-Vull l'home! Vull el cap! -Sóc jo! Jo sóc el cap! Sóc el nou alcaid. El meu nom és Henry Brubaker

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Fa unes setmanes vaig anar a casa de Pau Gomila, aquell company que fa uns mesos volia veure "Seppuku" a aquesta pàgina. Com sempre, vam tenir una conversa animadísima sobre cinema. Són moments que et fan veure que el cinema és un llenguatge universal i que mai, absolutament mai, s'esgota. En Pau "Seppuku" Gomila s'ha cansat d'aquest malnom que li he posat...he, he, he... I volia un canvi! En un any especialment agraït per als qui ens agrada l'anomenada Generació de la Televisió, gràcies a l'èxit impressionant de "Antes que el Diablo sepa que has muerto" de l'octogenari Sidney Lumet, en Pau em va demanar, en "petit comité", que parlés d'un film com "Brubaker", dirigit a l'any 1980 per un membre diguem-ne secundari d'aquesta fornada catòdica dels anys 50, Stuart Rosenberg. Per cert, Rosenberg ens va deixar el març de l'any passat
Així que, sigui en forma d'homenatge (amb retard) a aquest realitzador nord-americà, sigui per tenir content en Pau "Brubaker" Gomila, sigui per parlar d'una d'aquelles pel·lícules clàssiques de sempre amb pocs enemics... Aquest és elCulturàliade "Brubaker", drama carcerari per a glòria d'un impressionant Robert Redford, a on un simple funcionari idealista planta cara al sistema polític imperant... Benvinguts alCulturàliade Stuart Rosenberg, un cineasta menor, però que va saber mostrar-se contundentment amb històries com aquesta, autèntic clàssic del cinema de protesta, o la famosa "La Leyenda del Indomable", un dels quatre films que faria amb l'altra estrella del moment, Paul Newman... som-hi!
Stuart Rosenberg va morir el 15 de març de l'any passat, amb 79 anys. Provinent del planter de la creativa televisió dels Estats Units de la dècada dels anys 50, del qual van sortir realitzadors com Arthur Penn, John Frankenheimer o el mateix Sidney Lumet, que ja coneix la secció, Rosenberg fou un director de cinema in­quiet i compromès. A la tele va ser muntador abans de donar el salt a la realització i dirigir alguns dels episodis més recordats de "En Los Límites de la Realidad" o "La Hora de Alfred Hitchcock". El seu debut al cinema va arribar a l'any 1960 amb el thriller "El Sindicato del Crimen" i el seu major èxit, a l'any 1967 amb "La Leyenda del Indomable" ("Cool Hand Luke"), drama carcerari, predecessor de "Brubaker" a on ja començà a explorar el seu esperit contestatari a través de les institucions penitenciàries.
Rosenberg va provar sort també amb la comèdia tipus "Locos de Abril" (1969), la fugida de dos amants, Jack Lemmon i una debutant als EUA com Catherine Deneuve, o amb el terror, amb l'esplèndida "Terror en Amityville" (1979). Allunyat del cinema des dels 90, Rosenberg es va dedicar a la docència al American Film Institute, i alguns dels seus alumnes més avantatjats van ser Todd Field i el recent Lleó d'Or al Festival de Venècia Darren Aronofsky.
Però centrem-nos en el tema, és a dir, en "Brubaker'. Henry Brubaker, és a dir Robert Redford, director peculiar de la presó de Wakefield (Arkansas), és el típic heroi individual enfrontat a una societat que desitja corregir, però que es mostra irreductible davant qualsevol reforma perillosa per als seus interessos. La lluita de Redford contra l'immobilisme de qui té el poder es converteix en un esforç dramàtic en favor de la justícia. L'èxit d'aquest film, sense tenir en compte elsex-appealde la seva estrella, radica en la ràpida comunicació amb l'espectador i l'exemplificació de l'honestedat, l'humanisme i el canvi d'una situació degradada.
Contra la producció de Hollywood que, sovint, és un crit a la remissió moral de la nació o al pur i simple fascisme, "Brubaker" planteja el tema de la transformació social des del cor del propi sistema. Perquè més enllà de l'anècdota carcerària que només té de sorprenent el gir que fa el protagonista a la mitja hora de projecció, la pel·lícula suposa una paràbola política molt clara sobre la possibilitat i impossibilitat de reformar els mètodes d'actuació d'una societat des d'uns ideals de democràcia i justícia. Sense anar molt lluny, el consell de reclusos escollit democràticament és una metàfora dura i ferma, sense gaires floritures, del que una societat no sap fer amb els seus propis mecanismes d'autogestió.
Rosenberg no és Arthur Penn ni Sidney Lumet. Però a "Brubaker", aquest senzill però honest realitzador demostra capacitat per a contar adequadament una història, crear una atmosfera convincent i dirigir uns actors amb eficàcia. Juntament amb l'esplèndid Redford, destacar Yaphet Kotto, actor afroamericà de físic poderós, que simbolitza el canvi, la crítica i el més ferm resultat de la tasca del "sheriff" Brubaker, i l'aparició fugaç però destacadíssima d'un jove Morgan Freeman en un paper ple d'histrionisme, res a veure amb l'actor serè i madur en el qual s'ha convertit avui en dia, autèntica llegenda vivent del cinema mundial.
Quan acaba el film, un oportú rètol assegura a l'espectador que les reformes impulsades per Brubaker van ser efectuades al cap de dos anys, amb el que es busca tranquil·litzar la consciència de qui veiés en el film una paràbola excessivament dura i corrosiva. Això també recorda que la història es basa en fets reals: es basa en els records de Thomas O. Murton, que fou alcaid de la presó-granja de Cummins (Arkansas) entre el 1967 i 1968. És una maniobra típica del cinema social nord-americà que ha deixat de practicar en comptadíssimes ocasions a l'hora de resoldre esquemes com el d'aquesta pel·lícula. És aquí a on Rosenberg deixa una mica a l'ombra la realitat d'uns reclusos que es comporten massa bé i col·laboren quasi sense reserves amb el seu alcaid. Els dolents, per a Rosenberg i per a Redford-Brubaker, estan a una altra banda... és a dir, als despatxos i a les campanyes polítiques... uh, uh, uh...
I bé, aquest ha estat elCulturàliad'aquest petit gran film del senyor Stuart Rosenberg... Unculturàliaa on l'heroi quixotesc surt reconfortat i gratificat, tot i no haver pogut aconseguir els seus propòsits... ElCulturàliade Brubaker, el sheriff humà que ens ha inspirat el Pau Gomila... Bon cinema social americà a revisitar... Fins a la setmana que ve, incrèduls!
La Nuri Díaz és una supercrack i no para d'enviar-nos e-mails... és una autèntica cinèfaga... Intentaré condensar totes les seves missives i, per descomptat, tornarà a aparèixer per aquí...culturalia@menorca.info... ja ho sabeu, incrèduls... adéééuuu.