Un joc subtilíssim de forces

JOAN ABELLÓ JUANPERE
crític i historiador de l'art
Un gran tractadista d'art, a més d'excel·lent poeta, Juan Eduardo Cirlot, es preguntava ja fa cinquanta anys el perquè de la recurrència en el món de l'art contemporani en un text (Arte contemporáneo: origen universal de sus tendencias), que ha esdevingut missal i martirologi alhora de molts estudiants d'art.
A tal fi utilitzava l'aplicació de la teoria de les constants artístiques, que a la seva vegada manllevava d'un tal Wölffin, i que en definitiva concloïen, els dos, que "tot resulta factible en l'art del present, com en qualsevol altre període, especialment en la multiplicitat de tendències de l'art experimental, on les derivacions i contraposicions constitueixen un joc subtilíssim de forces".
I, dit i fet, en el cas de Mercedes Angusto el joc subtilíssim de forces és el que dóna forma a les seves obres, les que presenta a la Galeria Retxa (a Ciutadella, Menorca), on es manté en delicat -que no vol dir feble- equilibri entre allò après, i la pròpia sensibilitat que l'anima.
En treballs anteriors es connoten influències del fauvisme de Matisse, per tant podríem incloure-hi també l'exaltat ritmisme de Van Gogh, les estranyes harmonies cromàtiques de Gauguin, la dissolució irrealista de la forma d'Ensor, sobretot en algunes peces de la sèrie que ara presenta, i el dramatisme i simbolisme d'Edvard Munch. Padrins i referències que no en faltin, perquè la pintura gestual, matèrica i figurativa d'Angusto és fruit d'aquests temps de connivència i convivència d'estils, on afortunadament el discurs únic és una deixalla històrica i apèndix de règims totalitaris. Per tant, si hi ha algun abanderat de "la mort de la pintura", algun conceptual recalcitrant, millor que no traspassi els murs de la Galeria Retxa.
Mercedes Angusto, filla del seu temps, temps de mestissatges, traïdories sense fi, i préstecs sense retorn, utilitza tot el que l'art posa al seu abast, i com que ja fa més de 2000 anys que la història dura, déu n'hi do dels recursos a emprar. Des de l'objecte del seu interès artístic, en aquesta nova sèrie que presenta recorre de nou a motius, emocionalment menorquins i càlids, que són el reflex etern de racons màgics, intuïts i assimilats, amb la mateixa inventiva i minuciositat en la transcripció objectiva, que la dels veduttisti venecians. Vegi's, sinó, els finestrals lluminosos dels entortolligats carrers colonials de Ciutadella, les façanes de llum perenne, els ponts amagats, amb llambordes de colors vibrants tot just mullades i el mar turquesa d'infinita transparència, sovint explícit en l'obra i de vegades visible, només a partir dels colors. I com el mar que envolta aquesta Illa, que sempre ha festejat l'artifici, des dels magnífics textos neoclàssics que gràcies a la dominació anglesa són el millor producte literari que en llengua catalana es va fabricar en el segle XVIII, als salts agosarats dels cavalls en dies de festa, i a les formes complexes i capricioses de la pedra marès, que ha deixat espais màgics per tota l'Illa, el blau grisós agermana aquesta sèrie, cosa que a més del joc, permet una excel·lent economia de mitjans.
Per tant, pintura sobre estris i paisatges quotidians, i ben sovint domèstics, que han exercit i exerceixen fascinació en tota la història de l'art, i que són protagonistes en tota una sèrie d'artistes contemporanis de Catalunya, sense anar més lluny ni més a prop, des de Xano Armenter a Javier Mariscal, que ha exposat fa ben poc a la recent oberta Galeria Ysabel Pinyol a tocar del Mercat de Santa Caterina, i que els representen de la mateixa manera que Mercedes Angusto, que té l'estudi al Born però el cor a l'Illa, com a models vius d'un univers personal.