Caixa blanca, terra roja

Una mica més envant, la caixa blanca del nou auditori i escola de música ja domina el primer paisatge urbà del poble. El prisma de línies pures s'ha situat sobre un fons verd en un equilibri de contrasts i una bellesa estranyament primitiva. L'obra, encara en marxa, de l'arquitecte madrileny Javier Bardón, va guanyar un concurs ara farà vuit anys (juliol 2003), i espera solitària la continuació. Sense gaires dubtes, serà l'arquitectura més valuosa de Ferreries.
Amb les explicacions que l'autor en va donar fa unes setmanes al Col·legi d'Arquitectes -dins del cicle Arquitectures en construcció- com a bagatge inicial, començ una visita a l'edifici en obres -finalitzada la primera fase- i les apreciacions del que veig tenen molta més consistència a la llum dels comentaris de l'arquitecte autor del projecte. No és fàcil fer una bona arquitectura, la implicació en l'obra és determinant i la paciència i la perseverança claus perquè el producte final sigui allò que volíem. Hi ha decisions projectuals a l'auditori que han estat fonamentals en la seva concepció: voler crear una caixa allargada, simple, blanca, contenidora dels espais musicals; dissimular l'entrada, que serà estupenda sota una porxada protectora, enfosquint la planta baixa; separar l'edifici de la muntanya, que no obstant açò hi estarà connectat per un auditori a l'exterior amb el públic mirant cap al poble i amb l'escenari d'esquena a la gran pantalla que mostrarà l'edifici; distribuir, a banda i banda de la gran obertura, l'escola de música i l'auditori, etc.

L'escola de música estarà a la banda de llevant de la caixa blanca. Serà un conjunt de tres plantes ben comunicades format per les aules i espais d'assaig. Una part que tindrà independència de funcionament de la resta de l'edifici. A la part de ponent, l'espai de l'auditori ocuparà la resta de l'edifici: camerinos i serveis a peu d'escenari, sala pròpiament dita amb l'escenari d'esquena al nord, un bloc de bar, que connecta a peu pla amb una terrassa exterior a la part de darrere, i un bloc de gerència que dóna directament al carrer paral·lel al torrent, des d'on s'entrarà al nou equipament.

L'edifici està molt ben estructurat: peces simples, ben definides i estratègicament col·locades; espais nets i ben distribuïts van dominant el terreny per sota de la caixa blanca. Al soterrani, que va ser reduït per qüestions econòmiques, hi haurà un petit aparcament i magatzems.

Als qui vivim sobre marès, el vermell dels paratges de Ferreries sempre ens trastoca. Curiosos, pens, els designis de la natura: una illa mínima i un contrast extrem. Del blanc pur i encegador del sauló de les antigues pedreres d'Alcalfar al roig fosc i atractiu de les terres de Ferreries. Ara, que el desviament de la carretera capgira provisionalment el paisatge assumit, les noves ondulacions dels terrenys ens mostren el vermell despullat del verd que cobria i amagava la realitat colorista d'aquesta terra. Però la terra roja ja era present en el paisatge mil vegades recorregut en el passat, a les tanques sembrades, en els petits turons on la tramuntana no deixava que el verd fos abric. En excursions antigues resseguíem el camí d'en Kane des Mercadal a Ferreries, una via que espera pacientment ser recuperada per a l'ús públic, i arribàvem a aquells paranys on el color començava a mostrar un nou territori que ja no era es Mercadal. Veure el lloc de sa Terra Roja ens produïa una satisfacció enorme, en entendre com els antics anomenaven les coses i els indrets referenciant-los amb una evidència senzilla, sense discussió possible, enfora de les complicades interrelacions d'avui. Llavors, vist el desviament del camí cap al casat del lloc, sabíem que entràvem en els plans de Ferreries, més al nord de la carretera general, i que resseguint el camí mig amagat per la vegetació centenària arribaríem a l'hort de Sant Patrici, pràcticament als afores del poble blanc, l'únic de l'illa envoltat de muntanyes.

La caixa blanca té l'ombra d'uns habitatges en filera excessivament aferrats, que li lleven una mica el protagonisme que un edifici públic ha de tenir sempre. L'auditori serà un equipament que a part de donar suport a les activitats musicals del poble, es convertirà en una fita arquitectònica, punt referencial de la trama urbana i element d'atracció dels visitants. L'arquitecte autor del projecte ha afinat el disseny d'exteriors i ha aconseguit crear un volum unitari amb una malla blanca que dóna unitat, però no estalvia les vistes des de l'interior, tant del torrent com de part del poble. El tractament de la coberta plana és una altra solució innovadora a l'illa: sembla impossible que en la finor de la franja que tapa l'edifici hi puguin caber tant els elements estructurals com les instal·lacions i que, a més a més, vista des de dalt, la coberta sigui una superfície plana i neta.

Com si fes màgia, Javier Bardón amaga una part de la sala de l'auditori que sobresurt de la caixa blanca cap a la muntanya per la part de ponent i, amb un tractament de la façana amb un aplacat vermellós fort, dissimula aquest volum sobresortit que rompia la netedat del prisma tan blanc i perfecte. Hi ha en tot el projecte una voluntat de seguir la idea generadora primera, supeditar les decisions a l'objectiu inicial de com havia de ser l'auditori –quin triomf!, en comparar el resultat final amb el primer esbós que definia la idea-, que fa que l'edifici sigui una arquitectura bella, la qual cosa vol dir, també, funcional.

A d'altres poblacions de l'illa, en buidar el terreny per fer els soterranis dels grans edificis hi queda un buit blanc, una excavació que mostra, en petit, el que era una pedrera de marès: una caixa blanca que seria el negatiu de l'auditori de Ferreries. Aquí, aquesta caixa allargada ha assolit la missió de ser el contenidor de la música. La caixa de música que en obrir-se sonarà atractiva i encisadora i estirarà els illencs cap al seu interior per gaudir dels sons. A poc a poc, l'arquitectura contemporània va sembrant l'illa d'edificis del nostre temps.