Els cafès del Moll Oest: Tertúlia amb Carles Molinet

SERGI MARÍ
Maó
L 'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB), amb només dos anys d'existència i ubicada en un modern edifici en ple casc antic de Palma, ja juga un paper ben estimulant. El seu director ha vingut a inaugurar l'Escola d'Art Dramàtic de Menorca. Aprofitem per prendre un cafè amb ell i conversar sobre l'actualitat del món del teatre. Aquesta també és una de les ambicions culturals de la companyia Moll Oest: difondre opinions i crear debat sobre les arts escèniques.
Carles Molinet, després de l'etapa escolar, on ja es va interessar pel teatre, va entrar a estudiar al Conservatori de Música, Dansa i Art Dramàtic de Palma, on hi havia el Centre d'Investigació Teatral, cap allà els anys 80. Tanmateix va intentar formar-se com a enginyer industrial a Barcelona, però el teatre universitari el va tornar a desviar cap a la seva veritable vocació, passant per les reconegudes escoles de Le Coq, a París, i de Phillipe Gaulier, a Londres. Posteriorment, i ja per aquestes illes, l'identifiquem amb la companyia La Iguana, que inicialment va prendre la forma d'una cooperativa, de la qual n'ha estat president durant 22 anys.
Parla amb orgull dels actuals inicis de l'ESADIB i amb optimisme del futur de l'Escola. Es declara, lògicament, un partidari de la formació acadèmica en el terreny i comenta amb ironia que potser Marlon Brando no necessitava passar per l'Actors Studio, però que no tothom és Marlon Brando. La resta dels mortals han d'aprendre l'ofici i l'escola és la fórmula més eficaç per fer-ho.
Això ens dur a interrogar-nos sobre com veuen els professionals actualment en actiu aquestes noves fornades d'actors i actrius que l'ESADIB està preparant. Al cap i a la fi suposa l'entrada de més competidors en un espai no massa ample. Per a Molinet, aquesta competència és sana, aporta professionals més joves que les edats que ara tenim i, a la llarga, farà de l'ESADIB un element important dins l'entramat del món del teatre que pot ajudar a superar un cert estancament. Crisi? No exactament. Es tracta d'un estancament en part natural després d'un molt bon període d'expansió del teatre a Balears. S'han assolit importants objectius: construcció de nous espais, creixement del públic, millora qualitativa, exportació? L'escola és un dels instruments claus per seguir adaptant-nos als canvis.
En aquest punt de la conversa no es pot defugir el tema de la irrupció de la televisió autonòmica amb la producció de serials. Segons Molinet això té virtuts però, al final, acabem parlant sobretot dels seus vicis, és a dir de les distorsions que crea en el mercat d'actors i actrius. En primer lloc, la televisió està marcant calendaris. I el teatre està molt sotmès al joc dels calendaris. No és fàcil, per exemple, fer repartiments per a certes produccions abans de saber el resultat dels càstings d'IB3. En segon lloc, té un efecte econòmic d'augment dels preus. Actualment els sous d'actors i actrius a Balears poden estar per damunt del conveni en vigor a Catalunya. És veritat que els convenis són per marcar uns mínims, però no oblidem que, del cost de producció, els sous normalment en són la part més grossa. Per ajustar tot això no hi queda més remei que produir més ràpid. Tot s'ha de muntar amb un mes i mig. Això, per una banda, requereix de bons professionals, però, per altra banda, es corre el risc que el resultat quedi una mica robotitzat.
Per fer front a aquesta realitat, el teatre necessita millorar els ingressos. Una part haurà de venir del públic i l'altre de les subvencions públiques. Potser convé anar pensant en noves formes de subvencions, no només en les de sempre, les que són a fons perdut. En Carles Molinet n'aporta alguns exemples. Els "drets de reversió" fan que, a partir d'un determinat nivell d'èxit d'un espectacle, un cop la productora s'ha pogut refer de la inversió inicial, els guanys extres retornin cap a la institució que l'ha subvencionat. Un altre cas interessant són els "crèdits blans", que les caixes poden posar a disposició de la produccions d'un espectacle i que l'Administració pot avalar.
I acabem la nostra conversa compartint sincerament un compromís de transparència econòmica, és a dir de claredat en els comptes de les produccions, ja que aquesta ha de ser la condició necessària per poder aspirar a noves fonts de finançament públic per al teatre professional.