James Stewart és un atabalat Scottie Ferguson, en una típica conversa al cotxe, mentre condueix

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Juliol de 1958. Fa tot just cinquanta anys. El Festival Internacional de cinema de Sant Sebastià serveix d'escenari per a l'estrena mundial d'una de les millors pel·lícules de tots els temps: 'Vértigo. De entre los muertos' del genial Alfred Hitchcock. El llegendari realitzador britànic es va emportar la Conxa de Plata a la millor direcció, mentre que el seu protagonista James Stewart va rebre la mateixa distinció per la seva interpretació. el Premi Zulueta. Mig segle de la mort i el desig com mai s'ha filmat. Cinquanta anys del film més complicat del mestre Hitchcock, el més torbador i un dels més incompresos en el seu moment. Sense cap mena de dubte, la cinta que més unanimitat aixeca entre els incondicionals de 'Hitch' i la que explora millor les obsessions del mag del suspens.
L'impacte que va tenir 'Vértigo' al 58 no presagiava el ressò històric posterior. Tot i que es reconeixia la mestria del genial realitzador, la història d'un policia obsessionat amb una morta, plena de fetitxismes i patologies sexuals encobertes, costava un poc de pair. Només els alumnes francesos de laNouvelle Vagueho tenien clar. Aquestes dubtes han desaparegut i ara és un dels millors films de tots els temps. Benvinguts alCulturàlia-Festa d'aniversari de 'Vértigo'. Benvinguts, incrèduls meus, alCulturàliade la novena millor pel·lícula de tota la història del setè art, segons l'AFI, és a dir, l'Institut de Cinema Americà... uuuaaauuu... poca broma...
La concepció d'aquesta pel·lícula neix d'una manera tan estranya i retorçuda com el seu desenvolupament. Hitch volia adaptar al seu cinema i a la seva llengua la novel·la de Pierre Boileau i Thomas Narcejac 'Las Diabólicas', però un jove i entremaliat Claude Chabrol va ser, finalment, qui va abordar l'adaptació a la mateixa França. Quan es van assabentar, Boileau i Narcejac van escriure una novel·la 'espec­ialment' pensada perquè Hitchcock s'hi fixés i la comprés. 'D'entre les morts' ('Sueurs froides'), sense ser un gran relat, va ser adquirida pel mestre del 'susto', de seguida. Tot i que el text no era particularment brillant, va esdevenir inspirat punt de partida per a Hitch. La història, el traçat argumental de la novel·la, fuig dels múltiples suggeriments i interconnexions que es desprenen del film. I és que 'Vértigo' va fer seus uns esquemes inicials que, en un principi, no li pertocaven. Poques vegades una pel·lícula ha estat tant per sobre del text literari que l'ha inspirada... meravellosa excepció!
La història de Scottie Ferguson (James Stewart) i el seu intent per a ressuscitar a la seva estimada Madeleine (Kim Novak), mentre ha de lluitar contra una acrofòbia galopant, és el centre argumental simple. Tot això envoltat per una trama policial que actua com a perfecte 'macguffin' del que realment s'hi vol reflexionar: l'enorme tragèdia humana de sentir-se impotent davant l'inevitable desenllaç de la mort. En aquest sentit, desenvolupar una de les escenes més romàntiques i boniques entre Scottie i Madeleine en un bosc de 'sequoias sempervivas', és d'un surrealisme narratiu tan excitant com genial.
De fet, Hitchcock deconstrueix la novel·la de Boileau i Narcejac per edificar un enorme i compacte paradigma del que són els seus principals actius: l'obsessió com a primer motor per al suspens, el maniqueisme exagerat cap a les dones rosses i, sobretot, l'enorme sentit de la versemblança davant trames que trontollen amb el 'fantastique'. L'única mostra de cinema fantàstic 'real' (toma-toma-toma-paradoja-del-coponasso!!), és a dir, més pròpia del catecisme sci-fi és 'Los Pájaros'(1963). El càstig a les 'rotges' fredes i summament eròtiques per part de tots els pardals del món... la connotació sexual és evident i brutal! Un Hitch més cremat i obsessiu que mai va realitzar un dels millors films de fantàstic-terror de la història! I era una excepció a la seva principal filosofia!! Vaja crack!!
