Tretze tristos tràngols

DAN PIRIS BASDEN
Hi ha llibres -la majoria, bé que ho haurem de reconèixer, per molt acurada que sigui la tria de les nostres lectures- que et patinen sobre la pell com les gotes d'aigua d'aquestes dutxes d'estiu, vaporoses, sense deixar gairebé cap mena de rastre, tot just un record lleu i ben poca cosa que, en el millor dels casos, oblidaràs al cap de no gaire temps. D'Albert Sánchez Piñol només havia llegitLa pell freda, ja deu fer un parell d'anys, després d'haver-me resistit força temps al seu inesgotable èxit de vendes.
No sabria dir ben bé quin és el motiu, tal vegada una mena de supèrbia mal dissimulada, però la veritat és que els llibres que moren d'èxit em provoquen un rebuig immediat que no sempre som capaç de resoldre i que potser m'hagi privat d'algunes lectures prou interessants. Una sentència del també barceloní Vila-Matas a la contraportada tampoc m'ajudava a decidir-me. Deia: "Me persigue después de haberlo leído. Un libro espléndido". Idò! La vida ja és prou complicada perquè, a sobre, haguem de suportar una mania persecutòria acabada d'estrenar arran de les nostresinofensiveslectures. Tanmateix, però, em vaig acabar comprant el llibre en una coneguda llibreria del carrer Mallorca, a Barcelona. Així anaren les coses que al meu exemplar deLa pell fredas'hi especifica a la pàgina sis que es tracta de la vint-i-dosena edició, impresa el setembre del 2005, gairebé tres anys després de la seva primera edició -i aquest és un altre minúscul misteri: per què en diuen edició, si volen dir reimpressió? Per concloure: vaig defugir durant tres anys la lectura d'una novel·la que tanmateix em va sorprendre i em va agradar molt.
Ara, temps després, tenc entre les mans el seu darrer llibre, aquest recull de contes,Tretze tristos tràngols, que ens ofereix, és clar, tretze històries breus que des del punt de vista temàtic són prou distants a les aventures illenques, asfixiants i prou torbadores deLa pell freda. Vagarejant, com Walser (és l'única semblança), escric als marges. Una altra vegada, pàgina sis. Primera edició: juny del 2008. Segona edició, juliol del 2008. Definitivament, aquesta gent de l'editorial no tenen prou confiança en les possibilitats venedores de Sánchez Piñol o, per contra, són uns veritables i convençuts pessimistes de mena. Torn al text. Els contes d'aquest volum segueixen gairebé tots un esquema prou semblant i que respecta punt per punt aquella dita que assegura que per escriure un bon conte cal amagar la major part de la informació rere un mirall i mostrar-la tot just al final, talment com si nosaltres fórem el Titànic i cada conte un fabulós iceberg. Tot plegat està molt bé i, a més, la originalitat de les històries de Sánchez Piñol rau en les peculiaritats dels personatges i en les seves diverses motivacions, però aquesta estructura pot arribar a fer-se previsible. A mesura que hom avança pàgines i relats acaba esperant que el sentit de cada història canviï, en un daltabaix, en arribar al darrer paràgraf, i no estic segur que açò sigui del tot positiu. No sempre, al menys. No obstant, el que és del tot innegable és que la prosa de Sánchez Piñol és una d'aquelles proses que, elaborades de mena, ens mostren la seva simplicitat absoluta, diàfana, de tal manera que allò que nosaltres podem percebre com a simple té al darrera una llarga depuració d'estil i de forma. Els personatges són diversos, estrambòtics i absolutament irresistibles. Les seves històries, apassionants. Des de l'espantaocells que vol fer-se amic dels ocells a l'esquimal que fuig d'un os o a la inversa, tot passant per un turista que neda tranquil·lament per darrera vegada sense saber-ho o pels habitants de la lluna que, immigrants pobres i miserables arribats en estels, accepten fer les feines que els homes no voldrien ni regalades.
D'Albert Sánchez Piñol, se'n diu que és un autor europeu, com ara també podrien ser europeus Ian McEwan, John Banville o Michel Houellebecq, per dir alguns noms gairebé a l'atzar. No sé ben bé què vol dir, açò: un altre petit misteri que no deu interessar gairebé ningú. Vol dir que és un autor molt traduït? Que no recerca en les profunditats dels localismes per fer-se universal? Que li agraden les cimeres europees o laChampions leaguede futbol? En qualsevol cas, tot deixant de banda les etiquetes pròpies de les lleis de mercat i de la crítica literària, haurem de concloure que Sánchez Piñol esdevé un autor indefugible per comprendre la literatura catalana d'avui dia, un autor contemporani i divers que, tanmateix, ens farà gaudir d'una literatura que beu de les arrels profundes dels clàssics per renovar-los d'una vegada per totes. Al capdavall, la lectura dels seus llibres és un plaer prou recomanable.