Publicitat filosòfica

A voltes amb la publicitat, l'article sobre l'últim viatge em va fer recordar la crida de feina més atractiva que he vist des que tinc ús de raó laboral: en la secció de classificats d'un diari, una empresa de publicitat cercava llicenciats en Filosofia per reclutar-los dins el seu equip. D'això ja fa uns deu anys. Va ser una època en què tot semblava ple de curiositat mesclada amb angoixa, i mig món estava marejat amb el minimalisme, la pressa que hi havia per capbussar-nos en un futur que no acabava d'obrir-nos del tot la porta i aquell inacabable manà modern que n'eren les telecomunicacions internàutiques i les stock options adherides. I en aquells anys supòs que intentàvem amarar-nos de prudència i certa espiritualitat pragmàtica, com tot bon canvi de segle i de mil·lenni. I en aquests balls, l'estrambòtica barreja d'art mercantilista, d'escrúpols flexibles i consum estratificat en capes socials, culturals i econòmiques com és la publicitat, es va amaridar amb la filosofia, l'eterna persecució voraç de la pau interior humana i l'equilibri entre la natura individual i col·lectiva. En aquell temps esburbat i estrany, la paraula impossible semblava fora de temps, fins i tot covarda...

Després d'aquella crida en el diari, vaig afeccionar-me a disseccionar els anuncis amb bisturí inquisitori per trobar aquells filòsofs, saltant directament al nirvana de la publicitat d'aquells anys: els anuncis d'automòbils. Petits temples de frases immemorials, breus i lleugerament subversives dins del nostre conformisme anestesiant. Jingles evocadors que ens arrossegaven al raconet oníric que tots duem dins, i ens rebien papallones que recitaven poesia amb les seves ales, tastàvem l'immens poder que donava dirigir el ritme del món amb els anodins eixugavidres del nostre cotxe i érem arrossegats per inacabables carreteres sense horitzó, on la llunyania es fusionava amb el cel. Aquells segons mil·lionaris que, amb senzillesa efectista, enganyosa, ens hipnotitzaven, ens separaven del plat de la taula, la conversa-rapport quotidiana o de la lectura del diari posposada des del matí, fora d'aquella cursa frenètica cap al no-res que era aquell principi de mil·lenni o final del que marxava...

El rei n'era, sense dubte, aquell anunci d'una mà anònima que acaronava el vent de la velocitat en un paratge desèrtic, amb una carretera atrotinada per eix. Milions de nosaltres trèiem la nostra mà per la finestra d'aquell cotxe, sentíem per uns instants la fresca vivificant d'aquell capvespre o albada, les endurides corbes del vent que creàvem amb el cotxe somiat. Pocs devien ser els qui no se'ls eriçaven els pèls del braç d'infinit plaer per aquell acte tan simple i plàcid, tan casual que feria el nostre orgull de voluntariosos sibarites contínuament insatisfets. Aquells anuncis han desaparegut quasi de la televisió; fa un temps van emetre un de tintures confucianes entre l'existència i la fluïdesa de l'aigua, on em va semblar entendre certa filosofia bàsica oriental que diu que els éssers humans formen part indissoluble de la inexorabilitat del destí i, per tant, la pau interna es troba en la seva franca acceptació. El segon, més inconforme i vitalista, és d'ara mateix, i ens diu que cadascú de nosaltres té el poder de transformar la mediocritat en quelcom extraordinari. I sí que és ver: des d'una mirada sostinguda més enllà dels segons reglamentaris fins una decisió, són propietat nostra i serem nosaltres qui viurem i aprendrem dels resultats, positius i negatius, que ens faran més autèntics en la nostra essència. Ara recorren al millor remei contra la crisi, que és l'humor de tot i per tot, una medecina eficaç i força inofensiva si es fa honestament, però que poc té a veure amb la filosofia. Llàstima. Malgrat tot, el que m'atrau més és que la poderosa i avantguardista indústria de la publicitat té, manté i creu en els filòsofs de la vella escola. I són extraordinàriament preuats: ens fan somiar en com gaudir dels plaers més senzills, a la recerca de la part nostra més humana i pura, a través del seu producte. Ens convencen que podem trobar la nostra essència individual gaudint del seu imprescindible producte, vivint-lo com si fos un marcapassos implantat.

Els éssers humans seguint cercant-nos dins nostre, entre artèries, budells i sentiments contradictoris entre el cap i el cos, entre els cinc (millor sis?) sentits i la raó. I si les empreses d'automòbils ens volen vendre la moto que podríem aconseguir-ho amb les seves impressionants màquines, doncs tot serveix per fugir. Però en un cotxe només hi cap el nostre cos petit, mal·leable i fràgil. El nostre esperit és tan il·limitat, tan fort i tossut i a la vegada intel·ligent, que preferiria quedar-se a terra i caminar al seu pas. La filosofia és la medecina més innòcua i efectiva per als dolors de ventrell de la nostra societat: però on ella l'aparta a empentes, fastiguejada per l'esforç i la lentitud que implica la reflexió de les coses, els publicistes l'acullen amb els braços oberts i la retornen al seu estatus de llenguatge superior, malgrat que sota el signe tirànic del consum. Tanta sang que vàrem suar per comprendre Aristòtil i Kant, i tan lògics i fàcils que semblen ara si pares l'orella a un bon motor alemany o suec...

Si teniu curiositat per parlar d'alguna paraula concreta, envieu-la a:
sesparaules@gmail.com