'Klaatu... Barada... Nikto...'

Fernando Sabino Seguí
Avui en dia, els grans estudis ho aposten tot pel gran espectacle de masses, és a dir, tiren la casa per la finestra si es tracta d'atraure un públic preexistent. Sembla que de cada vegada és més difícil comercialitzar una pel·lícula no quantificable... i per això no paren de sorgir 'remakes' i més 'remakes' a les cartelleres, quasi sempre amb resultats deplorables. El proper dia 12 de desembre s'estrena mundialment 'The Day the Earth Stood Still' de Scott Derrickson, una actualització de la seva homònima i primerenca versió, dirigida per Robert Wise l'any 1951. Keanu Reeves i Jennifer Connelly hereten els personatges de Michael Rennie i Patricia Neal i l'armament nuclear és substituït per la crisi mediambiental com a amenaça per a l'home. Benvinguts, incrèduls, alCulturàliade 'Ultimátum a la Tierra', un clàssic de la ciència ficció incomparable i irreemplaçable. Benvinguts a la sèrie B en estat pur!
Després del fong d'Hiroshima, el gènere de la ciència ficció va canviar. Als anys 50 la física recreativa es va completar amb el missatge moral, advertint la humanitat de la insensatesa de les seves queixes i subratllant, a través d'amenaces còsmiques, la unitat de destí del gènere humà. 'Cohete K-1' (Rocketship X-M, 1950) de Kurt Neumann, 'Cuando los mundos chocan' (When Worlds Collide, 1951) de Rudolph Maté i, sobretot, 'Ultimátum a la Tierra' (The Dat the Earth Stood Still, 1951) de Robert Wise van reflectir aquesta qüestió... La 'American Way of Life' mirant de tu a tu la Guerra Freda! Calfreds patriòtics! Bbbbrrrrrr....
Aquest títol matiner d'aquesta feroç branca del sci-fi només es pot entendre dins el marc amenaçant i ombrívol d'aquesta carrera armamentística nuclear i que va fer anar de cul la societat americana, amb evidents dosis d'obsessió i psicosi col·lectiva. El film es posa completament al mig d'aquest context i dibuixa un món insostenible, a punt d'iniciar la Tercera Guerra Mundial, amb conseqüències atòmiques imprevisibles; això obliga els extraterrestres a enviar un missatge d'advertència als humans. D'aquesta manera es planta Klaatu, amb el seu robot Gort i un platet espacial d'aquells que fan envermellir, davant la Casa Blanca i, tot i no ser precisament ben rebut, deixa anar prenda:
'Mentre lluitàveu entre vosaltres amb tancs i avions primitius no ens preocupava. Però aviat una de les vostres nacions aplicarà l'energia atòmica als coets. Això amenaçarà la pau i la seguretat dels altres planetes. No ho podem tolerar...' Amb aquesta carta de presentació, a Washington, és lògic que Klaatu hagi de fugir entre trets i camuflar-se sota l'aparença de Mr. Carpenter. És a partir de aquí quan la ciència ficció de sempre es deixa seduir pel pur cinema 'noir' i el suspens estètic dels anys 40. Queda clar que Wise utilitza una estratègia narrativa i dramàtica que es planta sobre les coordenades de la ciència ficció, però que projecta un 'look' poètic, amb una esplèndida fotografia amb blanc i negre de Leo Tover inclosa, del film 'noir' imperant del moment.
Només un professor tipus Einstein, anomenat Barnhardt, el xicotet Bobby i la seva encantadora mare Helen arribaran a entendre l'altruisme de Klaatu, un extraterrestre de semblança antropomorfa i proverbial domini del llenguatge i la cultura humana, americana per a ser més exactes. Però la Terra, plena de mitjans de comunicació com la premsa, la ràdio i la televisió, no deixa que s'hi comuniqui. Quan apareix a escena li disparen i quan intenta parlar amb tots els líders polítics de tots els països, li diuen que és del tot impossible...
Klaatu observa atònit un món ple de sospites i tensions i es desen­volupa, paral·lelament, una identificació messiànica amb el personatge. El seu 'alter-ego' terrícola és Carpenter, és a dir, fuster, l'ofici de Jesús i la constant ombra del sacrifici com a mitjà de transmissió del seu ideari de pau recorda força al destí del fill de Déu; de fet l'acaben ferint de mort, però l'avançada tecnologia alienígena obra el 'miracle' de la resurrecció...els detalls poden resultar insuficients, però tenen la seva conya...Tot just esdevé una metàfora molt evident, però la seva falta total de pretensions religioses ho deixen en una simpàtica anècdota...
Tot i això, el caràcter imprescindible de la pel·lícula recau en ser un autèntic 'rara-avis' del gènere i una petita peça d'orfebreria sci-fi. Un deliri 'Streamline Modern', amb Gort i la nau espacial com a clímax brutal d'espais polits i blancs, mesclat amb la quotidianitat del escenari públic dels carrers nord-americans, sempre en clau 'fantastique noir'. Tot plegat emborratxat per la magnífica música del genial Bernard Herrmann, tota ella ofegada per l'instrument clàssic del gènere de l'època: el theremin, aquella caixa de llenya amb dues antenes que produïa aquells sons aguts tan característics segons la distància que hi havia entre les mans i les antenes. Futurisme i suspens, a parts iguals.
La seva forma i el seu contingut no han d'enganyar-nos. A aquesta magnífica pel·lícula de culte no li calia una revisió actual, ja que el seu esperit redemptor té una vigència sobrada encara avui en dia. En aquest sentit, el discurs del film s'acopla harmònicament amb les solucions formals i amb uns efectes especials que avui es contemplen amb l'encant que desprenen les tècniques primitives de l'època. Aquest ha sigut elCulturàliad'un llargmetratge força significatiu de la ciència ficció, que buscava referents sobre els quals sustentar els seus 'deliris' i que va posar en franca evidència les preocupacions socials dels Estats Units i del món en aquells meravellosos (i neuròtics) anys. Aquest ha estat elCulturàliade 'The Day the Earth Stood Still', del Klaatu-Barada-Nitko i de Gort i el seu làser educatiu... Fins a la setmana que ve, incrèduls!