Solzhenitsin, o de com treure a la llum la barbàrie

P.F.M.
He llegit l'article de Juan Cruz que publicà dillunsEl País. Ell ens recorda que amb Solzhenitsin va néixer el valor de la paraula dissident, perquè dissidència és el que va fer durant tota la seva vida, fins i tot quan a Occident no donava gaire credibilitat a la seva gran obra,Arxipèlag Gulag. També he llegit la notícia que donava la seva mort, i no he pogut evitar posar-me vermella de vergonya quan he arribat a l'apartat dels missatges de condol dels caps d'estat. Vladimir Putin, ex-membre de la KGB i que va liderar la persecució a la que van sotmetre a aquest escriptor, ha enviat el següent telegrama: "La mort de Solzhenitsin és una pesada pèrdua per a tot Rússia". A vegades la vida, però, ens dóna moltes sorpreses, i una és que, tot i haver estat abans caçador i presa, això no va entelar la relació que tingueren Solzhenitsin i Putin, i com explica la seva biògrafa, Ludmila Saráskina, "precisament perquè Solzhenitsin va viure el gulag i l'estalinisme, l'equiparació de Stalin i el gulag amb Putin i la Rússia d'avui és, als seus ulls, una heretgia i una traïció a qui van finir en els camps per a no-res".
Nascut a Kislovodsk l'any 1918, ja des de petit escrivia on podia, editava els seus llibres, feia les seves pròpies tirades. Saráskina, que ha tingut l'oportunitat de capbussar-se als seus arxius i de fer-li minucioses entrevistes al llarg de set anys, tenia molt d'interès en el període d'infantesa d'aquest novel·lista per poder entendre la gestació d'un escriptor. El seu primer relat data de 1928, quan ell tenia només 10 anys. El titulàLa fletxa blavai ja mostrava que sabia com construir el tema i com despertar l'interès.
La seva vida va estar plena de lluites, des del moment en què va formar part de l'Exèrcit Roig a la II Guerra Mundial i va ser condemnat per les seves opinions antiestalinistes, quan fou deportat l'any 1974 a Alemanya i privat de la seva nacionalitat quan es va publicarArxipèlag Gulag. L'any 1990 va recuperar la seva ciutadania i el 1994 tornà al seu país.
Potser la millor manera d'acabar aquest petit homenatge sigui amb un dels seus pensaments: "Al final de la meva vida, desitjo que el material històric que jo he recopilat entri en la consciència i en la memòria dels meus compatriotes. La nostra amarga experiència nacional, si es produïssin noves condiciones socials inestables, ens ajudarà a prevenir fracassos funestos". Que així sigui.

Bibliografia
nUn día en la vida de Iván Denisovich (1950)
nNunca cometemos errores (1963)
nPor el bien de la causa (1964)
nEl pabellón del cáncer (1967-68)
nEl primer círculo (1968)
nAgosto 1914 (1971)
nArchipiélago Gulag (1973)
nLenin en Zurich: capítulos (1975)
nArchipiélago Gulag 2 (1975)
nArchipiélago Gulag 3 (1978)
nEl roble y el ternero
nEl peligro mortal
nCómo reorganizar Rusia (1990)
nEl problema ruso: al final del siglo XX (1992)
nRusia bajo los escombros (1992)
nLa rueda roja, tetralogía compasada per Agosto 1914, Octubre 1916, Marzo 1917 y Abril 1917
nEl error de Occidente