Fuig, Noé, fuig

A coberta fa olor d'enclità bullent, d'oli cremat, de ferro rovellat. Una gavina corsa sobrevola el vaixell empesa per les ràfegues, amb el bec humit encara planeja sobre les dues columnes negres que exhalen les xemeneies.
Els contorns d'Eivissa es veuen en la llunyania.

Quan el vaixell avança, cap on mires? Cap endarrera o cap endavant?

Noé vivia fora del paradís, però un bon dia va rebre el mandat diví d'embarcar-se. Va rebre instruccions precises de com construir-se una embarcació. (Pot ser que algun dia te creguis que ets en Noé, i sense que hi hagi cap designi, comprenguis que t'has de construir un veler i ho hagis d'abandonar tot per anar-te'n a viure dins l'embarcació).

Els desigs del cor humà, ja des de l'adolescència, tendeixen al mal, es lamentava Yavé.

El vaixell deixa un rastre de sabonera efervescent al seu pas. A mesura que s'obre la mar, l'escuma dibuixa fractals blancs que es desfan en la superfície. Si el Gènesi no xerràs d'un designi diví, què pensaríem de Noé en sentir la seva història? Que s'ha convertit en un místic, que s'ha tornat boig?

Totes les meves pertinències són ara dins la bodega del vaixell. Saber que no he deixat res al port me produeix excitació. Ens hem saludat amb una parella de gitanos que viatjaven amb la seva filla en una furgoneta.
He agafat un diari gratuït de la coberta i he començat a llegir la secció d'esports. Nadal ha sigut eliminat, contra tot pronòstic, a la ronda de vuitens de final del torneig de terra batuda. Ell diu que no ha jugat com acostuma, que s'ha precipitat i no ha pogut conservar la calma, que per açò ha perdut.

El vaixell fa escala al port d'Eivissa. Un grup de passatgers es col·loca en fila davant la porta, esperant a què les assafates obrin la porta. Me fix en un vell que viatja sol, amb una motxilla a l'esquena. Quan camina ja damunt l'andana de formigó, el vell avança un poc el cap i es mira els peus i les cames, com si vulgui comprovar que les cames i els peus segueixen al lloc de sempre, ara que ell és a una altra banda. Alguns dels demés passatgers fan un gest semblant. Es miren de daltbaix, s'asseguren de no haver perdut res pel camí.

He vist passar la gitana amb qui ens havíem creuat abans a la bodega. Ara du els cabells amollats. Els té llargs fins els genolls.

En sortir del port d'Eivissa, el vaixell passa per entre Formentera i Eivissa. Davant Es Vedrà s'aixequen estols de xorics sortits de dins la mar, les ales blaves esteses al sol del capvespre.

Anit va telefonar na Mònica. Crec que era ella, encara no he enregistrat el seu nombre. Eren les onze de la nit, jo ja dormia o esteia a punt de fer-ho. No li vaig agafar, i avui dematí ja no tenia bateria. Tanmateix, què li he de dir? No sé què dir-li. Que ara som enfora, que veig el cel del capvespre i ensum el diluvi que ha d'arribar. Que encara som damunt la coberta, i que des d'aquí esperaré, esperaré i esperaré fins que vegi com la mar creix i la Terra s'anega.