09/02/10 0:00
TW
0

Fernando Sabino Seguí

Benvinguts incrèduls! Ahir va ser 30 de maig, dia de San Fernando... El meu pare, Josep Sabino, va complir 70 tacos i alguns van celebrar el dia del seu sant... Les onomàstiques, de vegades, poden exercir de recordatori... Tot just fa quinze anys, el 9 de març de 1994, va morir un dels reis de la interpretació d'aquest país... Fernando Rey. Ningú com ell va representar l'Espanya de la confusió fílmica de la posguerra, ningú com ell va simbolitzar l'estranya visceralitat de la burgesia i l'obsessió de Luis Buñuel... i ningú com ell va saber radiografiar l'actuació en el mite del Quixot... Aquest és el Culturàlia de Fernando Rey, un aristòcrata dins el gremi actoral, un dels espanyols més internacionals del segle XX i, sobretot, un senyor...

Fernando Casado Arambillet, conegut artísticament com a Fernando Rey, va néixer a La Corunya un 17 de setembre del 1917. Fill del oficial d'artilleria Fernando Casado Veiga, del costat republicà durant la Guerra Civil (res a veure amb el coronell Segismundo Casado, com algunes biografies asseguren) i de Sara Arambillet Rey, de la qual va escollir el seu segon cognom per a la seva carrera d'actor. De jove va abandonar els seus estudis d'arquitectura per culpa del enfrontament bèl·lic i es va orientar cap a la interpretació, després d'una primerenca experiència coma a extra a 'Nuestra Natasha' (Benito Perojo, 1936). El seu rostre es va tornar força popular gràcies a pel·lícules com 'La Princesa de los Ursinos' (Luis Lucía, 1947), 'Locura de Amor' (era Felipe el Hermoso per a Juan de Orduña, 1948), 'Aventuras de Juan Lucas' (Rafael Gil, 1949), 'Cielo Negro' (Manuel Mur Oti, 1951) i 'Cabaret' (Eduardo Manzanos, 1952)... Crear una cinematografia nacional vigorosa després de la guerra no és empresa fàcil... i més si la intel·lectualitat espanyola estava tan divorciada de la resta del món...sigh... sigh...

De galan cinematogràfic de la posguerra a rostre indispensable del geni. A Luis Buñuel li va cridar molt l'atenció tan bé com feia de mort Fernando Rey a les 'Sonatas' de Juan Antonio Bardem (1959) i el va cridar, dos anys després, per a protagonitzar 'Viridiana'. L'èxit i l'escàndol del film en el Festival de Cannes, a on va obtenir la Palma d'Or i recollí l'anatema del Vaticà, van fer famós el rostre de l'actor al panorama internacional, iniciant-se una relació entre l'intèrpret i el realitzador que es va prolongar amb 'Tristana' (1969), 'El Discreto Encanto de la Burguesía' (1972) i 'Ese Oscuro Objeto del Deseo' (1977), la darrera pel·lícula de l'irrepetible aragonès...

1971. 'French Connection' de William Friedkin. La pel·lícula que va consagrar definitivament Fernando Rey a nivell internacional. L'oscaritzada cinta, una innovadora manera de retractar el perfil psicològic de la policia (encarnada en els brutals personatges 'Popeye' Egan i Sonny Grosso), i la seqüela, dirigida quatre anys després per John Frankenheimer, li van obrir les portes a Rey cap a una brillant etapa fora del nostre país. Després del dolentot Alain Charnier van arribar 'Blanco, Rojo y...' (Alberto Lattuada, 1971), 'Excelentísimos cadáveres' (Francesco Rosi, 1975), 'Nina' (Vincente Minelli, 1976), 'Quintet' (Robert Altman, 1979), 'Monseñor' (Frank Perry, 1982)...

Un altre geni del cinema com Orson Welles no va poder deixar passar l'oportunitat de comptar amb tan prestigiós actor i li va oferir interpretar el derrotat rebel Worcester a 'Campanadas a Medianoche' (1965). Va ser Welles qui li va recomanar que no tornés a fer una pel·lícula sense barba i deixar a la vista tanta galtota. A 'Una Historia Inmortal' (1967), va intervenir en un breu cameo tot i que va col·laborar força al rodatge, arribant a portar la càmera al seu propi cotxe i planejant la possibilitat de dirigir un film que seria produït pel mateix Orson Welles...

Tot i treballar sovint a l'estranger, Fernando és reclamat pels millors directors espanyols. Amb 'Elisa, Vida Mía' (Carlos Saura, 1977) va guanyar la Palma d'Or a la Millor Interpretació masculina, i després arriben 'Bearn' (Jaime Chavarri, 1983), 'Padre Nuestro' (Francisco Regueiro, 1985), 'El Caballero del Dragón' (Fernando Colomo, 1985), 'El Bosque Animado' (José Luis Cuerda, 1987) i 'Al Otro Lado del Túnel' (Jaime de Armiñán, 1993), la seva darrera interpretació... La Conxa de Plata a Sant Sebastià i el Goya també li van arribar gràcies a 'Diario de Invierno' (1988)...

Però la seva millor interpretació, la seva confirmació personal i artística, el seu adéu, va ser com a Quixot de trista figura a 'El Quijote' (Manuel Gutiérrez Aragón, per a RTVE, 1991). Mai una adaptació de l'obra de Cervantes va tenir millor parella protagonista, no només per la qualitat dels actors, sinó per la rellevància contextual d'aquests: Rey era el gran actor dramàtic més o menys heroic i Alfredo Landa, és a dir Sancho Panza, venia a representar aquell altre espanyol mitjà, alter ego subdesenvolupat de l'antiheroi ibèric...

Fernando Rey va recrear un cavaller eixut, estirat, idealista, si bé provist d'una prestància que l'allunya d'una demència altisonant tan freqüent a les pantalles; la característica veu dramàtica de l'actor, capaç de controlar les derivades més retòriques, contribueix en bona mesura a aquest efecte de verosimilitud. El Quixot mai va estar més revestit de dignitat com en aquesta recreació. Tota humanitat, en mans d'aquest brillant intèrpret... Com tot gran actor, la seva desaparició va estar rodejada de brillantor... Però a ningú li agrada l'amargor del punt i final...

Fins a la setmana que ve, incrèduls!

Pots enviar les teves opinions i comentaris a l'adreça:
culturalia@menorca.info