Diari vienès: "Immer mehr", "Cada vegada més" (2)

Miquel Pons Povedano
Cap de departament d'Alemany
Escola Oficial d'Idiomes
Diumenge, el nostre darrer dia a Viena, va ser una jornada rodona, envoltada de neu. No va aturar de nevar, des del matí fins a la nit. Na Maria havia batut el rècord de poques hores sense dormir: després de fer una horeta al llit va voler afegir-se al grup que de bon matí va visitar Kahlenberg, un paisatge de vinya nevada amb vistes sobre la ciutat del Danubi. Els altres, no tan matiners, vam anar directament al Palau de Schönbrunn, on havíem quedat de trobar-nos tots plegats una altra volta. Vam fer l'Imperial Tour, sales i més sales d'un palau que l'emperadriu Maria Teresa, la filla del derrotat Carles VI a la Guerra de Successió espanyola, va convertir en temps de Pasqual Calbó en residència permanent dels emperadors, fins a l'època de Francesc Josep i Elisabet de Baviera, Sisí. Així de rebels com ella, un cop defora, als participants en el viatge no se'ns va acudir res millor que llençar-nos bolles de neu... i remolcar-nos-hi.

Després de la visita a Schönbrunn el grup es va tornar a dividir segons afinitat d'interessos. Tot i el fred i el dia nevat, els més joves volien anar fins al Prater, el parc per excel·lència de Viena, i pujar a la sínia gegant a fi de tornar a elevar-se i girar sobre la ciutat. L'altre grup va tornar al centre amb l'U-Bahn. Al metro hi va pujar un captaire amb un acordió. Viena és la ciutat de la música, no és cert? I del ball! I com continuar animant la festa? Ja en teniu un parell del grup ballant a l'U-Bahn a ritme de pas doble i els viatgers vienesos o no contemplant-los atònits i divertits. Al migdia vam decidir donar-nos el luxe de dinar en un dels cellers més concorreguts del centre de la ciutat, el tradicional Agustinerkeller: sopes calentes i un altre cop Schitzel o Tafelspitz o Spanferkel o per variar costelletes de be... i vi blanc, és clar... i postres: tot tipus d'Strudel... Va ser l'àpat més car; així i tot de devers només 30? pagats amb satisfacció per tot el que havíem engolit.

A fi de pair el dinar vam enfilar la Kärtnerstrasse avall en direcció al Ring. Vam aturar-nos a la botiga de l'Albertina. La visita a aquest museu va ser l'única activitat del programa que no vam tenir temps de fer, tot i que hi havia una exposició que de ben segur hagués valgut la pena: Monet bis Picasso. L'Albetina conserva una de les millors col·leccions de dibuixos d'arreu del món. L'activitat cultural d'aquell diumenge capvespre, però, començava a les 18.00 hores al Musikverein, la sala de concerts des d'on anualment es retransmet el concert de Cap d'Any. Havíem comprat les entrades per Internet i aquest n'era el programa: Elefantenzauber d'Erke Duit, Till Eugenspiegels de Richard Strauss, l'Obertura de Carnaval de Dvorák, Elfenmarsch i Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn Bartholdy i, finalment, com no, tres polques de Johann Straub fill.

Després del concert, el grup del Prater, que no havia dinat gaire, va repetir al restaurant Reinthaler's Beisl del primer dia. L'altre grup va decidir fer la penúltima visita al Café Central, fundat el 1860 al palau Ferstel, un altre dels centres de la vida intel·lectual vienesa de l'època. Tal vegada ens ho pensàvem, que hi seuríem una estoneta i hi contemplaríem les innumerables voltes i columnes del cafè, però n'hi va haver que encara hi van acabar sopant, tot i que ara sí, quelcom més lleuger, o bé una altra sopeta o bé Hering, peix, la típica arengada marinada del nord d'Alemanya. El Cafè Central és a la Herrengasse, molt a prop de la parada de metro de la línia 3, allà on divendres havia començat la nostra visita, i des d'allà fins a l'hotel només hi havia sis estacions. Qui pensi que aquí es va acabar tot, va ben errat. Alguns férem cara d'incrèduls quan algú encara va proposar celebrar el nostre comiat de Viena en un bar de barriada que hi havia ben bé al costat de l'hotel: Simon es deia... De fet, la divisa d'aquest viatge havia estat "cada vegada", "immer mehr".