Papers de la tremor: El carabassó

El caminar de la Cristina Albaigés era accelerat. Feia tard. En arribar a les escales de l'ajuntament, però, es va refrenar i va pujar els esgraons amb parsimònia.

La Cristina era una dona rossa, que aparentava uns quaranta anys, molt prima. Vestia uns pantalons blancs i una brusa estampada que li cobria la cintura. Al rostre, unes ulleres de sol que es posava quan estava cansada. Era divendres, i els divendres solia estar esgotada.

Va arribar al cap de l'escala, va saludar l'uixer i va picar l'ascensor. Pel camí al despatx tothom amb qui es trobava la saludava. Ella somreia i els preguntava com anava. No esperava una resposta.
S'havia acabat d'asseure a la seva butaca, quan va entrar al despatx l'Albert Descoloms, un dels regidors del seu equip. Era un home més jove que ella, de cabells llargs, molt pentinats, de tracte massa amable. Es cuidava, entre altres coses, de dur-li l'agenda i de les relacions amb la premsa.

Tenien eleccions a nivell estatal, i encara que la Cristina no concorria en cap llista, havien d'ajudar en la campanya dels líders nacionals.

? Què tenim per avui?
? Visita a unes obres, la fàbrica d'envasar olives, ...
? La que tanca? ?va interrompre la Cristina?. Però, com vols que anem a una fàbrica que tanca? Ens dóna mala imatge.

L'Albert es veia venir el que ella diria.

? Canvia-ho per una altra cosa.
Hauria d'avançar alguna de les visites a fires, mercats o exposicions. Hi havia prou actes per escollir. El que calia és que la veiessin. Fer-la visible als votants.
? Què més? ?va demanar.
? Una visita a l'hort del col·legi de primària Maremàgnum.
? Perfecte, hem podré fer una fotografia rodejada de nens i verdures.

De seguida, però, hi va veure un inconvenient. Què es posaria? No hi podia anar amb aquells pantalons blancs. Necessitava una cosa més "casual". Una cosa més..., d'exploradora.

Se'n va anar corrents. A pocs carrers de l'ajuntament hi havia una boutique a la que acudia amb regularitat. Era còmode i pràctic.

Per desgràcia no estaven especialitzats en roba "casual". Es va emprovar uns texans amb brillantets de Swarovsky. Així li va assegurar la dependenta, una dona de mitjana edat amb accent de Galícia.

? A vostè, tot li escau bé. Com que té tan bona silueta ?li va dir.
? Què valen? ?va preguntar la Cristina.
? Tres-cents cinquanta euros ?va respondre la dependenta, sense parpellejar i amb un somriure d'orella a orella. En temps de crisi no tothom pot gastar-se tants diners en uns calçons. Bé, valia doncs, fer l'esforç de somriure.
? Me'ls enduc ?va resoldre la Cristina?. Vindrà l'Albert a pagar-los.

Sí, l'Albert, l'Albert, anava repetint-se la dependenta, a qui la Cristina no queia gaire bé. Eren de colors polítics oposats. Ja sé sap que el contrari de l'amor és la indiferència. Elles dues s'odiaven cordialment.

Quan la Cristina va arribar a l'ajuntament, l'Albert l'esperava al davant amb el cotxe. Van anar a inaugurar les obres, a un mercat d'artesania, els hi van fer unes quantes fotografies i van respondre quatre preguntes. La Cristina volia passar per casa. S'havia de canviar de roba.

La Rut Vilar, la seva filla, una noia morena, baixeta, de catorze anys, amb el serrell que li cobria el front, estava estirada al sofà.

? Què fas aquí?
? El professor de gimnàstica s'ha posat malalt i ens han deixat tornar a casa.

No era normal. Però no volia discutir. Va anar a canviar-se. Feia tard.

Quan ja estava a la porta, va sentir la Rut que la cridava. Què volia? Estava enfadada. Al matí havia fet tard a l'ajuntament per culpa de la Rut. S'havia entretingut maquillant-se i arreglant-se el serrell i havien fet tard les dues.

? Què vols? ?va dir.
? Necessito diners per...

No la va deixar acabar. Va treure la cartera i li va donar un bitllet de cinquanta euros.

Quan van arribar al col·legi Maremàgnum, feia un sol de justícia. Eren les dotze en punt. L'hora fixada. El director, un home calb, els esperava.

L'hort estava en un racó del pati. Era minúscul i estava envoltat per una tanca. Dins l'hort hi havia cinc o sis nens de vuit o nou anys. Alguns pares, quan se'ls va demanar permís perquè els seus fills sortissin en unes fotografies amb la Cristina, es van negar. Ara, els seus fills s'estaven a l'aula. A l'ombra.

La Cristina va mirar l'hort, va mirar l'Albert, va mirar els periodistes. Allò no podia ser. Les plantes estaven per l'extrema unció. Les unes es besaven els peus, les altres semblaven tenir la pigota i les que restaven eren només tronxo.

La Cristina es va endur l'Albert a un racó. Estava molt irritada.

? Vaig a veure si puc comprar alguna planta ?va dir ell.

L'Albert va anar fins un viver proper. Va descobrir que les plantes que allí tenien eren massa petites per prendre una bona fotografia. Què podia fer? Va agafar el camí de tornada descoratjat, però, a l'arribar a la porta del col·legi, va veure a l'altra banda del carrer una botiga d'hortalisses. Hi va anar i va comprar dos carabassons.

A dos quarts d'una ja estava tot preparat. El director suant-li la calba, la Cristina que li picaven els pantalons amb pedretes i, dels nens, ja només en quedaven dos. Una mica vermells ja que no duien gorra.

L'endemà només van sortir a la premsa les fotografies preses a l'escola. Un exemple d'ecologisme, titulaven. La Cristina sortia en una fotografia amb dos nens i dos petits carabassons.

Són molt més saborosos, deien els nens. Aquest és el missatge que volem transmetre als nostres fills, concloïa la Cristina, cal tenir cura de la natura. Ella ens torna duplicat allò que li donem.