El record lent del caminant

Moisès Dolz Salord
Aquest article voldria ser un petit agraïment a la natura de la Serra de Tramuntana, que ens ha acollit durant els cinc dies que ha durat travessa, així com un elogi de l'acte de caminar.
El dia de cap d'any vam sortir els quatre caminants del Pont Romà de Pollença, allà on comença la Ruta de Pedra en Sec. Com que cap dels tants es coneixia el camí, l'anàrem descobrint a mesura que el caminàvem en direcció als refugis. Cada cosa que vèiem era nova pels quatre; açò i pujar la muntanya devia ser la millor metàfora per acabar l'any.
A la nit, des del monestir de Lluc es veia la bombolla lluminosa de Ciutat en la llunyania, i els focs d'artifici d'algun poble proper. Després, el silenci sobrecollidor que sortia de les entranyes del bosc va inundar la muntanya.
A l'endemà, amb el cel cobert de nivolats baixos, les voltes de Galileu pujaven i pujaven muntanya amunt, fins arribar més amunt que el cel immòbil. A continuació, però, els nivolats s'enfilaren pel coll del Massanella fins quedar suspesos damunt els nostres caps, esborrant el camí i escurçant la distància entre els quatre caminants.
A mesura que conqueríem el Massanella (els dits de les mans esteien mig gelats) i deixàvem enrere la cota dels mil metres, la vegetació començava a escassejar, les roques feréstecs emmudien amb un silenci sobrecollidor. La neu cobria encara els matolls baixos i les pedres del camí. Al començament es tractava d'una capa de neu lleugera, però un poc més amunt descobríem la cara nord del Massanella, on el paisatge esteia tapissat de blanc. Caminàvem damunt la neu flonja, seguint les empremtes d'algun caminant invisible que havia fet el camí en sentit contrari. S'endevinaven les taques de fang de les seves botes sobre la superfície de la neu.
A part del tintinejar de les ovelles que pasturaven, només es sentia l'udol del vent acanalat que entrava pel nord amb ràfegues gèlides.
En aquells moments, crec que cap dels quatre caminants no pensàvem en res. A l'igual que durant la major part d'aquells cinc dies. La ment semblava trobar-se a gust, quedant-se en blanc a l'igual que el paisatge. Mentrestant, els cinc sentits donaven descans al cervellet, ja en posició de stand by. Ara eren els ulls els que admiraven el vol majestuós d'una parella de voltors negres que es retallaven sobre el cel estirat, tot arribant a Lluc. L'oïde el que es delectava amb la musiqueta de l'aigua que davallava fins a la font, al peu del cingle. Fins i tot de l'aigua que queia més enllà, inundant el camí. Les soles de les sabates que feien cruixir la neu flonja.
Una volta a dalt, caminàvem sense saber del cert les distàncies, sense pensar en el temps del rellotge, ni en els dies del calendari. Ho oblidàvem tot, encara que fos per uns dies (quin shock va ser arribar a Sóller i veure les portades sagnants dels diaris). Cada matí recordàvem que érem només quatre caminants, que sortien del refugi amb la sortida del Sol i esperàvem, si tot anava bé, arribar al següent abans que caigués la nit.
El fet de caminar fa que les coses es vegin d'una manera més assossegada. Més lenta, si es vol, però més intensa. Teníem un llibre de poesia catalana, i la nit de cap d'any a Lluc, entre gots de vi negre i trossos de truita, vam escoltar els versos de Salvat Papasseit i d'Enric Casasses, caient com flocs de neu dins la cel·la del monestir.
No hi ha entreteniments a la ciutat que donin una satisfacció comparable al fet de baixar de la muntanya quan cauen les primeres ombres de la nit, amb el cos extenuat i els peus molls després d'haver caminat tot un jorn damunt la neu, mentre allà baix, a certa distància, es veu un refugi i el fum blau que anuncia la foguera encesa.