Massa demana Antonio i Pilar li dóna... els seus ulls!

Fernando Sabino Seguí
Benvinguts, incrèduls meus, a unculturàliaseriós que intentarà commemorar, a través del cinema, els trenta anys del naixement d'Amnistia Internacional. Molt es pot parlar de la lluita ferotge contra les injustícies que es cometen arreu del món contra els Drets Humans, però sempre ens quederíem curts. Aquest dimarts 25 també es celebra el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, un dels grans objectius d'aquesta associació. Per tant, aquesta setmana el cinema, a través de dos simples exemples, dues grans pel·lícules, esdevindrà solidari amb aquests dies que, espero, serveixin per a conscienciar a qui encara no ho està. I qui ho estigui, animar-lo a donar un pas endavant, un pas d'acció...
Quan es parla de la violència de gènere al nostre país resulta quasi impossible no referir-se a 'Te Doy mis Ojos' (2003), com a autèntic fenomen cinematogràfic sobre el tema i guanyador de set Goyas a l'edició de l'any 2004. La polèmica d'aquella gala la va servir les contrariades opinions sobre el documental 'La Pelota Vasca' de Julio Médem, però les reivindicacions van envoltar la dona i aquesta lacra social que és el maltractament. La coguionista de la cinta, Alicia Luna, va manifestar que les víctimes de la violència de gènere 'no són ciutadans de segona tot i els retalls de diners als centres d'ajuda i acollida'. Contundència absolutament apropiada i oportuna...sempre va bé recordar-la!
La pregunta elemental que provoca la violència de gènere no és una altra que 'per què?' És bo fer-se aquesta pregunta, però molt millor és donar un pas endavant a qui colpeja, menysprea i, fins i tot, assassina. Aquest pas, immens, és el que fa 'Te Doy mis Ojos', probablement la millor pel·lícula d'Icíar Bollaín, i s'allunya de tota mena de films anteriors sobre el tema, des de l'humil i honesta 'Sólo Mía' fins a les tramposes peripècies pseudofeministes americanes del tipus 'Durmiendo con su enemigo' o 'Thelma & Louise'.
Perquè el que l'importa a Bollaín és doble. Per una part, explicar com una noia de províncies, però burgesa filla de militar (una gran, gran, gran Laia Marull), casada amb un tiu normal (un Luis Tosar espectacular; hi ha que veure com mira, com transmet sense paraules tota la confusió del seu món interior) que acaba víctima de maltractaments. Per una altra banda, es posa en la pell d'ell per a entendre la seva closca, la manera en la que la violència es converteix en l'únic llenguatge al seu abast. Oju!! Entendre no és sentir compassió ni, de cap de les maneres, contemporitzar amb l'agressor: tot i posar les cartes boca amunt, és a dir, mostrant tots els angles possibles que intervenen en un cas així, Bollaín i Alicia Luna no tenen dubtes sobre els perquès de la violència, ni la justifiquen, ni deixen de denunciar-la.
D'aquesta manera, pel film discorren les feines d'un grup de teràpia contra la violència, l'exemple d'alguns homes capaços de recórrer el camí invers, de l'agressió al panediment, i a l'autoconsciència; i també, és clar, la violència. S'agraeix a Bollaín que no insisteixi en la commiseració de la víctima, ni en la conversió de l'agressió en espectacle (l'única vegada que ens és mostrada, no hi ha cops, ni bofetades, sinó una cosa moralment pitjor i abjecte, del que només cal guardar silenci). I s'agraeix igualment, la mitjana claredat de la seva exposició, l'agudesa amb la qual ha estat capaç de rescatar fins el més mínim detall: la força, en definitiva, del seu terrible diagnòstic. Un gran film per a il·lustrar la lluita d'Amnistia Internacional contra la tortura i el maltractament, l'Article cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans...
Però si hi ha una reconeguda determinació dels membres d'Amnistia és la d'acabar amb les execucions per pena de mort. No hi ha una pel·lícula més adient per a il·lustrar el tema que 'Dead Man Walking' (1995) de Tim Robbins. Basada en el relat autobiogràfic de la germana Helen Prejean, el film amplia la dimensió humana del conflicte social d'aquesta injustícia cap a nous fronts. Alguns, com la sol·licitud de revisió jurídica del cas o la definitiva explicació del que va succeir en el moment del crim del personatge de Sean Penn, resulten immediats, però la pel·lícula cobreix tota la resta. La confrontació de la protagonista religiosa, una oscaritzada Susan Sarandon, amb els pares de les víctimes i la mare de l'assassí obre dramàtics interrogants...
Li basta a Tim Robbins mostrar els èmbols de les xeringues que impulsen el líquid letal fins a les venes d'un impressionant Sean Penn per convertir aquesta cinta en un dels més durs alegats cinematogràfics mai realitzats contra la pena capital. Des del moment en el qual el funcionari de la presó pronuncia fredament la frase protocolària 'dead man walking' ('home mort caminant'...esgarrifós...i aquest és el país que governa el món!!), mentre el condemnat es dirigeix pel seu propi peu fins a la sala d'execucions, queda en evidència el caràcter absolutament absurd de la mort per imperatius legals...
Fins aquí elCulturàliaper als nois d'Amnistia Internacional...Unculturàliacontra la pena de mort i contra els maltractaments a la dona...Unculturàliasobre dues grans pel·lícules que (s'ha d'entendre el sentit de l'expressió) no haurien d'existir... S'ha de fer alguna cosa, i creure que es pot canviar tot això... Comenceu a creure, al·lots! I recordeu l'adreça nostre, por-si-aca...culturalia@menorca.info... Fins a la setmana que ve, incrèduls!