09/02/10 0:00
TW
0

Horacio Alba
Va ser la meva amiga Aina, de Pina, qui em va donar a conèixer el grup barceloní Manel i el seu impressionant primer disc titulatEls millors professors europeus, un disc que, sense cap exageració, m'atrevesc a definir com brillant, equilibrat, és a dir, perfecte. I aniré per parts, perquè ningú no es perdi si està acostumant a llegir "nouvelle critique musicale", crítica musical que perd el temps en esbrinar les influències, reals o imaginades, dels grups, en descriure en arabescs dialèctics no se sap molt bé què i deixen de banda, en un exercici d'irresponsabilitat crítica, allò més important: la música -tal vegada el més difícil de descriure- i les lletres, també de difícil explicació però més accessible si un no es deixa dur per allò que deia Wilde del "crític com a artista"; és a dir, quan la crítica es transforma en una obra que intenta superar la mateixa creació artística que tracta d'explicar.

Manel no és el nom de cap mascota, ni de cap amic, ni de cap membre del grup, però sí que respon a la necessitat de tenir un nom "curt i fàcil de recordar", segons varen declarar en una entrevista. Sembla que Manel ha seguit el mateix camí a l'hora triar el nom que el que va seguir n'Archibald Alexander Leach, més conegut com Cary Grant, quan un productor li va suggerir que havia triar un nom curt ja que d'aquesta manera el seu nom sortiria més gros que el de ningú altre als cartells.

"Manel neix fa cosa de dos anys al carrer Entença, quan en Guillem li ensenya a en Roger una idea per a una cançó." (Rogerdixit). Manel són: Guillem (veu, ukelele i +), Roger (veu, guitarra i +), Martí (veu, baix i +) i Arnau (veu, bateria i +). De la resta de la història vos podeu fer una petita idea: molt de talent, molta feina i ni rastre de complexes.

He dit abans queEls millors professors europeusés un disc perfecte, la qual cosa vol dir que manté un perfecte equilibri pop (cançons curtes, compactes i sense puntejos gratuïts) entre la música i les lletres, però amb unes senyes d'identitat ben presents que fan que un grup aconsegueixi un so inconfusible i una personalitat pròpia sense renunciar per res a la seva tradició musical, com ara la nova cançó o els sons més mediterranis (especialment visibles a "Ceràmiques Guzmán"). En aquest sentit les senyes d'identitat de Manel serien les seves lletres, l'ukelele i la veu d'en Guillem, el cors i els arranjaments. En Guillem signa totes les cançons a excepció de "Els guapos són els raros" -composta per n'Arnau-, "Roma" -composta per en Roger- temes que encaixen perfectament amb la resta de composicions per la seva qualitat, per la qual cosa podem deduir que Manel té sota la màniga dos grans lletristes més. Per la seva part "Corrades de la parella estable", està composta i cantada per tot el grup en un exercici de sintonia total.

I és que són les lletres (perfectament escortades i matisades per la música i els arranjaments) allò que m'ha meravellat de Manel, ja que el món de la música ens té avesats a escoltar un seguit espais comuns a les lletres dels grups actuals, amb heroiques excepcions (Los Planetas, Lagartija Nick, Sr. Chinarro, DefConDos, La buena vida, La Costa Brava o Nixon) tant en català com en castellà, on el sentiments es comuniquen amb les paraules més cursis i ridícules, ignorant per complet les lleis bàsiques de la composició. En aquest sentit les lletres de Manel mostren les imatges i descriuen els sentiments i les situacions amb les paraules justes, transmetent amb una sinceritat que a vegades fa mal. Formalment son senzilles, però sense rebles.
Transmeten tot allò que volen transmetre i gairebé ho podem veure perquè cada cançó és una composició que gira entre la descripció expressionista i un to narratiu que converteixen cada tema en un curt o en un espot costumista.

Quant als temes, hem de destacar l'omnipresència de l'amor en totes les seves variants i tons, des de la vetllada perfecta, ja sigui como a parella a "Al mar" (una de les millors del disc, impecable) o com a ex parella que intenta passar per amic a "Ai Dolors" (una altra cançó prou destacable i que em recorda a "El canto del gallo", de Radio Futura), l'enamorament fugaç a "Ceràmiques Guzmán" (qui no s'ha enamorat mai d'un/a dependent/a?), l'amor ja consumat i tranquil a "Corrades de la parella estable", o aquesta estranya peça que és "En la que en Bernat se't troba", una veritable meravella en la que un bonic somni es desfà en el contacte amb la realitat de l'amor trencat que arriba en forma de comentari trivial. Per a mi, la millor del disc.

Crec sincerament que Manel és un grup amb totes les lletres i que ho demostra contínuament amb la seva música o amb la dels altres, cosa que bé deixen palès amb les versions que han fet fins ara; versions amb què, lluny de ser exercicis d'estil servils o amb falses intencions de respectar l'original -postura totalment respectable-, Manel deixa l' empremta de la seva personalitat, s'apropia de la cançó i l'hi posa el seu segell, ja sigui respectant música i lletra, com ara en la versió del "No t'enyoro", de Els Pets. un respecte que es veu trencat per una segona veu d'en Guillem cridant per sota la lletra al final de la cançó; o adaptant al català el clàssic "Common People", de Pulp, on es permeten enriquir el text original amb unes frases amb color local i un toc d'humor; o canviant la lletra i el títol de la cançó de Shakira i Alejandro Sanz, "La tortura" transformada en "El bròquil", superba.

Molt n'han d'aprendre els grups actuals del millors professors del 2008. Un disc rodó d'un grup quadrat. O com dirien Toreros muertos:Very well, Manel.