Lord Blakeney, ja sense un braç, rep el consol del Capità Audrey i un llibre sobre Lord Nelson

PREGUNTA DE JOAN MORA...
Hola de nou!
Fa pocs anys, una pel·lícula es va presentar als cines amb unes credencials d'èpica, de bellesa, de classicisme, d' aventura. Anomenada "Master and Commander: Al otro lado del mundo". És una obra mestra amb un repartiment capitanejat -mai millor dit- per Russell Crowe. Novament, l'australià ens regala un gran paper -capità Jack Aubrey, "El Afortunado"- segons els cànons habituals en ell, al costat d'un altre gran: Paul Bettany -més conegut a la cinta com el doctor Stephen Maturin- i dirigits per un altre pes pesat com Peter Weir.
Una gran adaptació de les novel·les primera i desena, de la sèrie escrita per Patrick O'Brian ("Capitán de mar y guerra" y "La costa más lejana del mundo", respectivament). Com a curiositats, dir que els personatges d'Aubrey y Maturin es coneixen a la primera novel·la, concretament a un concert de música clàssica a la casa del governador del port de... ¡Maó! Sí, sembla ser que la Dominació Anglesa a Menorca es veu reflectida al llibre. Al film hi ha una escena en què el capità Aubrey es refereix durant un sopar al seu ídol -d'ell i dels anglesos- que no és altre que Lord Nelson. Una figura històrica que va passar per Menorca durant la Dominació Anglesa.
Una cinta d' aventuras d'estil clàssic plena, emperò, de realisme: Aquí, els personatges tenen moltes estones que ho passen malament i al final hi ha unes quantes baixes (a segons quines pel·lícules d' aventures dels anys 50, hi havia una certa comèdia al cos fílmic, que feia la funció de llevar ferro al dramatisme, i a més tots els protagonistes solien tornar vius). Un altre petit detall realista que me va cridar l' atenció i que despertà la meva admiració va ser que, quan miren pels seus telescopis extensibles, veiem una imatge amb imperfeccions a les bandes del cercle de visió, provocades per la lent (novament, a moltes pel·lícules veiem una imatge perfecta, i aquí tenen el detall de fer-la imperfecta, com devia ser en aquell temps).
Si "Master and Commander" hagués estat realitzada durant els anys del Hollywood clàssic, segur que Howard Hawks hauria pogut ser el seu director, perquè només hi ha que veure la particular relació d' amistat que tenen Jack Aubrey i Stephen Maturin. Ells no són sinó unes figures plenes d' una humanitat i d' un sentit del deure (diferent), lo que els du tant a discutir com a fer duets de peces clàssiques al violí i al cello. I és que la banda sonora és un altre factor de grandesa del film: Bach, Mozart, Corelli, Vaughan Williams, Boccherini i contemporanis com Iva Davies, Christopher Gordon i Richard Tognetti.
Dues escenes que me resulten divertides:
- Quan fan el brindis durant el sopar, Aubrey diu: "Por nuestras mujeres y nuestras novias... ¡Porque nunca se conozcan!"
- Quan, des del vaixell, intercanvien queviures i altres objectes amb els nadius d' una illa, veim una guapa morena amb un para-sol a dins una de les barques, mirant sonrient Aubrey, qui li torna el somriure i dubta de si conèixer-la, o acabar-ho amb el somriure... Finalment opta per acabar-ho amb el somriure...
Adéu i moltes gràcies.

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Benvingut, amic Mora, una altra vegada més, a aquesta humil secció. Sempre tens correspondència interessant i un excel·lent criteri que dóna gust reproduir. Estaràs d'acord amb mi que l'escena en què el jove Blakeney, interpretat per l'adolescent Max Pirkis, està patint un escabrós post-operatori i es pregunta per què 'L'Afortunat' Russell Crowe li regala el llibre 'The Victories of the Horatio Lord Viscount Nelson. Gallant British Hero', és d'una tendresa i una humanitat insuperables. Realment ens trobem, amb 'Master and Commander' de Peter Weir, amb un clàssic atemporal, lluny dels cànons habituals de les superproduccions americanes, que guanya i guanyarà amb el temps, com els bons vins (o els bons roms... he... he...).
Aquest és un altreculturàliade germanor amb l'incrèdul Johnny Mora. És elCulturàliade 'Master and Commander', film marítim de culte. Una revisió, alhora que reivindicació, d'aquest interesantíssim film ple d'èpica i grandiositat. Un espectacle visual, de curta mirada, dedicat a mostrar el dia a dia d'una tripulació, la de la fragataHMS Surprise, amb la seva dosi d'autèntica aventura, però sotmesa a una humanitat i una ànima absolutament magistrals. Comencem a creure amb aquests mariners i amb la seva meravellosa epopeia. Benvinguts al millor exponent del cinema 'de barcos' d'aquest mil·lenni que acabem d'encetar. Benvinguts a l'altre costat del món, de la mà dels personatges de Patrick O'Brian.