Si 'Los Pájaros' jugava amb l'evidència metafòrica d'una obsessió personal del propi realitzador, 'Vértigo' amaga un autèntic catàleg de fixacions patològiques i fetitxes abissals, sota un 'thriller' més o menys convencional, tot i ser de plantejament força paranormal, però que els esdeveniments portaran al bon camí de la versemblança. Aquesta cinta, d'evident esperit catàrtic, és una de les millors interpretacions de la carrera de James Stewart. D'entre la llarga llista de 'stars' masculins de Hollywood que van treballar per Hitch, en destaquen dos de manera clara: Cary Grant i el mateix Stewart.
Mentre l'atractiu Grant simbolitzava el Hitchcock que voldria haver sigut en un món perfecte (un 'quiero-y-no-puedo' ple de Glamour), Stewart es convertia en un alter ego ple de febleses i defectes. Bona part d'aquest argument es basa en el personatge de Ferguson per a aquesta pel·lícula, sense oblidar el 'vouyeur' i xafarder L.B. Jeffries de 'Rear Window' ('La Ventana Indiscreta', 1954)... un altre Stewart/Hitch amb evident 'mala pata'... he, he, he...
A 'Vértigo', a part del complot i l'engany que pateix el pobre passerell Scottie, juntament amb la patètica animadversió cap a la mort, es mostra un autèntic dispensari d'un dels esquemes bàsics en l'entramat narratiu i ideològic d'aquest gran autor britànic: l'obsessió per les rosses. 'La perfecta mujer misterio es rubia, etérea y nórdica', Hitch dixit. Màrtir de la seva pròpia psicosi amb aquesta estètica femenina, Hitch cons­trueix un Scottie pertorbat, víctima del poder de fascinació de la imatge i de com aquesta distorsiona la seva realitat. Aquest intenta ressuscitar a Madeleine amb Judy, però ho fa transformant la imatge i el cos d'aquesta, sense saber que és la mateixa persona. L'èxtasi sexual d'aquest quan aconsegueix aquesta particular simbiosi és pura necrofília!
Kim Novak-Judy, abans de ser del tot reciclada, es vol assegurar el cop guanyador:
-Si et deixo que em canviïs, serà suficient? Serà suficient per què m'estimis?
Absolutament malaltís.
Ajudat per un ús irreal del cromatisme, Hitch va recórrer als seus coneixements en l'art surrealista, la seva passió per la psicoanàlisi i a la inestimable ajuda de la música 'wagneriana', intrigant i histriònica, de Bernard Herrmann i als títols de crèdit hipnòtics de Saul Bass, per crear una autèntica espiral de suspens i paranoia, influència directa per a poste­riors treballs de cadells com Brian De Palma a 'Fascinación' (1976) o Martin Scorsese a 'El Cabo del Miedo' (1993).
Incrèduls, fins aquí elCulturàliade 'Vértigo', una autèntica joia que aquest juliol fa cinquanta anys. Aquest ha estat unculturàlia, i no crec que sigui el darrer, pel grassonet i galtut anglès, de perfil inaccessible i gloriós, anomenat Alfred Hitchcock. Un autèntic plaer, sí senyor. Fins a la setmana que ve i... Gloriós Sant Jaume!
Sento no haver acudit a la meva cita la setmana passada. L'estiu fa aquestes coses... La setmana que ve, unculturàliamés musical que mai... I és que, per aquestes dades, sempre hi ha visites... he, he. Qualsevol cosa, ja sabeu:culturalia@menorca.info... Hala! A passar calor, incrèduls!