Justícia per a n'Alice Cooper

Ja esta bé. Estic fart fart fart de comentaris com: "Bah, aquest és un jevi!"; "Només té un tema bo!", "És molt millor en David Bowie" i barbaritats així. Ha arribat el moment, aprofitant la seva imminent visita a Bilbao (que em perdré), de parlar d'un dels meus ídols personals: l'incommensurable Alice Cooper.

Per suposat, no espereu aquí una biografia sense més, jo no som tan disciplinat i a més tenc ressaca (i per biografies ja teniu la Wikipedia). Jo us parlaré de com aquest personatge ha contribuït a arruïnar la meva vida i us donaré algunes raons per les que hauríeu de deixar que arruïnés un poquet la vostra. Welcome To My Nightmare, lectors!

El meu primer contacte amb n'Alice Cooper va ser un recopilatori baratet que vaig comprar esperant algun bon tema heavy i... uf!, ja veus si en vaig trobar de bons temes: "No More Mr. Nice Guy", "School's Out", "Billion Dollar Babies", "Under My Wheels"... Però no vaig trobar heavy metal, sinó un rock setantero de primera divisió, amb uns riffs de guitarra i uns arranjaments únics; unes lletres intel·ligents, una veu amb una personalitat aclaparant i alguns temes, com "I'm Eighteen", que senzillament em marcarien de per vida. Aquesta en concret és una d'aquelles cançons universals, que parla de l'experiència de deixar de ser un fillet, i que si t'agafa a l'edat adequada, et sembla que xerra de tu mateix. Açò, amics, és ART amb majúscules. I si voleu art en minúscules, en aquest recopilatori hi havia la balada "Only Women Bleed", la primera cançó sobre la regla (molt abans que la Banda Trapera Del Río fes la seva); i "Muscle Of Love", un tema més bé regular però que té el meu títol preferit de la història. Així que tirau d'eMule, Youtube, o comprau un punyetero cd: amb aquests temes trobareu la primera raó per caure rendits davant aquest crack.

Així que ja em teniu amb 19 anys i amb un nou ídol que sumar a la meva llista. I quina alegria que vaig tenir quan es va anunciar que Alice Cooper i la seva banda faria el seu primer concert a Espanya al Palau Sant Jordi de Barcelona. Només vaig poder convèncer un amic per venir amb jo, i quan vam entrar ens vam trobar amb la vergonyosa realitat: a un recinte amb un aforament per a 19.000 persones, aquell dia n'hi havia com a molt 4.000. Semblava que poqueta gent compartia el meu fanatisme per aquesta llegenda vivent. Però, amics, ells s'ho van perdre, perquè aquí va una altra raó per estimar la meva tia Alícia: senzillament té el millor show en directe que es pugui veure avui en dia. En Bono pot tenir escenari de 360 graus (com els Emerson, Lake And Palmer als setanta, per cert), i en Michael Jackson 715 ballarins a l'escenari, però el que jo vaig veure aquella nit de desembre supera de molt tot açò. A més d'un repertori imbatible i una banda a prova de bombes (destacava el bateria Eric Singer, el mercenari definitiu), damunt l'escenari va passar de tot: exhibicions de katana, lluites a mort amb vampiresses, ballet clàssic amb fatals conseqüències, la "decapitació" de la pobre Britney Spears, i com a guinda, la mort d'Alice Cooper a la guillotina i la seva posterior resurrecció en plan Frankenstein. Superau açò!

Si Alice Cooper ha de ser recordat i admirat pels segles dels segles és per inventar el concepte de concert de rock mesclat amb espectacle teatral. Abans d'açò anaves a veure a un grup tocar les seves cançons, amb una mica de sort el cantant remenava una mica el cul i cap a casa. Però això va canviar quan, a finals dels seixanta, la banda d'Alice Cooper va començar a introduir elements teatrals als seus shows. I quan aquesta banda va passar pel Regne Unit, un senyor anomenat David Bowie va deixar de fer cançonetes folk, es va maquillar en extrem, va crear un personatge escènic (Ziggy Stardust) i va escriure un disc conceptual de rock dur que portaria al directe amb un show teatral. I com és que avui dia el senyor Bowie compta amb el respecte i admiració de tothom com a "creador" del glam rock, quan realment tots aquests conceptes els va copiar del nostre protagonista? La resposta es senzilla: n'Alice Cooper es va passar al heavy metal.