'MaC' (Master and Commander') agafa perfectament els tres elements bàsics del cinema 'mainstream' clàssic d'aventures. Per a una banda, l'esperit d'aventura en sí mateixa, la lluita contra l'adversari o contra la natura, l'aspecte espectacular del 'més gran que la vida'. Per una altra costat, el propi trajecte vital dels herois, una mescla de viatge sense sortida i creixement interior. En tercer lloc, el raonable desplegament d'ombres. de misteris, de sentiments que es viuen però no s'expressen... Tornar al passat per a referir-se a monstres fílmics com 'El Hidalgo de los Mares' i 'El Mundo en sus manos', ambdues de Raoul Walsh, ja no resulta missió impossible. Les comparacions són odioses; Russell Crowe no és Gregory Peck, però Jack 'l'Afortunat' Audrey no té res a envejar del capità Horatio Hornblower...
No hi cap forçat menyspreu a aquesta impressionant pel·lícula. 'MaC' és una brillant adaptació del cicle de novel·les de la mar creat per Patrick O'Brian, potser el millor escriptor de relats d'aquesta mena en els nostres temps. Les referències marítimes són tan precises que els aficionats a qüestions marítimes es queden embobats davant tanta versemblança i rigorositat tècnica. El respecte amb el qual es tracten nostàlgics aspectes de la tradició cinematogràfica, la litúrgia bèl·lica i l'arquitectura naval de l'època és força brillant i fidel.
L'australià Peter Weir és l'encarregat d'orquestrar aquesta aventura. El seu treball és excepcional, demostrant ser coneixedor del terreny que trepitja. La irregularitat i l'eclecticisme són habituals en aquest artesà, capaç d'oferir-nos alegories acadèmiques plenes de romanticisme i lleialtat ('El Club de los Poetas muertos', 1989), experiments pseudo-catòdics plens de filosofia ('El Show de Truman', 1998) o thrillers comercials amb retalls antropològics i contra-sociològics ('Único testigo', 1984). El gènere a-palo-seco no forma part del seu ideari, no.
El millor del film és, sense cap dubte, el pols interpretatiu entre Aubrey-Crowe i el metge de la tripulació i amic Stephen Maturin-Paul Bettany. La relació entre els personatges sua força intensitat dramàtica, ja que són dos personatges absolutament contraposats. Aubrey és dur, obsessiu i líder; Maturin és força més pragmàtic, idealista i contestatari... quasi és una amistat-odi realment tòpica. Però la veritat és que hi ha cops que recorden a Sherlock Holmes barallant-se amb el seu amic i col·lega Watson... El fet que els dos oblidin les seves diferències tocant música, recorda encara més a les aventures del 'elemental-querido-Watson'... tot i que es revela un millor estil en els mariners!
Parlant de música, en Johnny fa referència a la imprescindible direcció musical del film. Aquesta es composa de vuit temes dels compositors Iva Davies, Christopher Gordon i Richard Tognetti; hi ha també dues cançons populars irlandeses, arreglades per ells ('The cukold comes out of the amery' i un 'remix' a l'ús anomenat, amb relativa originalitat, 'Folk Medley') i cinc trossos que pertanyen a Bach, Mozart i d'altres 'clásicos de-siempre-de-ayer-y-de-hoy'... roarrr...
Sobrietat i coherència, al servei de significats i ambigüitats eternes i de reflexions de força actualitat. 'MaC' és una d'aquelles pel·lícules que fan conviure el classicisme del Hollywood dels anys 40 i 50 amb la verosimilitud i la cruesa dels productes actuals. La legitimitat històrica obre els porucs ulls del espectador occidental i li ensenya... nens lluitant, cos a cos, a la guerra! Alguns d'ells mutilats, com el pobre Lord Blakeney, o morts! Però s'aconsegueix mantenir el romanticisme i la bellesa cinematogràfica... Brrravo!
Aquest ha estat un altreculturàliadedicat al intrèpid Johnny Mora. ElCulturàliade 'Master and Commander' i la seva particular recerca del vaixell francèsAcheron. Unculturàliade bon cinema de la mà de 'l'Afortunat' Audrey i del naturista Maturin. Per cert, magnífica l'escena en la que el cirurgià salva un ocell, servint d'escut humà embobat i involuntari... jo de vegades em sento així! Jur, jur... Fins a la setmana que ve, incrèduls.
L'amic Mora s'ha superat a si mateix. Ha vist moltes coses que no podríeu creure... i ho comparteix amb tots nosaltres! Agafeu exemple i, sense cap por, envieu la vostra cinefília aculturalia@menorca.info. Vamooos! No voldreu veure una guillotina a Picadilly's? Oi? He, he, he...