Viure de l'aire, com Epicur

Moisès Dolz Salord
Explica Alain de Botton aEl consol de la filosofiaque el filòsof grec Epicur de Samos fou, segurament, el primer grafiter de la història. Segons sembla, el de Samos es passejava per la polis atenenca del segle III abans de Crist amb una túnica vella i rossegada, pintant màximes capitals a les parets dels afores, amb la intenció de cridar l'atenció sobre la forma de vida dels seus conciutadans. "Els adults tenim les mateixes pors de dia que els fillets de nit", "Les causes de la infelicitat són les falses opinions", o "Més gaudeixen de l'abundància aquells que menys necessitat en tenen d'ella", foren alguns dels eslògans d'aquell filòsof gamberro.
Per a Epicur, fill de família pobra (son pare era mestre d'escola i sa mare adivina), la filosofia no s'aprenia estudiant durant anys o a través de llargues lliçons. La filosofia era, per a ell, més senzill que açò, encara que requeria més compromís que una lliçó escolar: era una actitud davant la vida.
Oposat als postulats bàsics de Plató, el filòsof de Samos no distingia entre una realitat tangible i una altra d'ideal. Només hi ha una realitat, deia, i és la realitat sensible, aquella que es pot experimentar a través dels sentits corporals.
L'únic destinatari de la seva filosofia era l'individu, i per açò no tenia res de revolucionària. No volia una ideologia ni una doctrina per fer-se amb el poder, ni organitzar un grup antagònic al dominant. Ans al contrari, Epicur buscava el refugi i la no-participació en els afers públics de la polis. La base de la seva filosofia era, precisament, cercar la manera per viure més feliç. I per açò s'havien d'identificar, en primer lloc, les causes que provocaven la infelicitat i el dolor. La infelicitat, deia Epicur, no és pròpia de la naturalesa humana, sinó que prové de les falses opinions que se'ns ha inculcat des de petits i que estan socialment esteses. La creença en el triomf social i l'ascensió en la piràmide jeràrquica (mitjançant una bona feina, un bon sou o el reconeixement dels demés), la creença que el dia de demà serà millor (necessit un sostre, i per açò m'hipotec a trenta, quaranta anys), la por a la mort, els desitjos irrealitzables, eren, per al filòsof grec, algunes de les causes que provocaven la infelicitat.
Segons ell, els plaers bàsics i fonamentals sols es poden experimentar a través del cos i la carn. (Quan estàs nu i et disposes a fer l'amor amb algú, en aquell moment no penses en res més, sents que no necessites res més).
Creia important distingir, en primer lloc, entre necessitats importants i accessòries. Les importants (tal i com procurar-se aliment, vestimenta o un sostre) són fàcils d'aconseguir (fa vint-i-tres segles l'especulació immobiliària no era brutal, com en les societats tecnològiques. Açò va arribar amb el progrés), mentre que les necessitats accessòries són més difícils d'aconseguir. I a més comporten malestar, tan si es satisfan com si no, ja que el desig neix de l'absència de plaer. Una volta satisfet, el buit del desig torna a aparèixer, en una altra direcció: "El cos gaudeix i pateix ara, mentre que la ment gaudeix i pateix en el passat, el present i el futur".
Epicur vivia de l'aire, o almenys devia viure de l'aire durant una bona època, abans que obrís els Jardins on ensenyava filosofia als seus deixebles. Diu Alain de Botton que el filòsof s'aturava pels carrers a debatre amb els joves atenencs, explicant-los que no tenien cap necessitat de treballar a canvi d'un salari. Perquè la polis era prou rica, perquè ningú moria de fam en temps de pau, perquè el temps era el bé més valuós que hom/don pugués tenir, perquè, per què no imaginar Epicur passejant per l'ampliació de POIMA, amb la túnica plena de pols, i els obrers preguntant-li per la crisi. Crisi?-diria ell, tal vegada- Quina crisi?