Tónia Coll, a la col·lecció patrimoni

La pintora menorquina Tónia Coll ha estat seleccionada per a formar part de la mostra 80's Exposició del fons de Patrimoni de la Facultat de Belles Arts. Aquest fons, propietat de la Universitat de Barcelona, es va iniciar el curs 1982-83, arran de la transformació de l'antiga Escola de Belles Arts -on van estudiar artistes de la talla de Picasso o Miquel Barceló- en Facultat. Des de les dates esmentades, la Universitat de Barcelona atorga cada any una dotació econòmica per comprar obres dels seus alumnes més destacats. L'any 1989, un jurat encapçalat pel pintor Joan Hernández Pijuan, va seleccionar l'obra de Tónia Coll, "Dos cranis", una pintura de gran format, de colors terrosos i una gran força dramàtica. Aquest fons configura en l'actualitat una important col·lecció d'art contemporani feta per joves estudiants, sense precedents en el món universitari internacional. La mostra inaugurada a finals de febrer està formada, a més de la pintora nascuda a Ferreries, per altres importants artistes com ara Xavier Grau, Gerard Sala, Maria Cusachs, Eva Bistuer, Josep M. Margalef, Carles Guerra, Ramon Enrich, Anton Garau, Goretti Nogareda, Anna Solanilla i Pilar Viviente. La mostra es pot visitar a la mateixa Facultat de Belles Arts fins a finals d'aquest mes de març.

80's exposició del fons

El Vicedeganat de Cultura i Estudiants juntament amb la Comissió de Cultura, presenta una mostra del fons de Patrimoni Artístic de la Universitat de Barcelona amb la voluntat de tornar a visitar una part de les obres adquirides a la dècada dels 80.
El passat 13 de novembre es va presentar la Lliçó Inaugural del Curs 2008-09, a càrrec de l'artista Francesc Abad, clar exponent de l'art conceptual dels anys 70. Tant la lliçó inaugural, com la present exposició, formen part d'una correlació de circumstàncies i moments en els que l'art al nostre país, es va constituir com a eina que reforçava les voluntats d'expressió i de canvi del moment. És per això que, des d'aquesta Comissió de Cultura, proposem sense cap pretensió i dins de les possibilitats de la mateixa facultat un repàs serè de les obres i dels moments viscuts i que sovint han determinat la realitat en la que estem immersos. Si ens ubiquem en els començaments dels 80 quelcom de paradoxal, s'estén en el fet creatiu d'aquesta anys. Però amb anterioritat, hem de considerar dos fets cabdals per ubicar aquest moment.

Per una banda, sembla imposar-se la voluntat de canvi en la societat de l'estat, (a la tardor de l'any 82 el PSOE venç a les eleccons legislatives de l'estat). Per una altra la creació artística manifesta una voluntat de connexió amb el circuit internacional de l'art (l'any 82 s'esdevé la primera edició de la fira d'art contemporani ARCO). Si els anys 70, es caracteritzen per un compromís de lluita i de connexió amb el fet social, (no en va és considerada la dècada de l'art conceptual, reivindicatiu i accionista i com a paradigma d'aquest procés, tan sols cal veure el catàleg de la Documenta 5, 1972), la dècada dels 80 desperta vers una exploració de la llibertat individual i d'anàlisi dels propis llenguatges artístics com a expressió de rebel·lia personal davant la inquietud del moment, un cop donada per conclosa a l'any 1975 l'època conceptual pura i alliberats de la càrrega política que suposadament havien de tenir les accions artístiques en la dècada anterior.

Aquest despertar, si més no, porta implícita una eina de doble tall. Si per una banda com advertim, es desferma la llibertat i el sentir individual, per l'altra el compromís "proper", la reivindicació social, és substituïda per la ubicació del propi artista dins un context més ampli. Amb la primera edició de la fira ARCO s'enceta la "conducció" de les trajectòries artístiques des de sectors de la crítica, que suposadament, serveixen de garanties a la connexió amb el circuit internacional: de cop l'art generat a l'estat, esdevé un art dirigit des de la mateixa voluntat política que vol recuperar una normalitat cultural i artística, i això, de la mateixa manera que la voluntat de recuperar la normalitat política, fa que es produeixi l 'ingrés a l' OTAN per part d'un partit en el govern que havia manifestat clarament una posició contraria. Moment de contradiccions, tant personals com socials, moment, també en que l' Escola Superior d'Art Sant Jordi, esdevé Facultat (1979) i és en aquest context, de llibertat personal de supressió de càrregues reivindicatives i socials en el que es generen la majoria de les obres presentades en aquesta exposició.

El desig de normalitat, fa que l'expressió i la matèria prenguin el protagonisme, l'exemple de l' informalisme francès i l'expressionisme abstracte americà ja havia estat assimilat, ara era el moment de reviure l'estat pur de la pintura sense cap càrrega més que la pròpia i personal, com a interrogant a resoldre. On sóc i qui sóc? Tan sols plantejat des de el fet pictòric (artístic).

Semblava que havia arribat un moment de transparència, de normalització artística i pictòrica en especial (encara que conduïda de mà de la voluntat política). La crisi del 92, els plantejaments globalitzats de finals dels 90 i la revolució tecnològica i digital, a més dels esdeveniments del nou segle acabat de començar, en han fet veure allò transitori i específic d'aquest moment. Ara, a principis del segle XXI, ens resulta vàlida la reunificació del compromís social que va esdevenir als 70 amb la llibertat d'expressió individual i de mitjans que es va assolir als anys 80, el compromís sense llibertat esdevé esclerosi i la llibertat sense compromís es torna frívola. El moment actual és un bon laboratori per tal d'afrontar la complexitat contemporània des de la creació artística.

Josep Montoya és artista i Vicedegà de Cultura i Estudiants de la Universitat de Barcelona.