La foto

Maria Isabel Cano Riudavets
Els seus ulls anaven mirant amunt i avall poc a poc fins que, sobtadament, se li va formar un nus a l'estómac. Va mirar al seu voltant per assegurar-se que ningú l'observava i va tornar a parar els seus ulls a la pantalla. La sorpresa i la incredulitat van cobrir el seu rostre.
Allà estava ella, mirant cap al davant amb el seu inoblidable somriure. Volia pensar que s'havia equivocat i que això era fruit de la seva imaginació, de la obsessió per trobar-la. Però quan més la mirava més segur estava que era ella, no hi havia cap dubte. No importava els anys que haguessin passat sense veure-la ni els records d'adolescents. Les faccions de la seva cara i el dibuix de la seva cabellera llarga i morena eren idèntiques a les dels seus records.
Va intentar deixar de pensar amb ella però no podia treure's la sorpresa de sobre ni deixar de pensar que l'havia trobat o, millor dit, que l'havia tornat a veure. Però aquest descobriment li va fer venir mal de panxa i molta angúnia i immediatament va prémer "imprimir" i, a continuació, va apagar l'ordinador. Va guardar-se el full que acabava de sortir de la impressora i, encara calent, el va guardar dins de la seva motxilla.
Mai no hagués sabut descriure com es sentia aquella tarda. Es trobava molt content perquè després de tants anys l'havia trobat i, fins i tot, l'havia pogut reconèixer però, d'altra banda, es trobava buit, com si ja no quedés res més per fer. Havia pensat tant en aquest moment, en el moment de trobar-la, que ara no sabia com gestionar-lo a dins del seu cap. Havia pensat i somiat amb ella molt sovint però, com que havien passat tants anys, potser disset, sense veure's, quasi no podia recordar el seu rostre ni els seus gestos. Nogensmenys, després de veure la foto no va quedar dubte que, encara que ella havia canviat amb el pas dels anys, el seu record era inesborrable.
Van passar dies i dies i ell seguia guardant la seva foto amb ell, la que havia trobat de manera no casual per internet. I dic no casual perquè feia tant de temps que ell la cercava que en un moment o un altre havia d'aparèixer alguna cosa d'ella i, és clar, després de rodar i rodar contínuament en diferents pàgines havia aconseguit el seu objectiu. No obstant, com que havia passat tant de temps sense saber res d'ella, la seva obsessió va anar en augment perquè pensava que si no la trobava prest al final acabaria oblidant-la i ell no volia, el que volia era estar amb ella i si això no era possible, amb el fet de saber que ella estava bé ja es quedava tranquil. Però a vegades això no basta, és suficient en un principi però a la llarga no calma l'ànima d'una persona ferida.
Però el "on deu ser?" que cada dia es demanava pensant en ella ara havia canviat per "i ara què?".
Al sentiment d'alegria i sorpresa inicials li va precedir un malestar constant ja que cada vegada que observava el seu retrat s'adonava que alguna cosa li pesava. Havia passat de buscar-la i enyorar-la durant molts anys a sentir indiferència per ella, ara que la tenia al davant, encara que fos a través d'un tros de paper, i s'adonava que l'havia idealitzat tant que havia creat una nova persona que no era ella i això li feia distorsionar la realitat. Va ser aquest sentiment el que va deixar-li clar, per fi, que ja no la tornaria a recuperar mai més. Potser era millor això que viure d'uns records que només servien per enganyar-se a si mateix. Necessitava alliberar-se d'aquest pes i sentir la seva ànima lliure i lleugera però tenia por que aquesta lleugeresa també es fes insuportable tal i com ho havia descrit Kundera en la seva obra magistral.
Va agafar el tros de paper impregnat en tinta de diferents colors que junts formaven el rostre innocent d'aquella adolescent que havia conegut aquell estiu per casualitat i el va llençar. Això era el que necessitava: deixar-la marxar i reconèixer que el temps que havien passat junts era més bonic en el seu pensament que en la realitat viscuda. I després de fer això va agafar la resta de coses envellides que d'ella encara guardava i que formaven part del seu passat i dels records i les va ficar a dins d'una capsa. Tot d'una va agafar el cotxe i en un penya-segat va llençar-ho tot a la mar.