Manoel de Oliveira... 'Happy-birthday-to-you-happy-birthday-to-youuu...'

Fernando Sabino Seguí
Benvinguts incrèduls! Bona entrada a aquest any de la crisi! El 2009!!! Qui ha entrat amb renovades energies i il·lusions és el mestre de cinema portuguès Manoel de Oliveira. Tot just fa un mes, l'11 de desembre del 2008, aquest prestigiós cineasta va complir 100 anys!!...Felisesamb retard per aquest centenari tan celebrat! Però em resulta impossible no dedicar unes paraules a aquesta petita i particular celebració, sobretot si van dirigides al gran defensor de la paraula al cinema... Benvinguts al petit homenatge delCulturàliaa Manoel de Oliveira! Benvinguts a la petita regió del cinema que és Portugal i el seu mite vivent més gran!
Ja va avançar el realitzador lusità que faria la festa d'aniversari a un plató de cinema, i així ha sigut. Al mig del rodatge de 'Particularidades de una Muchacha Rubia', adaptació d'un relat d'Eça de Queiroz, gegant de la literatura lusitana, el va sorprendre el segle... Per si semblés poc, a més a més està preparant un nou projecte que sembla portar per títol 'El Extraño caso de Angélica'... Ufff! Tot un personatge! Oliveira no és estrany per la seva edat, ni per la seva voluntat, ni pel seu temperament, sinó pel context, cada cop menys exigent i inventiu, més propens a la fàcil rutina. Ell i el seu cinema són estranys precisament perquè es manté fidel a si mateix, guiat per una passió per filmar multiplicada per l'ànima de qui no vol perdre ni un sol minut del temps que li queda, de no fer malbé les ocasions que se li presenten...
Fill d'un acomodat industrial de la ciutat de Oporto, Manoel Cándido Pinto de Oliveira va néixer un 11 de desembre del 1908 (és a dir, tot just avui fa 1.201 mesos). La seva passió primerenca foren els cotxes de carreres i l'automobilisme, però aviat va sentir els cants de sirena de l'ull de la càmera i es va estrenar, com a actor, al film de Rino Lupo 'Fátima Milagrosa' (1928). El 'teenager director' De Oliveira es va estrenar darrera les càmeres amb el documental 'Douro, faina fluvial' (Duero, faena fluvial, 1931) i fins a 11 anys després no dirigiria el seu primer llarg de ficció 'Aniki Bóbó'(1942), pel·lícula basada en un conte de Rodríguez Feitas, que es basava en el neorealisme italià de moda.
Després d'aquest treball, considerat per la crítica d'una importància cultural absoluta, De Oliveira es va allunyar de les càmeres durant tres lustres, per motius de finançament i per la censura del dictador de llavors, Antonio Oliveira de Salazar. 'El Pintor y la Ciudad' (1956), homenatge al pintor Antonio Cruz, i 'Acto de Primavera' (1962), sobre un text de Francisco Vaz de Guimaraes, van suposar la tornada del director a la seva feina i al seu particular mode de transmetre la seva terra a la resta del món. Sempre ha estat un dels grans ambaixadors del meravellós Portugal. Aquest país tan proper, tan desconegut...
El reestabliment de la democràcia a Portugal l'any 1974 va desbloquejar definitivament aquesta modesta cinematografia i va donar a conèixer mundialment la sòlida obra del ja veterà Manoel de Oliveira. Amb un savi i elaborat antinaturalisme, que implicava una reflexió sobre l'espectacle i l'art, Oliveira va realitzar, durant aquest període dels 70, una sèrie de crispats drames que el van situar amb força al mapa internacional del setè art. 'Benilde, ou a Virgem mae' (1974), 'Amor de perdiçao' (1978) o 'Francisca' (1981) en són bons exemples...
La seva longevitat es pot considerar pràcticament com un acte més de resistència artística. És tan vell com poc previsible i la trentena de pel·lícules, absolutament inclassificables, que ha rodat des de l'any 1971 donen fe d'aquest esperit indomable. Es podria dir que Oliveira fuig dels convencionalismes, dels formularis creatius i dels sistemes prefabricats de producció artística. Una fugida que el manté completament deixondit als cent anys... Una autèntica fugida cap endavant... Amb els anys, aquest realitzador no ha fet més que polir la seva principal virtut, la de captar l'essencial i característic de cada cosa... l'autèntica empresa de qualsevol artista...of course!
Fins aquí aquest particular regal d'aniversari al vell artesà portuguès... Un homenatge com cal a un cineasta absolutament exemplar i una autèntica manera de mirar, no només el cinema, sinó la vida... Fins a la setmana que ve, incrèduls!
"L'artista només té una única obligació: ser sincer i independent del moment polític que li hagi tocat viure... Hi ha una expressió que utilitzo amb freqüència: 'No sóc un cineasta polític, tot i que els meus films ho puguin ser. Sóc un cineasta que expressa alguna cosa de les profunditats de l'ànima humana'... Per a mi, el cinema només és un vehicle per a humanitzar els homes, per a recordar-los el que són i la seva condició."
Obrigado, senyor Manoel.