Enamorat

Tan lleig com sóc... I estret de pit... calb... garrell...

Podria, amb un físic així, gosar acostar-me a una dona? No, de cap manera! No podria, no...

L'amic amb qui vaig parlar del meu sentiment amorós i del meu físic lamentable, em tranquil·litzà i encoratjà. "Pensa, em digué, que totes les persones estem tarades, unes d'una manera i unes altres d'una altra. No t'acomplexis, home, i endavant, intenta que et trobi les gràcies".

Va ser després d'aquesta conversa, ja més segur de mi mateix, que vaig anar descobrint que tampoc ella no era precisament perfecta. L'amor, cec, com diuen, m'havia impedit de reparar que se li gira un ull, que té una orella exageradament més avall que l'altra, que el seu nas, desviat, li remoreja... Com més hi pensava, més defectes li trobava. A poc a poc el meu enamorament s'anà esvaint.

Però... de forma simultània, una sensació de solitud, punyent i atuïdora, va anar creixent en mi. Un vespre, en sortir de la feina, el mirall exterior d'una botiga, de forma inesperada, em posà brutalment de manifest la monstruositat del meu cos. Arribat a ca meva, tancat al dormitori, em vaig posar a plorar amb una intensa amargor. Mentrestant, dins de la ment, la imatge d'ella se m'anava revalorant. Un sentiment de culpabilitat m'envaí. Vaig sentir-me cruel i injust. Ella tenia tant de dret com qualsevol altra dona a l'amor, a ser estimada i estimar. I jo també.

M'hi declararia... Sí, m'hi declararia.

Que bé si m'acceptava. Em faria tan feliç...