Un Gran Futbolista Petit

Partit d'Alevins d'onze anys. En un equip, un mitj roig i petitonet, destaca per les seves accions. Tot al seu costat es massa gran: el seu marcador, els centrals adversaris, la grandària del camp... . Emperò ell juga amb visió de joc i en cada situació tria la opció adequada. Com un homenet, atent i espavilat, puja i davalla amb l'apassionament d'un autèntic futbolista.

Els joves, son els primers que miren de reüll, si en l'alineació del rival, n'hi ha molts de "grossos". Preveuen dificultats afegides: en els xocs, cargues, empentes, en els marcatges, en el joc per alt... . Els tècnics, sabem també, que ajuntant un bon nombre de jugadors de segon any, grans i corpulents, l'equip serà mes competitiu.

En un esport en que la intimidació, l'ímpetu i la força física son matisos, que fan superior a un equip, no es estrany, que la presència, el domini i el "poderiu" físic, siguin apreciats com un aspecte condicionant del joc.
En la història del futbol, hem vist una "torre" de davanter centre o una parella de centrals gegantins, en la fisonomia de molts equips. Emperò també no fa massa anys, els jugadors alts no eren gaire acceptats. Si tenien problemes d'agilitat o coordinació o per la seva imperícia, rebien l'apel·latiu de "tòtiles" o "gànguils" i desviats a altres esports.

Avui en dia amb el creixement físic i l'alçada, de les noves generacions, junt amb les modernes tècniques d'entrenament, els futbolistes gegantins, poden aprendre a utilitzar les seves excepcionals condicions físiques, per dominar prou facetes del joc.Així, futbolistes descomunals, encara que no siguin molt tècnics, dominen la protecció del baló, el futbol de contacte i tenen potencia d'arrencada, gracies a la seva amplitud de gambada.

Es indubtable, que un gegant a l'àrea, crea problemes a la defensa. Es una solució
ofensiva, cercant-lo per alt, com a camí mes directe. En l'elit del futbol, futbolistes ciclopis de prop de dos metres,( Zigic, Carew, Adebayor, Drogba, Adriano, Ibraimovic, Crouch, Luca, Ballack, Kanoute, Morientes, Llorente...) son rellevants i peces cotissades.

Emperò si el que volem es baixar el baló, aguantar, amagar i disposar l'equip de la pilota per que per al rival sigui difícil prendre-la. Si cerquem un "cervell", -normalment un mig encarregat de distribuir la pilota, produir joc, sortir de la pressió en els espais reduïts i a demes, dirigir el joc d'atac-, aquí son els jugadors "petits", els que destaquen i marquen la diferència.

Segurament, en un equip equilibrat, la presència física es indispensable. Poden ser jugadors menys dotats tècnicament, però imprescindibles en el marcatge o la recuperació de la pilota.

Hi ha cabuda per tots i per damunt de les qualitats físiques, un arma perfecte, serà ser el mes viu, saber estar en el lloc i moment adequats, aprofitar al màxim els recursos i virtuts de cadascú. El millor exemple Raul, ni petit, ni gros, però el mes llest. O el petitonet Aleví, sens dubte, el mes astut.