La malaltia del passat

MOISÈS DOLZ SALORD
Un somni d'hivern: Anna Maurin creua la cambra des de l'altra banda de la nit, s'apropa amb passes curtes fins que puc sentir el seu alè fresc al meu clatell, mira el dibuix, o el que sigui el que estic fent, i diu: És així com era, o bé: M'agrada, o quelcom semblant. La voldria abraçar, però la possibilitat d'abraçar-la és, ara mateix, tan improbable com abraçar un fantasma.
Una fotografia: a una de les poques imatges que es conserven d'Anna Maurin, copsada en el cru hivern de 1923 -ella aleshores vivia sola al nombre 56 del carrer Sant Llorenç, des que el seu marit havia marxat el mes de novembre a Barcelona amb l'esperança, deia, de trobar col·locació com a redactor d'un diari o una revista-, es veu una jove envellida d'aspecte taciturn i mirada perduda. Amb la mà dreta subjecta l'última carta que li enviarà al seu marit, datada el 10 de febrer del mateix any, on li exposa desesperadament la seva intenció d'agafar el vapor correu del dissabte següent.
Aquell mateix matí, al sentir-se indisposada i dèbil, havia visitat el metge a l'hospital. El metge era un nebot per part del seu marit, i fou el mateix metge qui, el juny anterior, havia adreçat un informe a l'Institut Frenopàtic de Barcelona afirmant que Anna Maurin patia una psicosi circular acompanyada d'actes de mania cíclica, per la qual demanava que la recloguessin al psiquiàtric de Les Corts. La tramitació fou admesa, i Maurin passà l'estiu internada, amb una pensió de segona categoria pagada amb diners del marit. Ella tenia aleshores trenta-un anys, i la seva vida era com un mirall que s'estava rompent en mil bocins inconstruïbles, fragments inconnexos d'una vida que ja no era la seva, d'una vida que feia molt que ja no era seva. (Al cap i a la fi, qui es creia aquella desagraïda, de qui les males llengües en deien pestes, negant-se a veure'ls mai més, al seu marit i a la seva filla, ah? Acàs era tolerable que ara, quan ell esteia malalt al llit, prop dels cinquanta ja, la punyetera no pogués fer un esforç per ser una dona com Déu mana?).
Un record: quan li vaig demanar al nét d'Anna Maurin si la seva àvia havia tingut algun ofici conegut, ell es va quedar callat. Al cap d'una estona va dir: "Era somnàmbula. Quan vivia sola al carrer Sant Ciril, ja de major, rebia gent a casa. Gent de tot tipus que xerrava amb ella, i ella escoltava. Després es tancava dins l'habitació a soles, encenia una espelma, i mai no vam saber què hi feia allà dins, tancada tantes hores. A vegades acceptava els diners que li oferien, d'altres no."
Dies més tard vaig anar a veure una mèdium. Em va demanar per què volia saber d'aquesta dona. Li vaig contestar que no n'esteia segur. No va dir res. Després va dir: Tu ets l'instrument que ella fa servir per contar la seva història. És ella qui ha vingut a tu.
Un certificat de naixement: Anna Maurin va néixer l'1 de febrer de 1891, a les vuit i mitja d'una nit freda i desplaent, dins una habitació de la casa del seu oncle, situada al fons del carrer de la Infanta. (Encara que, segons ella, va néixer el dia següent, que és el de la Candelera).
Al seu pare gairebé no el va conèixer. Era un endimoniat, un del lumpen que vagarejava pels tuguris dels baixos fons. Vivia al dia, del que li donaven les feines esporàdiques i les seves incursions alevoses als galliners dels Vergers de Sant Joan. Quan ella va complir quatre anys, son pare va tenir una filla amb una jove alaiorenca, amb qui vivia des de feia temps al carrer dels Pescadors. A la filleta li van posar Anita.
Una malaltia: la malaltia del passat, com diu Muñoz Molina. A l'addicte al passat no li basten els fets, "l'addicte al passat vol fregar la textura del temps". Vaig caminar dies sencers els carrers que Anna Maurin havia caminat cinquanta anys abans, atent a qualsevol moviment, per petit que fos: una conversa, el dringar d'un joc de claus, l'olor de lleixiu d'un passadís humit. Tot el que em penetrava els sentits es convertia en indicis, en rastres que em duien a ella, o com a mínim em permetien copsar aquella presència muda seva, retenir per uns instants la seva desaparició que encara suspenia en l'atmosfera.
Em vaig seure davant la casa d'Anna Maurin, mirant com la llum del capvespre s'enfilava per la façana. No sé què esperava que succeís, ni si esperava que succeís res. Només seia i mirava. Veia els pardals com transportaven brins d'herba seca amb el bec i desapareixien dins els espiralls de la façana sense emblanquinar. Al cap d'una estona, treien el capet pel forat i sortien a buscar-ne més.