Mentres el dau gira

El protagonista sense nom deCarta breve para un largo adiós, de Peter Handke, es queda penjat de la visió d'un dau que giravolta a la taula del costat: mentre el dau dóna voltes damunt la superfície de marbre, el temps es clivella dins la consciència del personatge, i ell s'imagina, durant un instant només, fora d'aquell bar i fora d'aquell temps.
L'escriptura de Handke, pausada i interrogativa, cerca la commoció del lector, a base d'obrir nous interrogants a velles respostes que ja no serveixen. Tot el contrari de la narració lineal, que sembla cercar contínuament l'admiració de l'espectador mitjançant elevades dosis d'acció i argument. (Un relat lineal per antonomàsia és el de Superman -o el de Superobama. El seu relat ve a dir-nos: existeix un conflicte, i aquest conflicte té una causa que l'origina. Per sort, hi ha un heroi que el pot resoldre, sols hem d'esperar que ens vengui a salvar. El relat lineal, tan estès avui en dia, és marcadament utòpic, en el sentit que delimita clarament l'abans i el després mitjançant una relació de causa i efecte, i manté la promesa que el futur serà millor que el present).

La decisió de James Joyce d'acotar el temps d'Ulissesa vint-i-quatre hores en la vida dels seus personatges, provocà la irrupció de l'inconscient en la novel·la, o viceversa. En qualsevol cas, el temps se'ns presenta com una crisi, un episodi caòtic en el que s'ha perdut tot determinisme i tota relació de causa-efecte. Perquè, què hi cap en el lapse de temps d'un dia? Tal vegada hi cabin pensaments fugissers o trossos de pensaments inacabats, percepcions inconnexes, mesclades amb restes de records... però no cap història ni cap argument definit.

La consciència fragmentària, de contorns difuminats, que plasma Joyce enllaça directament amb les teories del filòsof Henri Bergson, qui sostenia que el temps matemàtic era una fal·làcia.Temps = duració, deia ell. Cada moment viscut conté, en si mateix, parts que són del passat, parts que són del present i parts que fins i tot són d'un futur que encara és desconegut.

Un exercici semblant planteja Ray Loriga a la seva darrera novel·la,Ya sólo habla de amor.La narració parteix de la implosió que es produeix dins la consciència de Sebastián -el protagonista de la història-, en el moment en què se sent incapaç de treure a ballar l'al·lota que l'acompanya al ball de l'ambaixada suïssa.

En polonès existeix un verb compost i de difícil traducció, ­prze milczec, que indica l'acció de callar. No significa callar i prou, sinó que apunta a un principi actiu dins del propi silenci. S'empra quan algú calla quelcom que sap, ja sia perquè es troba en estat deshock(a causa d'un accident, d'una notícia sobtada), o perquè amaga les seves intencions. Els personatges que erren perEl reloj de arena, del iugoslau Danilo Kis, semblen presos dins un silenci aclaparador d'aquest tipus. No poden xerrar, només poden veure. La repressió política que han sofert en carn pròpia no s'anomena en cap moment. És innominable, igual que el sofriment, però qualque cosa s'ha romput dins seu, i ara miren amb uns ulls esmicolats. S'atansen perillosament a una realitat microscòpica derivada, per exemple, del soroll d'unes peuades damunt la fullaraca. Són personatges a punt de desaparèixer.

Tanmateix, la poesia xerra de coses que estan mancades de llenguatge: "Sólo puedo enseñar lo que las palabras me permiten / Apenas nada / apenas / un álbum de humedades reflejos y grietas", escriu Miriam Reyes aDesalojos, el seu darrer llibre publicat per Hiperión.

Ella, a l'igual que David González i d'altres, forma part d'una generació de poetes joves i poc coneguts que escriuen poesia de no-ficció, tal i com ho defineix González. Els seus llibres són eixuts i esprimatxats, els poemes llambregades que deixen una empremta lluenta i duradera com el so d'un diapasó.

El concepte de no ficció, al que també ha fet referència recentment Vicente Verdú al seu decàleg de propostes per a la novel·la contemporània, remet a l'escriptura autobiogràfica i a la pròpia vivència com a font de creació. És un tipus de narració diametralment oposada a la fabulació estantissa, que no conta grans històries sinó que cerca moments breus i fugissers, com l'instant en què l'ona es disposa a esborrar la peuada de l'arena.
No sé de quina manera el concepte de no-ficció enllaça o pot enllaçar amb la idea dels narradors del temps crític amb què començava aquest article. Una idea en duu sempre una altra, i aquesta una altra, i aquest anar deSon Bel·lo a Son Catel·loa través d'intervals mentals podria ser, també, un petit atropellament a la idea de progrés.