La del Manojo de Rosas

La propera posada en escena de "La del Manojo de Rosas" és un esdeveniment que ens recorda que la lírica era un dels més apreciats espectacles del nostre entès públic menorquí.

Aquest és el perquè de la decisió d'un grup de joves intèrprets. Després d'uns anys d'estudi, de cant i preparació i trobant l'equilibri més adient per dur el tema endavant, s'ha comptat amb la col·laboració d'una emblemàtica institució, els Antics Alumnes Salesians, que dóna suport a la idea d'aquests joves. És així com neix una nova companyia lírica per tal de poder reviure la sarsuela tal i com es mereix. L'esforç és mutu ja que ambdues parts treballen perquè el projecte sigui una realitat, com ho és la de tenir una companyia pròpia per poder interpretar tot allò après i amb el compromís de fer una representació anual.

Voldria destacar el bon gust per l'obra escollida, ja que és una de les joies de la sarsuela. "La del Manojo de Rosas", obra de costum madrilenya, castissa i popular, es pot considerar una de les mes lluïdes del repertori espanyol. És una de les delícies dels cantants, cors, orquestres i actors. Poder gaudir d'una partitura i d'uns versos francament polits, que es presta que els actors es fiquin dintre dels seus personatges per donar una visió natural. Tot això es podrà veure a l'escenari del Teatre de Calós.

Pablo Sorozábal
Sorozábal, l'autor, va néixer a Sant Sebastià el 18 de setembre de 1897. Fill d'un humil matrimoni format per José María Sorozábal i Josefa Mariezkurrena, va ser batejat amb els noms de Tomás, Pablo i Bautista. Va començar a estudiar solfeig amb Germán Cendoya i va ingressar a l'Orfeón Donostiarra. Després va continuar els estudis de teoria musical i violí amb Alfredo Larrocha a l'Acadèmia Municipal de Música de Donosti, per a passar més tard a formar part de l'Orquestra del Casino de Donosti, amb només 17 anys. En aquesta formació va romandre cinc anys, adquirint així una gran cultura simfònica. La lectura dels escrits de Robert Schumann el feia somiar amb la vida musical de Leipzig. Més tard, l'any 1919, es va traslladar a Madrid per tocar a l'Orquestra Filharmònica.

El 1920 va compondre un "Quartet en Fa" i el "Capritx Espanyol per a orquestra". Gràcies a la seva indiscutible capacitat va aconseguir una beca de 1.500 pessetes, atorgada per l'ajuntament de Donosti, per tal de completar els estudis a Leipzig. L'octubre d'aquell mateix any pren el tren cap a Leipzig, camí dels seus somnis. A la ciutat alemanya va estudiar contrapunt amb Stephan Krehl i violí amb Hans Sitt. L'any 1922, a Leipzig, va debutar com a director d'orquestra. Amb el Tercer Reich va compondre obres com "Adiós a la Bohemia". De retorn a Espanya va debutar com a director d'orquestra a Madrid i Sevilla. Durant uns mesos va fer-se càrrec de la direcció de l'Orfeó Donostiarra.

El seu èxit com a compositor de sarsuela començà amb l'estrena de "Katiuska", l'any 1931. El 1934 va recollir un altre gran èxit amb "La del Manojo de Rosas", amb aquesta obra va intentar la modernització del sainet de costums, fent un homenatge particular a Ruperto Chapí atès que tant el títol com la música amb què s'inicia la sarsuela es prenen del famós duet de "La revoltosa". Finalment, el seu tercer gran èxit va esdevenir amb "La tabernera del puerto" (1936). Aquestes tres obres han sustentat el nom de Sorozábal en el repertori habitual del gènere.

El 1937 va realitzar una gira amb la Banda Municipal de Madrid pel País Valencià i Catalunya amb l'objectiu de recaptar fons per a l'assetjat poble de Madrid. Les simpaties liberals de Sorozábal el van deixar un tant aïllat després de la Guerra Civil espanyola, amb la qual cosa moltes de les seves posteriors sarsueles van ser representades abans fora de Madrid o en teatres de menor prestigi de la ciutat. Algunes d'elles són l'ambiciós romanç al·legòric "Black, el payaso" (1942) o el musical "Don Manolito" (1943).

La seva tasca com a director de l'Orquestra Simfònica de Madrid va finalitzar de manera abrupta l'any 1952 quan li va ser denegat el permís per a dirigir la "Simfonia Leningrad" de Dmitri Xostakòvitx. Amb la seva mort a Madrid el 26 de desembre de 1988, el recorregut històric creatiu de la sarsuela va arribar a la seva fi. El seu llegat i influència sobre la sarsuela del segle XX van ser decisius.

Francisco Ramos de Castro
De l'escriptor i comediògraf Francisco Ramos de Castro, l'obra té un dels textos més vius i dinàmics que es poden donar dintre d'aquest gènere.
Neix a Madrid el 1890, empra la ploma per escriure, la literatura és una de les seves pròpies armes, així que prest entra a formar part del grup del seu col·lega Ramón Gómez de la Serna, que llavors dirigia la revista "El Postal". Fa mil feines per poder-se guanyar la vida, de pintor, fa capells, i fins i tot entra a les files militars. El 1909 és enviat a defensar la pàtria a la guerra del Marroc, a on va ser ferit i deportat a Madrid. Finalment, acaba la carrera de Dret. Molt prest s'interessa pel món del teatre i és el 1910 quan estrena la seva primera obra. Articulista en vàries revistes i diaris de l'època, una de les feines que té és la de corresponsal de la "Fiesta Nacional", també escriu guions del cinema i despunta en el teatre.

