"L'art dóna la mà a la publicitat, i la publicitat a l'art"

PATRÍCIA FONT MARBÁN
Alaior
Pau Sintes és publicista però també té una gran afició, i és la pintura. I fer carrosses. I organitzar festivals... És una persona inquieta, que sempre està ocupat amb alguna cosa, molt bona conversadora. En aquesta entrevista hem pogut parlar de publicitat, de pintura, d'anècdotes de la seva professió. I així és com el veuen alguns companys de professió, amb els quals organitzà l'exposició "Preposiciones a/ante/cabe... tras la publicidad": "Vital, incansable, tot un temperament artístic".
Fa molt que es dedica a la pintura?
Sí, podríem dir que des de sempre. Vaig començar a anar a una escola de dibuix però era massa academicista, massa copiar, carbonet, oli... Som més autodidacte.
Segons alguns publicistes, no es pot considerar que la publicitat sigui art. Vostè què en pensa?
Sí, és art, es donen la mà. L'art dóna la mà a la publicitat, i la publicitat a l'art. Jo vaig entrar en la publicitat a través de la pintura. Feia quadres i a la vegada, cartells, pintava rètols grossos. Però açò (dir que la publicitat no és art) depèn de qui ho diu, si està més a prop del procés creatiu o és més gestor.
En el seu cas, sense dubte que es donen la mà, ja que és publicista i pintor...
Es pot dir que sí. Art i publicitat mantenen un diàleg, podríem dir que són germans. Moltes coses que jo veig, que vull plasmar tridimensionalment, ho puc fer amb pintura i amb publicitat. Totes dues tenen moltes coses a dir, tant la pintura com la publicitat. La publicitat les ha de dir en menys temps, i la pintura en més tros, en un suport. I la publicitat també té el seu suport, ja sigui televisió, premsa, cine, ràdio... Jo sempre estic amb el paper i el llapis. Quan un client explica el que vol, vaig dibuixant el que ell vol. Aquest (pel llapis) és el meu ordinador.
Sempre ens queixem quan mirem una pel·lícula per televisió i fan les pauses de la publicitat, però hem de reconèixer que hi ha anuncis molt bons. Podem dir que a Espanya hi ha un nivell molt bo de publicitat?
Sí, Espanya està molt ben considerada, però també hi ha els Estats Units, Argentina, Brasil, i el que aquí no arriba, però que també hem de tenir en compte és el Japó, que és molt diferent, la seva publicitat és còmica i agressiva. Els països que passen una crisi s'han d'espavilar publicitàriament. Quan hi va haver la crisi d'Argentina van fer uns espots boníssims.
La Nit de la Publicitat es va fer primer cop l'any 1985-6. Com sorgeix aquesta iniciativa?
Sí, ho vam fer al Teatre Principal, quan la gent encara no sabia ben bé què era açò de la publicitat, venia gent per curiositat. Però en aquella època no duiem ningú per fer conferències. Després es va aturar durant uns anys.
Fins fa ara set anys, que ho van reprendre...
Sí, però ho volíem fer amb un aire diferent, amb conferències, personatges. Ara vénen publicistes molt importants com Joan Campmany -de la campanya de ZP-, Marc Ros, Risto Mejide. Enguany no sé encara què farem, però l'any que ve hi haurà sorpresa perquè farà 25 anys que Publicitat Matas és a Menorca.
Amb totes les coses que fa, ja li queda temps per pintar?
Açò... menys del que voldria. Els dissabtes i diumenges. Però ho necessit, perquè tota la setmana fent feina, els clients... És una feina molt més tècnica del que la gent es pensa. I s'ha de saber separar una cosa i l'altra, quan estic pintant i quan estic treballant, tot i que els processos són iguals.
Quines influències considera que té?
Després de tant de temps pintant he passat per tots els estils, per moltes tècniques fins que vaig trobar una tècnica de pintar sobre fang, que és el que faig i el que m'agrada. Sempre vull trobar la tercera dimensió, amb volums.
Quins pintors té com a referents?
Molts, m'agrada Escher, Picasso a nivell de color, a nivell d'idees Dalí...
Què és per a vostè l'art?
Uff... L'art ho pot ser tot i pot ser allò que un crea. Pot ser música, un al·lot que dibuixa, un que fa volar un estel... És tan subjectiu, és tan ampli... Són tres lletres, a-r-t, però és tan gros per jo... En Picasso deia "l'art està per sentir-lo". La paraula exposició és més important del que la gent es pensa. És posar fora, ex-posar. Un anunci l'exposes, i t'ha de fer un efecte, compres o no compres. I l'art és el mateix, m'agrada o no m'agrada.
M'ha cridat l'atenció això de pintar sobre fang...
A jo m'agrada pintar damunt fort. Damunt una post poso una capa fina de fang i després faig feina amb una pintura especial, aerògraf... Vaig investigant. El dia que me posi a pintar sempre el mateix ja em puc retirar. I passa el mateix amb la publicitat.
A banda d'exposar a Menorca, també ha sortit fora. On ha anat?
A Madrid, Barcelona, Palma... Amb amics, en col·lectives...
Com a artista, què en pensa d'iniciatives com la Gran Migjornale, Fosquets d'Art's?
M'agraden, però és una llàstima que coincideixin en dates. Es podria combinar i fer a tots els pobles. A la gent li ha agradat molt, sents bons comentaris. Com que funciona, també es podria cercar el suport institucional. Açò és rallar-ho entre tots i ja està, perquè no seria qüestió de fer-se competència.
Mentre ha durat l'entrevista, en Pau m'ha ensenyat fotografies de les carrosses (la gent d'Alaior segur que recorda la carrossa de l'AVE de 1992, o el drac xinès...), de les seves exposicions, els seus treballs, la seva obra. S'exposa, com ens ha referit abans ell, obertament, sense res per amagar. I, tot i que ell realment sap separar les coses, a vegades no saps ben bé on acaba Pau el publicista i on comença el pintor. El que queda clar és que és creatiu, i juganer amb el seu art. Perquè s'ho passa bé, perquè sempre està experimentant, perquè fa el que vol fer. I això es nota.