Les xocolatines

JOSEP MASANÉS
Si el nen de la samarreta vermella hagués estat més caut, no hauria elegit com a nou amagatall per a la capsa de les xocolatines l'armari rober. Però és que, després dels darrers esdeveniments relacionats amb les xocolatines, no s'atrevia a desar la capsa a l'escriptori, rere la torre de l'ordinador. De manera que judicà que a la part de dalt de l'armari, on sa mare no mirava mai, seria el lloc ideal per amagar les xocolatines.
Aquelles xocolatines tenien una llarga història. Feia més d'un any que el nen de la samarreta vermella, amb els altres tres companys de taula del menjador escolar, guardaven en comú les xocolatines del berenar. No els hi agradava aquella xocolata negra i amarga que a vegades tenia unes taques blanquinoses a la part de sota, com d'estantís. Quan en tenien prou, un dissabte, els nens s'aplegaven tots a la casa del nen de la samarreta vermella i, mentre la mare anava a comprar al supermercat, els quatre s'esmunyien escales amunt fins al terrat del bloc de pisos i, des d'allí, en una mena d'esport que ells qualificaven d'olímpic, llançaven, des d'una alçada de cinc plantes, trossos de xocolatina contra els gats que habitaven el pati de llums. Era un bombardeig per saturació, deia el cap del grup, els pares del qual tenien una pastisseria especialitzada en l'elaboració de bombons de xocolata. Per ser un esport olímpic era ben estrafolari, però els nens ho trobaven divertit. De fet només divertia el cap del grup, però com divertia aquest, els altres li feien la gara-gara.
Un migdia de diumenge, davant del pare, la mare deixà anar que el propietari dels baixos de la finca estava molt empipat perquè uns vàndals no deixaven de llençar-li rajoles de xocolata al celobert. El nen de la samarreta vermella no digué res, impàvid. La mare, maquiavèl·lica, assegurà que també hi havien tirat còdols. Aquí, quasi que el nen es descobreix en voler negar-ho, però fou capaç de callar, davant la complaença del pare, que, llegint el diari a la butaca, feia com que no escoltava. I, aleshores, la mare féu un darrer intent per tal d'obtenir una confessió incruenta. Va dir que el propietari havia denunciat els fets a la policia i que si enxampaven els responsables, aquests anirien de dret a la presó. Que els detectius s'havien endut les peces de xocolata per analitzar si contenien restes d'àcid desoxiribonucleic o alguna empremta dactilar dels malfactors. Ella, si fos d'ells, es lliuraria abans no els detinguessin. El nen, esblaimat, continuà parant la taula com si res, i fou llavors quan decidí que mentre no resolien què fer amb l'estoc de xocolatines, les canviaria d'amagatall, ja que li semblava que a l'escriptori, rere la torre de l'ordinador, la capsa, a vegades, es movia de lloc. Que fins i tot hi faltaven xocolatines. Però, no era pas possible! Qui se les menjaria?
Quan el dissabte següent els nens es reuniren a casa del nen de la samarreta vermella, la mare els convidà a passar al menjador. També féu venir el pare, que, amb un aire en excés avorrit, s'escarxofà a la butaca. La mare, davant l'expectació general, tragué la capsa de xocolatines, mig foses i plenes de formigues. Els nens cridaren, esglaiats. El nen de la samarreta vermella rumiava acceleradament una excusa que llucava havia de ser molt enrevessada per tal que fos acceptada com a eximent. Es notava en l'esguard de la mare la satisfacció de tenir-los a la fi en les seves mans. Mes, el que veritablement es mostrava abatut era el pare, escarxofat a la seva butaca, que veia com ja no podria seguir cruspint-se una d'aquelles delicioses xocolatines abans d'anar a dormir.