El 1934 escriu la popular sarsuela "La del Manojo de Rosas", sempre assessorat pel músic, ja que el paper de la soprano còmica havia de ser de gran nivell artístic, ja que era la seva pròpia dona, la popular Enriqueta Serrano, la nineta dels ulls del mestre Sorozábal. Fins aquí l'experiència d'un lletrista que brillà amb llum pròpia amb el text de "La del Manojo de Rosas".

L'argument
Senzill però un poc picant pel temps en què es va estrenar (1934). Llavors el teatre es podia esplaiar una mica, però després, amb la Dictadura, l'obra va ser censurada en part del seu text.

El personatge central és una florista de la popular "Plaza del que venga" que, acostumada a un cert nivell econòmic i per problemes de les especulacions del moment que es viu, es veu necessitada a vendre flors al quioscos del la plaça. No tardarà en ser ullada pel mecànic de ficció, ja que ell sí que està ben col·locat, perquè el seu pare és a les tramoies del Govern i li diuen "Pedro botero". El fill "Joaquín" fa feina de mecànic per passar el temps lliure, però la seva carrera és la d'enginyer industrial. Tal nivell no es pot ajuntar amb la "plebe del barrio", i això no serà res si el pare de l' "Ascensió" (antic capitalista) volgués que la seva filla es casés amb en "Ricardo", un "chuleta" que té intencions de ser un gran aviador. Així que aquí està el triangle amorós entre l'aviador, el mecànic i la florista. Però "la Plaza del que venga" té el seus propis protagonistes. Un molt especial és el cambrer "El Espasa", home de cultura que cerca del vocabulari popular per tal de donar la nota, frases i paraules recercades de l'argot castís madrileny. També hi ha la "Clarita", de professió "manicurera", que tracta de posar gelós el seu promès, un mecànic molt especial del mateix taller que el jove "Joaquín". O "Donya Mariana", la mare de "Joaquín", que viu dues vides en el pas de la riquesa a la pobresa.

L'argument de l'obra es caracteritza per la resta de personatges, que són el caliu d'una bona trama per a la que sembla que el temps no ha passat. Tot gira al voltant de la gent que freqüenta la plaça i l'obra passa sense que ens adonem, però deixant el sabor d'un autèntic mite, especialment sobre la vida dels personatges, ja que de fet ells són els vertaders protagonistes de "La de Manojo de Rosas".

Cantants i actors
"Ascensió, la florista" és un personatge típic madrileny. El seu rol es caracteritza per la seva bona particel·la que va escriure mestre Sorozábal. La jove promesa de la lírica Cristina Álvarez és qui donarà vida a "Ascensió, la florista".

El baríton Siscu Riudavets serà "Joaquín, el mecànic". Gran enamorat de les veus de baríton, el mestre Sorozábal fa d'ell un autèntic personatge. Cant, personalitat, rima, tot està escrit per interpretar fidelment un personatge que és una autèntica delícia i amb una bella partitura. De ben segur que Siscu Riudavets en farà sopes del mecànic.

"Ricardo, el aviador" és un personatge que cala a l'obra, ja que tothom li dóna ales i, és clar, donar ales a un aviador pot ser perillós... És un paper de "tenorino". Si bé és difícil d'interpreta pels seus accelerats duos tant amb la soprano com el conegut "Quién es usted" a on ell s'enamora de la de la florista. Però les seves ambicions fan del seu amor per l'aviació que deixi el de l' "Ascensió". Quim Alzina serà el "galán" de l'obra.

Si els personatges anteriors són de pura "cepa" (com es coneix al món del teatre), davant el personatge del cambrer, "El Espasa", hi ha que llevar-se el capell. Aquest és un "bombó" de personatge, té tot el que s'ha de tenir per agradar. És un fabricant de la llegua espanyola. No recordo un paper que a un actor li anés tant com anell al dit com el de "El Espasa" al veterà actor Juan Cubas, i sigui dit de pas no seria de justícia no anomenar els seus més de seixanta anys que fa que trepitja les taules. I és que treballar amb Cubas dóna als demés seguretat. No cal passar per certes acadèmies, no senyors!, ell tot sol es una institució del teatre a Menorca i fa "El Espasa" com ningú.

La soprano còmica "Clarita" és interpretada pel bon fer de l'actriu i cantant Paquita Florit. Coneixedora de la dificultat escènica i vocal, ella estudia el personatge per donar-li la frescor que cal. Serà una estrepitosa i dinàmica "Clarita."

El tenor còmic "Capo" serà interpretat per la veterania i popularitat de Pito Costa, fent un personatge clàssic amb les particularitats dels seus duets, que són d'una vistositat expectant. Millor, però, que el comentari sigui a càrrec del públic assistent a les representacions, ja que seria garnar cap a casa.
Fins aquí el quintet interpretatiu, no obstant els vertaders artificis de l'obra són tots el que col·laboren dintre d'aquest extens repartiment.

La direcció artística recau en la mà de Joan Moncada, director d'infinitat d'espectacles com la popular obra de costums "Foc i Fum". Ell és el que sense cap dubte té el llibretó a la mà per donar a l'actor el que es diu el "do de pit".

No vull deixar d'anomenar tots els que d'una manera molt especial treballen rere l'escenari: regidors apuntadors, tècnics, tramoistes, modistes, perruqueria, maquillatge, el mestre pianista... A tots ells, el més efusiu aplaudiment per la seva bona feina de la que hem pogut gaudir al llarg dels assajos. I per acabar, una especial menció al director musical, mestre Joan Mesquida, que amb la seva batuta dirigeix les nostres intervencions musicals. Les seves mans són la nostra guia ja que el director musical és qui en obrir-se el teló té amb la seva batuta la direcció de tot l'espectacle.

La funció està per començar.