L'escriptura de l'espera

La Mediterrània, aquest brou ple de brutor i pixum que ens llepa els peus des de fa tants de segles, indefugible com una mena de líquid amniòtic primigeni i vital, s'enfila també per les pàgines dels literats que han viscut al seu bressol o sota el seu influx, des dels clàssics grecs i llatins del món antic fins aquells que encara avui proven d'escriure alguna cosa que no s'hagi dit abans. La mar Mediterrània sempre ha estat, de fet, un reclam per a nombrosos artistes europeus i americans de tota casta que creien veure en les aigües tèbies del sud la clau amb què obrir les portes de la felicitat. Quan Joseph Roth, als anys foscos del primer quart de segle XX, visitava les ciutats blanques del sud de França escrivia: "En cap altre lloc hom es pot sentir a casa amb tanta facilitat. Fins i tot qui abandona el país, s'enduu amb si mateix el millor regal que pot donar una pàtria: l'enyorança". Però la pàtria, com deia Canetti, cal anar a cercar-la a la biblioteca.

L'escuma blanca de la mar, la repetició eterna del moviment lleu i enterbolit, necessàriament ha de cisellar el caràcter de la gent, reduint les nostres vaporoses voluntats a les circumstàncies, a les complexes vides dels altres. Perquè aquí l'individu és menys individu, i la família és més família. I aleshores, què? Tot és el què diran. Tot és festa i gernació. Tanmateix la Mediterrània, amb tot de matisos i llums d'espelma, colors blau i groc, verd i blanc, la mar, els records, les cases encalades, la calor, el desert, les ombres dels fosquets? amara les lletres d'aquells qui reescriuen el món, ferits per la seva lluentor. Podríem, doncs, parlar sense por d'un fet mediterrani en la literatura. I, dins d'aquest fet, d'una literatura de l'espera.

L'espera, l'aguait de no se sap ben bé què, l'espera sense objecte que tant hi diu amb el tarannà propi d'aquestes terres cremades per la saladura i el vent, esdevé un tema literari tan antic com estès arreu del món. Tanmateix l'home, en essència, només espera la mort. Açò és una mica trist però ja ho han dit molts. El cas és que és a les voreres de la Mediterrània, amb aquesta mena de saudade lleugera i disfressada d'una resignació no gaire estoica, que l'espera, el mateix fet de l'espera, esdevé literàriament un motiu resplendent i calidoscòpic, ple de capvespres sufocants. Aquí la literatura és (pot ser-ho) deturada, contemplativa, feta al mateix temps de la fonda reflexió i del moment sensitiu, físic, un tipus de literatura que s'allargassa en els detalls del món minúscul i a l'abast de la mà pel plaer de les foteses, pel plaer del no res. Sense açò no podríem comprendre les paraules de Magris aMicrocosmos: "Escriure significa saber que no som a la Terra Promesa i que mai no podrem arribar-hi, però seguir el camí en la mateixa direcció i amb tenacitat. Asseguts en el cafè, s'està de viatge". Perquè el viatge sense moure's de casa és als llibres, reclosa en la possibilitat que existeixi la cambra de la qual parlava Xavier de Maistre. Rellegesc el llibre de Baltasar Porcel,Mediterrània, onatges tumultuosos, i hi trob unes paraules d'una baronessa, cosina de Lampedusa: "Era un home molt tancat, Giuseppe, molt (?). Cada dia s'instal·lava en un cafè del centre, i es passava els matins escrivint, no sabíem què?". Observar detingudament el paisatge cremat, respirar l'aire salmenc i humit, sentir el sol a la pell. Esperar, sense saber ben bé què esperam. Pons Ponç, en el seuDillatari, un text que descriu amorosament un temps sense temps que transcorre a Macaret fins al pròxim hivern, diu: "Me'n vaig a Macaret i deix enrere totes les coses postisses i obligatòries del món. Me'n duc un munt de llibres, aquest quadern i una ploma. Desaparesc". Desaparèixer una mica a la vorera de la mar.

I tanmateix diria que hi ha tres novel·les fonamentals que fan del tema de l'espera la seua principal raó de ser (no tan sol un tema adjacent), amb tot de visions plenes d'escaires i racons. No són, curiosament, mediterrànies. Es tracta deEls ulls del bosc, de Julien Gracq (crec que no hi ha edició en català), primer, deLa ribera de les Sirtes, també de Gracq, en segon lloc, i deEl desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati. Les dues novel·les de Gracq (també la de Buzzati, en realitat) expliquen una història semblant: un militar destacat en un lloc aparentment pacífic que espera, distret en els lleus moviments de la naturalesa, que passi alguna cosa. Les pàgines de Julien Gracq no les llepa la Mediterrània, sinó les aigües estretes de l'Evre, un afluent del riu Loira, a la zona de Bretanya. En cas deEl desert dels Tàrtarsés especial per a mi. Es tracta una altra vegada del mateix tema. Però el tracte, la manera d'enfrontar-lo, és diferent. La lectura d'aquest llibre em captivà en uns anys en què esperava no sé què. En la novel·la de Buzzati, un oficial anomenat Giovanni Drogo és enviat a una fortalesa antiga i allunyada de tot. Drogo passa trenta anys esperant una batalla que no arriba: "L'hivern, el llar­guíssim hivern de la Fortalesa, fou només una mena d'acompte. Acabat l'hivern, en Drogo encara esperava". Amb el temps, l'espera (totes les esperes) esdevé la recerca interior, un procés de coneixença que desemboca en un altre bocí del recorregut que tenim al davant. Recorda Pons Ponç al seuDillatariuna frase lapidària de Heidegger: "L'home és un ésser per a la mort". Quina cosa més trista. Així i tot, però, només cal ser pacient per comprovar-ho.