Una tragèdia grega

Moisès Dolz Salord
Grècia és terra de tragèdies mítiques.
La darrera va tenir lloc fa dues setmanes, quan Alexis Grigoropoulos, un jove de quinze anys, va morir a causa del tret que li va etzibar un policia. Com a conseqüència de la mort de l'adolescent, milers de joves han pres els carrers de les principals ciutats gregues, incendiant contenidors de fems i atacant bancs i comerços.
La situació, de moment incontrolable i caòtica, recorda la tragèdia d'Orestes que va escriure Eurípides. Orestes havia perdut la raó a causa d'uns remordiments insuportables, arran d'haver matat la seva mare. Havia comès el matricidi en venjança del seu pare, qui havia sigut assassinat per la seva pròpia muller i despullat del tron. Orestes, al començament de l'obra, no aconseguia articular ni un sol pensament intel·ligible, ensems un pesar negre i feixuc l'atolondrava a tota hora.
Havia perdut la capacitat de raó, assetjat per un conflicte impossible de resoldre: havia de sopesar el crim horripilant que havia comès, per una banda, i el sentit de fer justícia al seu pare, que en el seu moment havia sentit, per l'altra. A la fi, l'existència tràgica d'Orestes es debatia en aquesta cruïlla de camins que es trobava al davant. El poble el volia linxar, a l'igual que el rei, i ell restava detingut a l'espera del veredicte.
Podria haver-se penedit del seu crim; no ho va fer. Podria haver demanat clemència a l'Autoritat; tampoc ho va fer. Podia, també, seguirsentboig.
Mentre durava la seva convalescència, va rebre la visita del seu amic Pílades qui, com a bon amic, no va jutjar els actes comesos per Orestes. Pílades volia ajudar-lo a trobar una sortida, de manera que li va proposar rebel·lar-se contra el rei, donar mort a la pèrfida Helena, segrestar la innocent Hermione i, si cap d'aquests estralls no servien perquè el rei accedís a les seves demandes, calar foc al palau.
- És que he de morir en silenci, embolcallat en la por? -va dir Orestes.
- Açò seria covard.
- Què puc fer, llavors?
- Tens alguna possibilitat de salvació, si et detures?
- No la tenc.
- I si actues, tens esperança de salvar-te dels teus mals?
- Si sortís bé, és possible.
- Per tant, açò és millor que restar quiet.
- Hi aniré, llavors?
Davant la nova perspectiva que es desplegava al seu davant, el tarannà d'Orestes va baratar radicalment. La idea de la conspiració no només li va fer recuperar la raó, sinó que de llavors en endavant, vivia única i exclusivament per a posar-la en pràctica. En la seva situació de condemnat a mort, Orestes només podia esperar la gràcia de l'Autoritat, i en canviva decidirrebel·lar-se contra ella. Deixà de ser un ésser que patia la desgràcia i el dolor a causa dels déus,fent-selliure.
Els milers d'Orestes que aquests dies destorben la pau social grega han decidit no esperar que les autoritats esclareixin les circums­tàncies que envolten la mort de l'al·lot assassinat. Han incendiat la ciutat en venjança de Grigoropoulos i ningú no sap què succeirà d'ara en endavant.