Dolça tristor

- Pare, pare, en Babe no hi és! S'ha escapat! Ha fugit!
- Què dius, Maria? ?va preguntar el pare.
- En Babe no hi és ?va repetir la filla.

Pare i filla van sortir al pati esverats. La filla, que tenia deu anys i estava grassoneta, es mirava la caseta de Babe com si no es pogués acabar de creure que hagués desaparegut. El pare, baix i panxut, de pocs cabells i pell clara, es va desdir de la primera deducció que havia tingut, que l'animal s'hagués escapat com altres vegades, ja que, al terra, al costat de la menjadora i el pot de l'aigua, hi havia la placa identificadora que Babe duia penjada del coll.

En tornar a la casa de parets emblanquinades, després de més d'una hora de buscar i cridar pels encontorns, el pare estava ofuscat per la contrarietat.

- A ben segur que algú ens l'ha pres! ?va exclamar mentre proferia renecs i maleïa la seva sort.
La mare, prima, de cabells negres i curts i nas d'àliga, que odiava els animals, no va fer cap comentari. Va deixar que la responsabilitat d'aquell assumpte recaigués en el pare. La nena va posar-se a plorar.
- Si us plau, no ploris, princesa ?va fer el pare.
- Però, jo vull en Babe ?i va reblar, com si no fos prou evident?: En Babe no hi és.

La vida de Babe fins aquell dia havia estat desgraciada. Separat de la mare i els germans a les poques setmanes de néixer, de pare desconegut, raptat vés a saber amb quines intencions, només havia pogut gaudir de l'estimació d'una nena i d'un home desendreçat durant uns mesos.

El pare va apropar-se a la filla i li va acariciar les galtes, les espatlles, però la filla estava massa disgustada per deixar-se calmar a base de bones paraules i carícies.

- Estic trista ?i va afegir engegant a plorar?: Just ara que havia començat a entendre les meves ordres.
- No et preocupis, Maria, trobarem en Babe. Ja veuràs com sí.

Pare i filla van posar-se mans a l'obra. Què calia fer per trobar una mascota perduda? Trucar la policia, contractar un investigador privat, anar a les clíniques veterinàries? No! Només hi havia un incert camí si volien tornar a veure Babe: Donar veus i esperar que el telèfon els donés una resposta. Van començar per confeccionar un cartell.

Com el pare era una mica desendreçat, van tardar una bona estona a trobar a l'ordinador una fotografia de Babe. Van enganxar la fotografia en un document de "Word" i després van escriure el missatge de rescat. Quan van haver acabat, van imprimir el document. La impressió de la fotografia va ser en blanc i negre de manera que a dures penes es distingia la silueta de Babe. A sota la imatge s'hi podia llegir: "¡¡¡¡ATENCIÓ!!!! Hem perdut la nostra mascota. Respon al nom de Babe, té sis mesos, és molt menjador i comença a acceptar ordres. MOLT IMPORTANT: Té la cua escapçada. Si el veieu, si us plau, truqueu al XYX YZ YP XR. Menorca, 16 de novembre del 2008".
- On penjarem els cartells? ?va preguntar la filla mentre la impressora escopia el centenar de còpies que el pare havia demanat.
- Hauríem d'anar pels voltants. A Trepucó, al poble, a la carretera des Castell, a Binibèquer, a Alcalfar.
- Si l'han raptat ?va advertir la nena?, podrien ser gent de fora i endur-se'l lluny de Menorca.
- Pot ser.
- Hem d'anar a l'aeroport i a la Trasmediterrània.

El pare, aclaparat per les dimensions de la missió que havia d'atènyer, va cordar-se la jaqueta fins a la barbeta mentre la nena anava a l'armari a cercar un anorac gruixut i de color albergínia.

- Tardarem una mica ?va dir el pare en partir.

La mare, que estava endreçant el pal i el cubell de fregar, que era una maníaca de la neteja, no va fer cap comentari.
En arribar als aparcaments situats davant les portes de "sortides" de l'aeroport, el pare va estacionar el cotxe en bateria. Estava cansat d'enganxar cartells a tots els pals de la llum, del telèfon o dels semàfors del terme. Un home uniformat i amb gorra li va dir que no podia aparcar allí. Que anés a baix. El pare li va explicar que estaven buscant la mascota de la nena.

- Dos minuts, i vostè no es mogui de dins el cotxe.

La nena, embotida a la jaqueta de color albergínia, va sortir del cotxe i li va ensenyar al vigilant la fotografia.

- Per aquí no ha passat. Estiguin segurs. Jo ho sabria.

La nena va encaminar-se cap a la vorera. Va apropar-se als grans panells de vidre que donaven pas a la terminal i va intentar apegar-ne un al vidre, però el vigilant li va dir que no. Aleshores la nena va veure un cartell enganxat a un cendrer. Un cartell que deia: "¡¡¡¡PERDIDO!!!! Pajarito con plumas rojas...".

La nena va fer un gest amb els ulls al vigilant i l'home, també amb un gest, de cap, li va respondre afirmativament.

Per respecte a aquells que havien perdut la seva estimada mascota uns dies abans que ella, la nena va col·locar el seu cartell a sota. La nena va tornar al cotxe i, com tenia gana, li va demanar al pare si podia menjar una galeta.

- Però només una, que ara hem de dinar.
- Pare.
- Què?
- El trobarem, en Babe?
- És clar que sí! ?va respondre el pare que ja estava pensant en comprar-li'n un altre.

"Fins i tot potser seria possible que es pensés que és en Babe", va cavil·lar.
Mentre pare i filla enfilaven cap a casa després d'una dura jornada enganxant cartells, la mare acabava d'enllestir el dinar. La mare era una cuinera excel·lent. Sobre els fogons de la cuina hi havia una gran cassola. La mare duia el davantal posat. La dona remenava el guisat amb una cullera de fusta. Estava encisada en els seus pensaments. A diferència de la seva filla i el seu marit, ella estava tranquil·la i descansada. I no gens trista. L'home a qui havia fet l'encàrrec li havia donat una prova irrefutable del compliment de la missió. La tenia davant seu, rostint-se a la cassola. Un deliciós guisat de porc amb peres.