'Jane, calla!, Prou! Jane, dormir ara... No, Boy es queda! Boy es queda!'

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Incrèduls! La flama olímpica passa per "es Diari"! Divendres, el president xinès Hu Jintao va donar per inaugurats els XXIX Jocs Olímpics de la era moderna, enmig d'una poderosa coreografia de més de 15.000 persones, dirigida per un dels grans directors de cinema del país i del món sencer com és Zhang Yimou. La relació entre l'esperit olímpic i el cinema sempre ha estat estreta, tant per la seva vessant dramàtica de sacrifici i lluita a l'esport, com per la seva història i els esdeveniments que l'han envoltada, alguns feliços, alguns terribles i tràgics... Però aquesta setmana, a modus d'aperitiu, ens aproparem a l'olimpisme des d'un personatge únic... probablement un dels personatges més simpàtics del món del cinema i de l'esport...
Aquest ésserCulturàliade Tarzan! Aquest ésserCulturàliaper tu! Tu, incrèdul! Jo, Johnny Weissmuller! He, he, he... Benvinguts al meu particular homenatge al Rei de la Selva, el més famós de tots els actors que s'han vestit (poquet, poquet...) de Tarzan! AquestCulturàliaés per a Johnny Weissmuller. Cinc medalles d'or i, probablement, un dels crits més famosos de tots els temps... Seguim-lo! Som-hi!
Peter Jonas Weissmuller va nèixer a Freidorf (Romania), un 2 de juny del 1904, per a tres anys més tard emigrar als Estats Units, on el seu pare treballava com a miner. Es veu que era un al·lotet malaltís i eixut, pel que els metges li van recomanar fortes activitats físiques. Li anava la natació i s'ho prenia amb tant de gust, que va acabar convertit en esportista d'èlit. Entre les Olimpíades de París-24 i les de Àmsterdam-28, el tio va acabar dalt del podi en cinc ocasions. Cinc medalles d'or com cinc solets; cinc campionats olímpics, amb força i voluntat; era una estrella feta a sí mateixa... i encara li faltava entrar a la glòria de la fama eterna.
Vint anys més tard de què aparegués el primer episodi de Tarzan, el més popular dels herois creats per Edgar Rice Burroughs, el cinema va sentir per primera vegada allò de 'Tú, Jane, yo, Tarzán'. Abans havien hagut altres tarzans, després també els hauria, però aquell 1932 en el qual W.S. Van Dyke va dirigir 'Tarzán de los Monos' amb Johnny Weissmuller i Maureen O'Sullivan en els principals papers, seria l'any del naixement de la més perdurable i genuïna imatge de Tarzan... I ara, un incís.
El gènere documental als EEUU. vivia, des dels anys 20, amb una salut de ferro. Des de 'Nanuk, el esquimal' (1920-22), el simple documental ja no era el mateix. El drama i l'antropologia, sense trampes, entrava a les sales de projecció. Robert J. Flaherty fou el seu creador i el mentor pels qui van voler rodar la natura amb tot el seu esplendor i la seva arrogància. Un dels seus alumnes més adelantats fou W.S.Van Dyke, col·laborador íntim de Flaherty, però que acceptava l'inclusió d'actors professionals a aquests rodatges, inicialment de total rigor documental. El primer híbrid fou 'Sombras Blancas en los Mares del sur' (1927-28), un gran èxit. Van Dyke es va convertir en un 'especialista' de la Metro-Goldwyn-Mayer, l'encarregat d'oferir 'africaneries' i altres exotismes variats. D'això que fou la primera elecció per a la direcció... Fi de l'incís (crec que era necessari, per a mostrar la trascendència del projecte i la serietat i la manera de fer de l'esdeveniment cinematogràfic. Van Dyke havia rodat a Àfrica varies escenes documentals que s'inclourien al film, posteriorment... of course!).
