletera, indústria en plena crisi a l’Illa des de llavors, Bep es fa càrrec de la gestió del lloc tot sol. Amb alguns anys més per davant, el traspàs de poders a les noves generacions no sembla estar del tot clar. «A Ferreries ja som molt pocs els que quedam. Més de la meitat dels llocs ja estan abandonats», recorda Bep, qui entén que el camp requereix un esforç diari. «Vuitanta hores setmanals no te les lleva ningú, i si un pot trobar una feina de dilluns i divendres o de 7 a 14 hores, és una temptació», confessa.

«En el moment en què un queda tot sol, se’t fa més llarg. Això implica que la gent jove també vulgui seguir», expressa el pagès. És per això que valora molt la celebració de la Fira de Sant Isidre de Ferreries, la qual «anima a la gent a veure l’esforç que hi ha darrere un formatge, una sobrassada o el que sigui».

A l’hora de posar en perspectiva el llegat que el seu llinatge continua forjant dia a dia al lloc, Bep reconeix que com sempre ha fet la seva vida allà, «encara estira». «El camp m’ha vist néixer i créixer», conclou.