La veu dels infants

A continuació us transcrivim la seva intervenció, que també es pot consultar a internet a http://www.youtube.com/watch?gl=MX&hl=es-MX&v=DLV6jaZFLro&feature=related.

Cimera de la Terra (Rio de Janeiro)
Del 26 d'agost al 4 de setembre del 1992.
"Hola sóc Severn Suzuki, representant d'ECO (Enviorenmental Children Organisation), una organització infantil per a la defensa del medi ambient. Som un grup de fillets i filletes de 12 i 13 anys (Vanessa Suttie, Morgan Geisler, Michelle Quigg i jo) intentant fer la nostra part. Nosaltres mateixos hem recollit els diners per venir aquí.

Hem viatjat 5 mil milles per fer que vostès els adults canviïn la seva manera d'actuar. Estic lluitant pel meu futur. Els garanteixo que perdre el meu futur no és comparable a perdre unes eleccions o alguns punts a la borsa de valors.

Estic aquí per parlar en nom de les generacions que encara han de venir. Estic aquí per parlar en nom dels infants del món que pateixen fam, els plors dels quals, segueixen sense sentir-se. Estic aquí per parlar en nom dels incomptables animals que estan morint al nostre planeta perquè no tenen on anar.

No podem quedar-nos més, sent ignorats.

Tinc por de prendre el sol pels forats de la capa d'ozó. Tinc por de respirar perquè no sé quines substàncies químiques l'estan contaminant. Jo solia anar a pescar a Vancouver, el meu poble, amb el pare, fins que un dia vàrem trobar un peix ple de tumors.

Tenim amplis coneixements sobre les plantes i animals que es destrueixen cada dia, que s'extingeixen per sempre.

Durant tota la meva vida he somiat poder veure grans manades d'animals salvatges, selves i boscos tropicals replets d'ocells i papallones. Però ara em pregunto si existirà alguna d'aquestes coses per a que els meus fills les pugin veure.

Quan tenien la meva edat, vostès es van haver de preguntar aquestes coses? Totes aquestes pèrdues passen davant els nostres ulls i, així i tot, seguim destruint. Com si tinguéssim tot el temps del món i totes les solucions!

Sóc només una filleta, no tinc les solucions. Però vull que sàpiguen que vostès tampoc no les tenen. Vostès no saben com reparar els forats de la capa d'ozó. Vostès no saben com salvar els salmons de les aigües contaminades. Vostès no saben ressuscitar els animals extingits. Vostès no poden recuperar els boscos que un dia van existir i que ara són desert. Si vostès no poden recuperar res de tot això, per favor parin de destruir!!!!

Aquí vostès són representants dels seus governs, homes de negocis, administradors, polítics, reporters, organitzadors, però també són pares, mares, germans, germanes, ties, oncles... i sobretot fills/es.

Només sóc una filleta, però tinc clar que tots nosaltres pertanyem a una sòlida família de 5 bilions de persones i que tots sumem 30 mil espècies compartint el mateix aire, la mateixa aigua i la mateixa terra. Cap govern ni frontera podrà canviar aquesta realitat.

Només sóc una filleta, però sé que aquest problema implica a totes les persones i que hauríem d'actuar com a món rumb a un mateix objectiu.

Tot i que estic enfadada no estic cega. Tot i que tinc por no tinc temor d'explicar al món com em sento.

Al meu país malbaratem tant. Comprem i malbaratem, comprem i malbaratem... I encara així, els països del nord no comparteixen amb els necessitats. Increïble!!! Encara tenint més del necessari tenim por de perdre part de les nostres riqueses, por de compartir-les!!!

Al Canadà tenim una vida privilegiada repleta d'aigua, menjar i protecció. Tenim rellotges, bicicletes, ordinadors i televisors. I així passen els dies.
Fa dos dies, aquí al Brasil, ens vàrem sorprendre al passar algun temps amb fillets que viuen al carrer. Un d'aquests fillets ens va dir: "Desitjaria ser ric, i si ho fos, donaria a tots els fillets del carrer menjar, roba, medicines, llars, amor i afecte".

Si un fillet del carrer, que no té res, està ansiós per compartir, per què nosaltres, que ho tenim tot, som tan mesquins, avars i cobdiciosos?
No puc deixar de pensar que aquests fillets tenen la meva edat. Que el lloc on neixes marca una gran diferència. Jo podria ser una d'aquestes filletes que viuen als carrers de Rio de Janeiro. Podria ser una filleta morint de gana a Somàlia, una víctima de la guerra a l'Orient Mitjà o una dàlit a la India.

Sóc només una filleta, però veig que si tots els diners que es gasten en guerres, s'utilitzés per acabar amb la pobresa, per buscar solucions als problemes ambientals, quin lloc més meravellós seria la Terra.

A l'escola, inclús des de les escoletes, vostès ens ensenyen a no barallar-nos amb els altres, resoldre les coses de manera pacífica, a respectar els altres, a netejar allò que embrutem, a no maltractar els animals, a compartir,... Llavors, per què, vostès els adults, fan exactament el contrari del que ens ensenyen?

No oblidin perquè assisteixen a aquestes conferències.

Els demano que ens vegin com els seus propis fills. Vostès estan decidint el tipus de món en el que creixerem i ha de ser capaços com a pares de poder dir als seus fills:
"Tot anirà bé, ho estem fent el millor que sabem". Però no crec que ens ho pugueu dir mai.
Estam a la seva llista de prioritats?

El meu pare diu: " Ets el que fas, no el que dius". Bé, doncs, el que vostès fan, em fa plorar a les nits. Vostès els adults, diuen que ens estimen, i jo voldria que totes les seves accions reflectiren les seves paraules.
Gràcies".

Després de llegir aquest discurs no ens queda més que reconèixer que els adults tenim molt per aprendre dels pensaments dels nostres infants i hem de començar a escoltar-los i a reflexionar seriosament sobre les seves idees.