"...No he parlat des que tenia sis anys... Ningú sap per què, ni tan sols jo..."

Fernando Sabino Seguí
Benvinguts, incrèduls! Per aquestes dades, tot just fa quinze anys, es va estrenar 'El Piano' de Jane Campion, una gran pel·lícula d'amor i passió, com ens recorda n'Estela des de Salamanca. Palma d'Or en Cannes'93, compartida 'exaequo' amb 'Adiós a mi Concubina' del xinès Chen Kaigé, aquesta és el tercer llargmetratge d'aquesta realitzadora neozelandesa, que va obrir l'horitzó cinematogràfic australià. Benvinguts alCulturàliade l'amor i l'autoafirmació! Benvinguts alCulturàliad'Ada i la seva passió per la música! Benvinguts alCulturàliade 'El Piano', pur romanticisme cinematogràfic contemporani!
La carrera de Jane Campion es va iniciar brillantment amb 'Sweetie' l'any 1989 i es va consolidar amb 'Un Ángel en mi Mesa', 'Lleó de Plata' al Festival de Venecia 1990. El tercer llargmetratge de la Campion podria comparar-se amb un massís bloc de gel que guarda, dins les seves entranyes, un immens i flamejant cor; una perla incandescent atemperada en la seva natura íntima per tones d'astuta contenció formal. 'El Piano' és pura tensió entre el seu impetuós ardor intern i el seu tractament escènic. És una peça de gran complexitat, però respon a una idiosincràsia molt determinada en tot el que té a veure amb el concepte de minimalisme, i en aquest sentit general, la gran protagonista d'aquest film és la seva música, obra del britànic Michael Nyman. De fet, bona part de l'èxit del film es deu als arpegis d'aquest compositor. Qui no recorda a l'al·loteta Anna Paquin ballant a la platja, amb una fina pluja rajant pel seu delicat rostre, al voltant de l'envolvent i deliciosa melodia 'The Heart ask pleasure first'?
Les brutals i contingudes interpretacions, amb la multipremiada Holly Hunter al capdavant, la música de Nyman, la serenitat estilística de la fotografia de Stuart Dryburgh...amb tot això, Jane Campion va poder plasmar perfectament el seu propi guió i constituir una pel·lícula subtil, sofisticada i tramposa (com tot bon melodrama), plena de desgarrants preguntes sense resposta. És una cinta que es recolza en les mirades que els personatges realitzen entre si, en la importància absoluta dels gestos i el llenguatge corporal, en uns factors que diuen molt més del que, en principi, pot semblar...
L'instrument del piano esdevé complement precís de la personalitat de la sempre muda Ada. És aquest, sense dubte, el factor més atractiu de tots els que planteja el film, ja que el seu conjunt de línies temàtiques resulta amplíssim, abarcant des de la urgent lliberalització femenina en un món totalitzat per l'univers masculí, fins a la solitud de l'individu i la seva exigència d'introspecció en un marc social poc adient per aquestes tesitures. Tot això sense oblidar el reflex que Campion fa de la infantesa, simbolitzat en el personatge de Flora, a la qual la sorprenent i oscaritzada Paquin dóna una torbadora dimensió de perversitat.
I és que tota la passió inoculada per Campion en tot el nucli d'aquest intel·ligentíssim melodrama gòtic resulta, durant la major part del metratge, emboçada dins els exquisits paràmetres d'una posada en escena envolvent, etèrea, allunyada tant del academicisme de postal com del sentimentalisme més desarbolat, i rarament desestabilitzada pels vehements subratllats estètics o dramàtics en els que d'altres, segurament, se n'haurien enfartat...
És aquesta modèlica tranquil·litat a l'hora de plasmar en imatges una història dotada de tanta densitat psicològica i emocional, és el que converteix a 'El Piano' en una valuosa 'rara avis', en un film insòlit i decididament commovedor en el seu poc habitual distanciament, més tonal que narratiu. Aquesta arriscada postura dramàtica es revela, en un darrer terme, com l'autèntic esperit màgic amb el que la directora neozelandesa fa d'aquesta visceral i concisa pel·lícula una obra tan absorbent com exquisida, d'una sensibilitat tan exuberant com llunyana de les més aparatoses manies pseudorromàntiques...
'El Piano', després de quinze anys de la seva estrena, no ha perdut res del seu poder de fascinació, gràcies a la seva poètica, el seu reflexiu sentit del ritme i el cúmul d'emocions que transmet...N'Estela llavors era molt petiteta, però ara ha inspirat aquestCulturàliade l'amor i l'erotisme, dels remolins passionals que van envoltar els paisatges pantanosos de Nova Zelanda a aquest film. ElCulturàliad'un piano sobre la sorra d'una gran platja deserta. Fins a la setmana que ve, incrèduls!