Escabetxina d'amputacions entre el respectable públic, al ritme de

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Moltes gràcies a tu, Johnny! El teu e-mail anima (i molt!) a apropar-se a aquesta joia dels anys 70. Jo personalment l'he vista moltes vegades i, de fet, va ser una de les pel·lícules que més em van impactar quan era petit... Ampliarem una mica més la teva carta, amb molt de gust... Benvinguts alCulturàliade 'The Phantom of Paradise' de Brian DePalma! Unculturàliasobre el 'Glam-Rock' en estat pur, una obra de culte...
Tot i la seva banda sonora, 'El Fantasma del Paraíso' no va ser concebuda per a un públic rocker normal. El personal dels estudis la van voler presentar com un musical més apte, menys hermètic, sense apuntar directament a la vessant 'glam'... Un musical d'horror-rock per a un públic majoritari. Però no va poder dissimular que, sota l'aparent intrascendència del film, descansava una forta crítica a les desmesures valoratives del món: l'ambició desmesurada, la traïció, la manipulació creativa, la fascinació que exerceix la violència sobre les masses... Aquest musical satiritza, cruament, els aspectes més truculents del negoci, és a dir, mànagers animals, filàntrops manipuladors, personal de tercera venent la seva ànima (i el seu cul) per un èxit que no existeix, perdedors amb talent... Sí, és una de les pel·lícules més tristes de DePalma, però gràcies a les bones vibracions de la seva música i a les divertides lletres d'aquestes ( com l'himne hard que ens dóna el títol d'aquesta setmana 'Somebody Super Like You', dels cadavèrics The Undead), regna la diversió, això sí, una mica malaltissa... It's time to party all time!!
La nit deHalloweende l'any 1974 va començar la singladura de 'The Phantom of Paradise':
'Swan, cigne. No tenia un altre nom. El seu passat és un misteri, però la seva feina ja és llegenda. Va escriure i va produir el seu primer disc d'or als 14 anys. Als anys següents, va aconseguir tants discs d'or més que va pensar en dipositar-los a Fort-Knox. Va portar el blues a Anglaterra, va portar el Liverpool a Amèrica, va unir el folk i el rock. El seu conjunt, els Juicy Fruits, va donar vida per si mateix al ritme nostàlgic dels anys 70. Ara està buscant un nou so de les esferes per a inaugurar el seu propi Xanadú, el seu propi Disneyland al Paradís, l'últim palau del Rock. Aquesta pel·lícula és la història d'aquesta recerca, d'aquest so, de l'home que el va crear, de la noia que ho va cantar, i del monstre que el va robar...'
Rod Serling, l'etern narrador de 'Twilighy Zone' és la veu en Off que comença aquesta tenebrosa faula, cocktail fabulós de l'obra de Gaston Leroux 'El Fantasma de la Ópera', el mite de Faust i el personatge de Frankenstein, que combina terror, humor satíric i el musical més caleidoscòpic possible... Com ens recorda Johnny Mora, Paul Williams, el maquiavèlic Swan de la cinta, és el compositor de l'excel·lent banda sonora, un mosaic que comprèn des de l'estil surfer dels Beach Boys (de fet els Juicy Fruits es converteixen en els Beach Bums per a interpretar 'Upholstery'), fins al Hard Rock més revolucionari i macarra. Williams, que havia composat per gent tan diversa com Barbara Streisand o Elvis Presley, mai va poder anar més enllà d'aquest personatge. De fet, Swan se'l va menjar amb patates. Però Williams literalment es va convertir en aquest petit dimoni megalòman, que recorda enormement a un Truman Capote 'glammy'...de fet, ja es considerava abans a Williams com el 'Truman Capote de la cançó'... una curiositat: Paul Williams va prestar la seva veu a la sèrie animada de 'Batman'... com a Pingüí!!
DePalma tenia clar la resta del repartiment (exceptuant Phoenix, que inicialment anava a ser la diva del rock californià Linda Ronstadt, però va acabar encarnada en la fràgil presència de la debutant Jessica Harper): William Finley seria Leach, és a dir, el Fantasma desfigurat per la premsa de vinil i Gerrit Graham faria de Beef. Beef encarnava un tipus de rock absolutament delirant i avançat al seu temps. Graham va construir un cantant Hard absolutament andrògin i excessiu, que va suposar una influència escènica brutal en la música posterior... Fins i tot es podria dir que Javier Gurruchaga és deutor d'aquest tremend personatge... La mort a l'escenari de Beef, absolutament imprescindible, al·lucinant, desproporcionada... uuuaauhhh... yeeeaaahh... pur Rock'n'Roll!!
La pel·lícula és vertiginosa. Resulta increïble com DePalma enllaça tots els blocs dramàtics i visuals amb coherència, tot i l'eclecticisme que regna en el film. Però és clar, la llibertat narrativa del musical obra vies inexplorades per a la representació cinematogràfica. La dificultat de contraposar la figura fosca i emmascarada de Leach amb el lluminós Paradís i el seu cigne 'pop star', creant un conflicte d'empaties, és enorme. Però l'ambientació cimentada en el sorprenent imaginari Rock i les sobreimpressions 'glammys' va aconseguir un brutal escenari d'horrors musicals. Anarquia visual, amb diferents recursos cinematogràfics com la pantalla esmitjada o el 'split-screen', al servei d'aquesta celebrada joia musical. Un joc macabre de màscares, metàfora crua del glamour de la celebritat.
Acomiadam aquestCulturàliadedicat a una de les més grans pel·lícules de Brian DePalma... Ha estat unculturàliade rock, de terror i de films de culte, a compte del nostre incrèdul Johnny Mora... La venjança de Leach, el Fantasma del Paradís, falla quan vol assassinar Swan, li clava un ganivet i aquest se'l treu sense cap mena de dificultat:
'Jo també estic sota contracte'
Malsons a Death Records... Un canari mort... Ja sabeu on trobar-me...culturalia@menorca.info... Fins a la setmana que ve, incrèduls!!