50 anys de substitucions

Ferran Andreu
coordinador del CD Menorca
El suplent, espera ansiós el moment del canvi, ara tindrà l'oportunitat de jugar. El davanter, -que ja s'ho veia venir-, identifica al cartell, el seu número. Amb parsimònia, es dirigeix cap a la banda, a la cara, el gest és d'estar enfadat, empipat... Dóna un toquet amb desinterès, al company que entra, acte seguit, pega una punyada al vidre de la banqueta.
La substitució no agrada gens a molts futbolistes, deixar de jugar provoca descontent, sobretot als que tenen esperit de superioritat, vanitat excessiva o als que els fums, els han pujat al cap. Generalment són persones especials i pretencioses, no tenen consciència de fer feina en equip i es creuen que tothom ha de besar-les els peus.
Fins el 1958, no es podien realitzar substitucions en un partit. Un jugador lesionat havia de continuar al terreny de joc. Al no poder córrer, era col·locat en punta i sense gaire marcatge. A vegades, emperò aconseguia fer un gol, el gol anomenat "del coix".
Aquell any, es van començar a admetre només per lesió i en partits amistosos. Va ser el 1967, quan el Reglament va normalitzar la possibilitat de fer un únic canvi. El 1976 augmentà a dues les possibles substitucions, el 1994 es permet dos futbolistes de camp, més el porter i finalment, s'arriba als tres canvis, sense tenir en compte la posició del jugador.
En els cinquanta anys de substitucions en el futbol mundial, hem pogut veure tota casta de gesticulacions, mal geni, mostres de disgust i desacord, com treure's i llençar la samarreta, mentre els entrenadors miren cap a una altra banda.
La significació és una altra. Els canvis que permet el Reglament actual, donen als preparadors una eina tàctica magnífica, ja que per mitjà de les substitucions, es pot intervenir en les circumstàncies del joc i poden servir per canviar el rumb i el resultat d'un partit.
De fet, el jugador numero 12, el primer canvi, el futbolista reserva que entra per costum en la segona part com a revulsiu, per aixecar i revolucionar el partit, pot ser vital per reforçar l'equip.
Quan el rendiment disminueix de manera inquietant i depenent de si volem millorar el joc ofensiu o el defensiu, si volem temporitzar o augmentar la intensitat del joc, els suplents, marquen la diferència, pel que són un actiu essencial, per jugar millor al futbol o aconseguir la victòria.
Una vegada, en una final de handbol, el porter va exigir la substitució. En la roda de premsa, explicà que no es trobava segur i que en aquell moment, no sols no ajudava, sinó que perjudicava l'equip.
El jove futbolista o el professional substituït, que irritable perd l'enteniment, hauria de baixar-se els fums i entendre, que els canvis són un recurs i també responsabilitat de l'entrenador, en cap cas, haurien de ser una complicació.