Faltava el protagonista. El Tarzan de Burroughs, fill d'un Lord anglès perdut a la selva i cuidat per un ximpanzé, és intel·ligent, fort, aristòcrata... És el Senyor de la Selva, és blanc i no té pèl. Lògic que es busqués entre els esportistes. Primera opció: Herman Brix. Però una providencial fractura de clavícula va fer que la seva candidatura fos rebutjada. Llavors el guionista Cyril Hume va descobrir a una piscina d'un hotel (com no podia ser d'una altra manera!) a Johnny Weissmuller, un campió olímpic que es dedicava a fer anuncis de banyadors per a homes. Tarzan havia trobat la seva imatge. Es va manifestar un 'Tu, Johnny, jo, Tarzan', que, a la llarga, resultaria fatídic per a Weissmuller, ja que l'ombra de Tarzan va eclipsar del tot l'atleta. Un dels més legendaris casos en què el personatge domina la persona, quasi a l'alçada de Dràcula empassant-se Bela Lugosi, he, he, he...
El guapo i salvatge Weissmuller es va posar falderet i va començar una carrera com a Rei dels Micos que duraria fins al 1948. Queda un tema pendent: 'Tarzán de los Monos' va ser una de les primeres mostres del cinema sonor. En aquesta cinta es tenien que sentir moltes coses. Animals, xiuxiueigs salvatges, càntics tribals... i, evidentment, el crit de la selva! La Metro es va passar hores i hores buscant un crit entre humà i animal; salvatge, però alhora familiar... i ho va trobar en aquesta mescla de bel de camell i 'jodler' tirolès. Quan es va sentir per primer cop als Estats Units, d'Est a Oest, el mite es va acabar de consolidar.
Maureen O'Sullivan va convertir la Jane Potter americana en una Jane Parker anglesa. O'Sullivan, una petita i pèl-roja irlandesa, aconseguia domesticar Weissmuller, perdó Tarzan (ooops!), i la va convertir en la perfecta 'Tu, Jane', tot i que el paper no va trasbalsar la seva carrera futura. Junts van fer sis pel·lícules: aquesta la primera, 'Tarzán y su compañera' (1934, Jack Conway i Cedric Gibbons), i les quatre que va dirigir un tal Richard Thorpe, el director, d'entre altres, d''Ivanhoe'(1951): 'La Fuga de Tarzán' (1936), 'Tarzán y su hijo' (1939), 'El Tesoro de Tarzán' (1941) i 'Tarzán en Nueva York' (1942). Totes elles sota l'àmbit de la Metro i amb un enorme èxit, tot i que la progressiva reformulació de l'aventura va anar cansant la creativitat i, conseqüentment, la qualitat. Si bé l'aparició de Boy (Johnny Sheffield) fou el gran zenit comercial de la saga, és una de les mostres menys aconseguides de 'the Ape Man'...
Weissmuller seguiria donant bots entre els arbres per a la companyia RKO, però ja no era el mateix. S'havia esgotat la fórmula i el personatge estava ja molt per sobre del pobre nedador. Podria haver sigut divertit, però acaba fregant el patetisme. Títols (cap d'ells dirigits per Jaques Tourneur! ji, ji, ji...) com 'Tarzán y las Amazones' (1945), 'Tarzán y la Mujer Leopardo' (1946) o l'últim crit 'salvatge', 'Tarzán y las sirenas' (1948) donarien la raó al mateix Edgar Rice Burroughs qui mai va reconèixer Weissmuller com el seu Tarzàn, acusant-lo d'estúpid, de no tenir personalitat i de deixar-se dominar per les imposicions dictatorials de les dones. Cuando-el-río-suena-agua-lleva... dic jo! Sembla ser que el pobre Johnny era allò que s'anomena un 'calsonassos', és a dir, un baldraga!!
Quedem-nos amb el film original, 'Tarzan, the Ape Man', és a dir, 'Tarzán de los Monos', una pel·lícula amb un cert aroma a gravat antic, de caceres somiades, amb una imagineria romàntica plena de nostàlgia, al servei del qui ha estat, sense cap mena de dubte, el més gran Tarzan de tots els temps. Aquest ha estat elCulturàliade Johnny Weissmuller! Unculturàliaolímpic dedicat al primer nedador que va baixar del minut als 100 metres, i que després, es va convertir en el Rei de totes les bèsties! El Rei de la Selva!...Tarzan!! Oioioioiooooooooooooooioioioiooooooooo...!! Fins a la setmana que ve, incrèduls.

Tu escriure, jo (potser) llegir... Tu enviar e-mail a culturalia@menorca.info, jo (potser) obrir... Jo cridar com Tarzan desesperat, tu passar de jo... Tu, incrèdul...