La rapsode

PAU FANER
En Valent parlà per la filla del pagès, explicà que malgrat que ara, vestida discretament, no ho semblàs, era en realitat molt formosa, i que la seva bellesa radicava en les seves paraules.
- Oh!, veiam... -s'alegrà el monarca.
I es disposà a escoltar un dels seus contes, que resultà tan prodigiós que en acabat l'al·loteta apareixia encisadora, com la més galana de les princeses, i el moro decidí conservar-la per al seu esbarjo, a fi que l'entretingués en les seves nits d'insomni, com una autèntica Scherezade.
A aquell rei, fascinat pels contes de la rapsode que li havia regalat en Valent, li fou perdonada la vida quan Barbarrossa conquistà el seu regne, confinat a una presó daurada, on els dies se li confonien amb les nits, amb l'ànim sempre en suspens per les rondalles que inventava la nova Scherezade. En Valent volgué visitar-lo, confortar-lo per la pèrdua del poder, i fou rebut en el palau que constituïa la seva presó, amb tots els honors d'un visitant principesc. Passejà amb un lluïdíssim seguici d'esclaves per galeries ombroses, vora jardins florits, on l'aigua vessunyava de les fonts i corria per tot de canalons, desgranant una música monòtona que es mesclava amb la bonior de multitud d'insectes. Un perfum intens surava com un núvol damunt el pati i es colava per passadissos i estances, contribuint a mantenir una certa atmosfera de fascinació. Assistí al ball eteri de les concubines, que entrecreuaven sabres espurnejants, com els ballarins del desert, i figuraven una baralla a mort, però sense vessament de sang. Entrà en el saló on encara badallava aquell rei destronat, descansant damunt un munt de coixins, dalt l'estrada, mentre la rapsode parlava sense aturall, asseguda a la manera moruna als seus peus, embolicada en fines gases transparents, embellida només per l'encís de les seves quimeres. Hagué d'esperar que acabàs la narració, i el rei mirà en Valent amb ulls entendrits pel final feliç, completament embadocat, i no semblà reconèixer-lo. El genísser s'inclinà, respectuós.
- Majestat -va dir-, no sabeu quanta aflicció em causa la trista pèrdua que heu sofert...
El monarca parpellejà.
- De què parla? -preguntà.
I la filla del pagès va fer al genísser senyal que guardàs silenci:
- Xist...!
I li explicà que el pobre sobirà vivia tan absort en els seus relats il·lusoris, que encara no sabia el que havia passat.
A continuació la fabulista ballà per al seu senyor, en presència d'en Valent. L'al·lot s'adonà que era molt més atractiva del que mai hauria suposat, cuidada per l'esment de les seves assistentes, maquillada amb afaits suaus i, sobre tot, afavorida per l'encant de la seva imaginació en ebullició permanent, que alliberava el seu esperit i el feia identificar-se amb el d'aquell rei amant de les ficcions. En la seva dansa, la mora fou més àgil que el ventet del capvespre, més ardent que el vent del sud-est en el desert; es va cobrir amb un vel tènue que baixava de la teginada, un tul rosat com la boira de la matinada. El monarca bavava, i va dir:
- Vine, no et facis enfora; conta'm un altre conte.
I l'al·lota s'assegué al seu costat i començà una altra història. Feliç derrota, la d'aquell rei, pensà el genísser, i s'allunyà dissimuladament, sense donar-li l'esquena. Quan era prop de la porta, tanmateix, el presoner semblà tornar a notar la seva presència i demanà:
- Ah, tu, me n'havia oblidat; diga'm, qui ets?
- Sóc en Valent, el fill de Leonila Mamerta.
- Qui?
- El capità de Keir Eddin Barba-rossa.
- Qui?
En Valent va somriure. Beneita ingenuïtat, la d'aquell captiu privilegiat.
- Ningú, senyor -va admetre-; un pirata que conquista regnes, un que no sap de somnis, i que enveja la vostra felicitat.
- Ah, bé -somrigué el rei-; li dius que la benaurança es troba en la petita meravella que hi ha a les coses senzilles, i en els contes.
I adreçant-se a la Scherezade:
- Digues, com seguia?