I si hi ha algun estil denostat i ridiculitzat per la crítica i la modernitat, aquest és el meu estimat heavy metal, sobretot en el seu corrent més pasteler representat per bandes com Motley Crue o Guns'n Roses, tots ells grans reivindicadors de la figura de mestre Cooper. Per tot aquests renovat respecte entre aquesta escena, el nostre protagonista va deixar de banda uns anys de dispersió estilística (arribant quasi al tecno-pop a la banda sonora de Friday 13th Part VI) i va reclutar un guitarrista-culturista amb guitarra-metralladora (Kane Roberts es diu, mirau al Google) i va escriure dos discos de heavy glam, per acabar associant-se amb Desmond Child per donar llum al seu màxim hit-single (i l'únic tema seu que posen al Texas i a Rock And Gol): "Poison". Normal que amb un tema així no compti amb el respecte de la massa moderniki, però a jo no em podia importar menys. A jo m'agraden els Pantera, no els punyeteros Strokes.
Seguint amb la meva trajectòria cooperesca, la propera vegada que el vaig veure en directe va ser l'estiu del 2005, concretament el divendres de Sant Cristòfol, un dia que els migjorners saben bé que un no s'ha de perdre. Però sort que me'l vaig perdre, perquè aquest concert va ser encara millor que l'anterior: repertori encara millor, una sala a rebentar, un ambient infernal i algun nou numeret escènic. Un dels concerts de la meva vida. Hi vaig anar amb un parell d'amics catalans, un d'ells bastant ficat en temes polítics, per la banda esquerra. Hauríeu de veure la cara que va posar quan, fent unes gerres després del concert, per celebrar Sant Cristòfol, li vaig explicar que avui dia n'Alice Cooper és un cristià reconvertit, vota a en Bush i juga a golf a nivell professional. El concert va passar de ser una passada a una (impublicable). I jo vaig pensar: "Quin crack, quan era jove escandalitzava la gent gran, i quan és gran escandalitza la gent jove". A mi m'és completament igual el que faci quan baixa de l'escenari, perquè aquest home representa l'arquetip d'artista que, quan puja a l'escenari, es transforma en algú altre. Fins i tot a les entrevistes es refereix a n'Alice Cooper en tercera persona. I, per què no, ja em mola (d'una forma estranya) que s'hagi tornat així. Tot açò el fa encara menys atractiu per tot aquest modernikisme-bonrollista imperant.

Res, ja m'he desfogat una mica i vosaltres, si em voleu fer el favor, escoltau algun recopilatori com vaig fer jo, algun dels seus discos imprescindibles: "Billion Dollar Babies" (1973), "Welcome To My Nightmare" (1975), "Special Forces" (1981), "Trash" (1989), "The Eyes Of Alice Cooper" (2003). I sobretot mirau algun vídeo en directe, com "Welcome To My Nightmare Live" o "Live At Montreux".

Voleu alguna raó més per què us ha de molar n'Alice Cooper? Aquí hi ha unes quantes: Al museu Salvador Dalí de Cadaqués hi ha una escultura que representa el cervell d'Alice Cooper. En Frank Sinatra va gravar una cançó seva: "You And Me". És l'únic cantant que Johnny Rotten respecta. Va sortir a un episodi dels teleñecos. Surt a la pitjor pel·li de la historia: Sextette, protagonitzada per Mae West, Ringo Starr, Keith Moon i tones de Dom Perignon. Va ser enemic mortal de Tipper Gore i les senyores del PMRC. Va ser el primer en ajuntar Joe Satriani i Steve Vai al mateix solo de guitarra. El Rei Elvis Presley el va apuntar amb una pistola. Té una sèrie de còmics sobre ell. Té una figura d'acció (que presideix el meu escriptori). Suficient?
Fins d'aquí a quinze dies!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":

psthesongremainsthesame@gmail.com