Figures en dansa

FRANCESC FLORIT NIN
La cal·ligrafia de la mirada pinta randes sobre la terra i el cel. El llapis segueix la partitura de les ales. Sobre el paper dansa el text del pinzell. El gest de la mà simula el ritme d'un signe de terra. Tot és un mirar sincopat i la naturalesa es mostra tothora seqüencial i temporal. Els éssers tenen la dimensió d'una durada, del lapsus que es debat entre la permanència i la impermanència, entre la quietud i el moviment.
El món té la forma d'un agitació antiga o la forma d'una moció per esdevenir. La temporalitat marca tant la línia traçada sobre el paper com el gir dels planetes. L'ull de mirada atenta percep el temps continu. Les formes, per tant, són moviments, expressió i representació, mimesi i declaració d'un període acotat. La mirada mateixa és moviment i gest primordial, i moviment és també el pensament que guia i és guiat.
Figura gràfica
La figura gràfica del moviment tradueix una cadència que no és altra cosa que el ritme de l'univers, el bategar de la natura, el brogit de la vida, la pulsió del ritme del món. Tot dansa al compàs del ritme còsmic. El vol de l'ocell, el brancatge de l'arbre, l'obertura de la flor, el cicles de la lluna i del sol, la respiració, la paraula de l'home: així el món es desenvolupa segons "la infinita possibilitat del moviment de la línia" en expressió de Kandinski. Potser la línia és la mínima expressió, el grau zero del dibuix, el nivell llindar del moviment, perquè tota línia és longitud i tota longitud participa de la temporalitat. El dibuix és la plasmació complexa d'una cadència simple. La mà que dibuixa dansa sobre el paper com la notació musical sobre la partitura.
Aprendre a escriure és aprendre a dibuixar, dibuixar és aprendre a escriure. Educar la cadència de la mà. L'art de la cal·ligrafia oriental és tant dibuix com paraula. L'escriptor-pintor escriu-dibuixa en una mateixa acció i amb consciència de realitzar una única gestualitat: la mà que mena el braç que mena el cos que mena la ment i es deixa emportar pel flux del temps. L'escriptura en cert sentit, com el dibuix, com la dansa, és un moviment interioritzat i encarnat en el gest. Com una intel·ligència que es materialitza, les línies i les lletres comparteixen la base primera de l'activitat mental. La mateixa configuració morfològica de la mà indica la complexitat del moviment neuronal. La mà fa intel·ligent la ment, especialment quan dansa sobre el paper amb la ploma, el pinzell o el cos.
Pura energia
El moviment és allò que ens fa persones, sensibles i intel·ligents, pura energia que es transforma i ens transforma. L'home constitueix una constel·lació de gestos i les seves obres seran producte d'aquest moviment del cos. Les manifestacions més excelses del gest humà són les que traduiran la dansa de l'energia que som. L'art, per tant, plagia la vida tant com pot, aquesta xarxa de complicitats extremes d'energies que s'intercanvien en un ball constant fins al punt que la vida plagia l'art.
El dibuix més essencial haurà de ser, per sobre de qualsevol altra consideració, una ressonància, una vibració. Com la paraula, com la poesia, com la música, com la dansa, com la pintura, l'escultura i l'arquitectura... totes són filles del ritme de l'espai i del temps. La llengua, que no traeix, lliga els sentits en l'etimologia: moviment, motor i motiu remeten a l'inici de l'acte de la creació.
Com una dansa de signes, és el dibuix. Si el ballarí dibuixa sobre l'escenari una trama de passos, el pintor fa dansar sobre el paper una munió de traces. La comunitat de les fulles deixades, la vorera sinuosa d'un torrent de pintura, els fils descabellats d'una grafia de plom, la retícula de les rames, l'escuma en randa de l'aigua, el pentinar del vent sobre la duna, la ratlla del text, les notes al pentagrama, els solcs de la terra i l'aleteig de l'au són totes figures en dansa.