"L'artista ja no és un visionari"

FITXARamon Suau, després de cursar Belles Arts a Barcelona i màster en multimèdia, comença a treballar en animació audiovisual. Paral·lelament realitza diverses exposicions individuals: autopias, rifirrafes? i col·lectives a França, Alemanya i arreu de l'Estat. Ha estat premiat al presti­giós Ricard Camí i finalista a nombrosos premis com el de Pintura Contemporània Fundació Vila Casas o el Paul Ricard. També en el món audiovisual realitza el documental "Sin clave de son", estrenat a diversos festivals. És membre de l'equip directiu de La Xina Art i Can Danús. Després de viure a Menorca, actualment resideix a Palma. Els viatges que ha realitzat arreu del món han desembocat en la sèrie "Drops" que es presenta a la galeria Encant de Maó.

RAQUEL MARQUÉS
Maó
Com a artista (I): Quina és la seva realitat?
Quina d'elles? Si som molts, en tinc una per a cada moment. Actualment treballo a Palma preparant l'exposició "Identités" a França i dues individuals que presento en breu a Barcelona.
Com a artista (bis): S'hi identifica amb la irrealitat?
En el meu treball hi ha un procés d'allunyar-se del joc simbòlic de la pintura com a simulador de realitats per adquirir, la pintura, valor per si mateixa? explorant en la frontera, en l'espai de trànsit entre realitat i realitat pictòrica.
Com a creador i ésser humà: Mostri'ns a percebre la memòria i l'espai.
Seqüències i fissures van creant sensacions que tracen un guió imaginari, un inacabable d'imatges fragmentades, mogudes, que documenten el record de la seva imatge completa en un espai temporal on la ment de l'espectador serveix de pantalla?, per poder substituir progressivament una franja per una altra.
Quin interès té per a vostè la deformació?
A partir del treball videogràfic, rodat en la més absoluta foscor, neix una sèrie de peces pictòriques que ajuden a una reinterpretació de l'imaginari que genera la idea de viatge, per convertir-se en ficció documental. Utilitzar la realitat, manipulant-la o transformant-la per reelaborar la imatge. El pas per la pintura converteix, necessàriament, allò testimonial d'allò videogràfic en ficció, però ficcionada és sempre la mirada enrera als paisatges de la memòria.
Acabi la frase: El projecte "Drops" a la galeria Encant és .....
La meta és dotar a la pintura d'una acceleració que imprimeix a les imatges que van passant per les finestretes del vehicle en el que l'espectador va muntant des de el primer moment, una sensació de real irrealitat, de borrosa nitidesa. El mínim que se li pot demanar a la pintura és que traslladi el seu pressentiment a qui la consumeix, a qui la crea; restituint-li una mica del sentit que li va donar qui la va crear.
El seu joc d'obres, aquesta continuïtat de fa 2 anys, és elegant, poètic... paisatges en la memòria, llocs de trànsit... Com aconsegueix donar aquesta calidesa a uns espais que qualsevol "urbanita" qualificaria de morts i freds?
Testimoniant el viatge en si, no a la recerca de llocs i esdeveniments, sinó centrant-me principalment en el moviment (intrínsec a la idea de viatge) i en la llum? o la seva absència.
Foto, vídeo, pintura... una seqüència amb la que arriba a un seguit d'olis espectaculars fins al més mínim detall... Quin és el seu secret per aconseguir enaltir aquesta llum i moviment?
Mirar d'acostar allò difícilment perceptible, allò fràgil, allò subtil, allò silenciós, l'ambigüitat i el dubte? i no tant una exploració de la nostra capacitat contemplativa. La recepta: una depuració tècnica, trec matèria, persevero en el treball pacient, fins que les obres queden impregnades de transparència i ofereixen la lluentor del cel·luloide, buscant la mirada cinematogràfica de la pintura. En definitiva un ús equilibrat de tots els elements i la seva justa cocció. Si entenem el secret com allò que es descobreix m'agradaria que aquest residís en la mirada de l'espectador.
La seva veritat es composa de sentiments?
De fet m'interessa més la emoció intrínseca a la pròpia pintura que la nostàlgia referencial d'un sentiment.
Com a viatger del món (I): Quin espai l'ha captivat?
Em captiva la pròpia experiència del viatge, generador de canvi, de moviment i transformació. Hi ha ja masses llocs i sobretot les seves olors, que resideixen idealitzats en la memòria com per poder fer-ne una tria?
Com a viatger del món (II): Què l'entristeix més?
La tristesa està en la mirada del que mira? potser que tots els indrets puguin acabar sent un de sol, perdent identitat i per tant interès. El món s'ha fet tan petit que hi ha un procés de banalització de les experiències.
I més "Drops"..., potser vostè sigui un arquitecte frustrat.
Més aviat un manobre que construeix imatges.
Què en pensa del públic que visita els museus per l'espectacularitat de l'edifici i no pel contingut? (MACBA, Guggenheim....)
La transformació dels museus d'art contemporani no es deu només al augment de públic, sinó també a la pròpia evolució artística, ja que molts artistes es dediquen cada cop més a realitzar les instal·lacions "in situ" i environments que demanen grans espais. Els museus ja no es dediquen únicament a conservar l'art del passat, sinó que fomenten la creació actual. Tot i així, moltes de les obres que veiem als museus i exposicions no enriqueixen la nostra percepció del món, bé per la seva trivialitat o la seva pretensió teòrica. L'artista ja no és un visionari, sinó un fabricant de productes de consum de luxe, destinats a un públic més proper al sensacionalisme, que no pas a la reflexió intel·lectual.
L'art és avui engolit pel "show business"?
És cert que en moltes de les seves estratègies, l'aliança entre crític, galeria i museu, han començat a reproduir mecanismes del show business. Les coses s'han anat accelerant i la promoció d'allò que és nou està per sobre de qualsevol altra consideració. Cal, però, saber discernir entre art i mercat de l'art.
Hi fa falta més debat social?
L'evolució espectacular de l'art contemporani ha beneficiat com mai un públic que ha tingut una major oportunitat d'apropar-se a la creació del seu temps. Mai hi ha hagut tants artistes, ni s'han obert tantes galeries, ni organitzat tantes exposicions, ni fires, ni biennals. Per un debat ben construït caldria però fer més pedagogia ja que sovint no tothom disposa de les eines necessàries o suficients.
Què ha de fer un artista per crear amb llibertat?
El treball d'un artista s'elabora sempre des de la premissa de la sinceritat, per tant la llibertat se li suposa?