La dona a la que mai no se li escapava res

JOSEP MASANÉS
En Martí Quetglas era un dels pintors més reconeguts i admirats de tota Menorca, però, s'anava fent gran, i cada vegada gaudia més d'altres coses que no fossin la pintura, la que havia estat fins aleshores la seva passió exclusiva i excloent. Així doncs, aprofitava aquest temps de maduresa per anar pels camps, als encontorns de casa seva, un casalot emblanquinat de finestres verdes a es Consell, i recollir herbes: tem, fonoll, romaní, camamil·la, espígol. N'era tot un expert, i molts al poble s'apropaven fins a casa seva a buscar-hi remei pels seus mals. Però, en Martí també havia agafat una altra afició, aquesta menys coneguda per la gent de Sant Lluís. I és que en Martí s'havia tornat un seductor de vídues. Fou, precisament, entrant a casa de la seva amiga, la Maria, que la Guideta el va veure, a en Martí, i, de seguida, es va malfiar. Aquell mateix dia, per la tarda, la Guideta va anar a casa de la seva amiga a investigar.
- Ai, Maria, aquest matí estava jo vagarejant pel camí, davant de casa teva, que estava collint cargols, que ja saps que m'agraden molt, que amb salsa o fets a la llauna, amb molt pebre i allioli, amb potes de cranca o senzillament bullits, que ja saps que al meu Paco li agradaven amb botifarra...! Que, per cert, tu no deus pas festejar, oi?
- Jo! No, i ara, què t'empatolles! Per què ho dius, això?
- No, per res. Ja saps que si festegessis, a mi m'ho pots dir, que a mi no se'm escapa mai res. És que aquest matí he vist entrar en Martí, el pintor, a casa teva, i m'he pensat que, potser, tu i ell... Com que ja fa deu anys que es va morir el teu Pere.
- Ah, en Martí! No, que m'ha dut unes herbes per aprimar-me! No has notat que estic més prima. En sap molt d'herbes aquest home.
La Guideta no va veure pas que estigués més prima la Maria, però, no va dir res, que no volia que s'enfadés la seva amiga. Clar que, potser, no era veritat el que li havia contat. I la Guideta, com que no li agradava que l'enganyessin, al dia següent se'n va anar de dret a casa d'en Martí. A collir cargols. I després de dues hores, en Martí, tip de veure-la rondar pel camí, va sortir amb la seva cistella a buscar herbes.
- Hola!, -es va avançar ella a saludar-lo.
- Hola!
- Perdoni, però, vostè és herbolari, oi?
- Sí.
- És que una amiga meva m'ha dit que vostè té una herba que va molt bé per fer aprimar.
- Ah, sí! Passi, passi a casa, que li ensenyaré.
Quan van ser a la casa, la Guideta quedà astorada de tan neta i polida que la tenia, per ser un home sol, clar que tenia aquelles manies dels artistes, amb andròmines velles per tot arreu. Però ho tenia tan endreçat, que la Guideta va concloure que hi havia d'haver una mà femenina en tot allò. La de la Maria.
- Ho té molt arreglat. Vol dir que no té una al·lota amagada?
- No se li escapa res, oi, a vostè?
- No em faci riure. O sigui, que sí, que vostè s'entén amb la Maria.
- No se li escapa res a vostè! Com ho ha sabut?
- Veurà, és que una es fixa en les coses i treu conclusions. És senzill. Però vostè tranquil, que els meus llavis són closos com una tomba. Un tomba segellada amb plom fos. Ni el mateix Tutankhamon em faria parlar.
- Ja m'ho penso, ja. Que la Maria sempre em diu que vostè es tan bona dona. Que fins i tot podria guardar els secrets de la monarquia. Vingui, segui, que li explicaré ben bé la nostra història, que ja tenia ganes de poder-li explicar a algú de confiança. Ai, senyora Guideta, què bonica i què simpàtica que és vostè! Vostè ja sap el molt que val la seva amiga, què li he de dir que vostè no sàpiga, però, és que estem ben enamorats la Maria i jo. Com adolescents! Miri, vaig a preparar-li un manat d'herbes per aprimar-se, a veure si vostè també troba un festejador, i, si vol, li'n preparo una infusió per ara. Què li sembla?
La Guideta, encantada, li va dir que sí, que ja veia que encara li prendria el festejador a la seva amiga, i en Martí se'n va anar a la cuina i, d'acord amb el que havien parlat amb la Maria, va agafar el pot negre, amb la calavera pirata impresa a la tapa, el de "Lobelia Pudenta", una herba que no feia pas aprimar, però que tenia un terrible efecte secundari en forma d'indeturables i persistents flatulències "mo-fè-ti-ques". A partir d'ara la Guideta no podrà dir que a ella no se li escapa mai res.