Art en els títols de crèdit

PATRÍCIA FONT MARBÁN
Potser recordeu aquesta imatge d'Annie Hall: Alvy (Woody Allen) i Annie (Diane Keaton) són al davant d'un cinema on projectenCara a carade Bergman. La pel·lícula ha començat fa un parell de minuts i Alvy decideix no comprar l'entrada perquè no suporta "entrar a la meitat de la pel·lícula". Sorpresa, Annie li respon: "A la meitat? Només ens perdrem els títols de crèdit i, a més a més, estan en suec!". Aquesta imatge, com deia, representa el màxim respecte pel cinema, i la màxima consideració als títols de crèdit, que sí, amics i amigues, són aquelles lletres que surten al principi i al final de les pel·lícules, on apareixen totes aquelles persones que han treballat, des del director, productor, actors, guionistes, il·luminació, fotografia... i un llarg etcètera de professionals del món del cinema.
Ja que he començat rallant-vos d'una pel·lícula de Woody Allen penseu en l'austeritat dels seus títols de crèdit: lletres blanques sobre fons negre, acompanyat de bona música de jazz... Aquesta senzillesa, però, és la seva signatura ja que quan veiem aquests títols sabem de seguida que es tracta d'una obra d'Allen, sense que tinguem la necessitat de veure el títol de la pel·lícula o el seu nom. Signe d'identitat o declaració d'intencions?
Diuen que Saul Bass (1920-1996) fou el seu inventor, que abans d'ell, el teló s'aixecava quan començava la pel·lícula. Potser és una mica exagerada aquesta afirmació perquè si hi ha hagut algun moment de la història del cinema que aportés coses sorprenents és precisament els seus inicis... Penseu en genis com Eisenstein, Méliès... I és que la tipografia ha tingut una gran importància a la història del cine. Convé no oblidar que quan el cine era mut, les històries s'acompanyaven de rètols que servien per explicar part del que succeïa, per expressar aquelles paraules que sortien de les boques d'actors com Harold Lloyd, Charles Chaplin... però que no podíem sentir. A poc a poc, aquests treballs van guanyar en complexitat i van sorgir empreses, com la Pacific Title Art Studio, que abastien de títols a les productores de Hollywood. Els moviments d'avantguarda del segle XX, com el constructivisme, l'expressionisme o el surrealisme, van aprofitar la força expressiva dels rètols en el cel·luloide.
El que va fer Saul Bass, que era dissenyador gràfic, fou dignificar-los, i com a mostra recordarem uns quants dels títols en els quals hi participà:Anatomia d'un assassinat, Espartac, Bonjour, Tristesse, Psicosis, L'edat de la innocència...
Un altre món per explorar és el de les sèries de televisió. Reconec que estic molt enganxada a algunes d'aquestes petites joies televisives, comDexter, Weeds, Boston legal, Californication... Els títols de crèdit deDexterapareixen a la seva rutina matutina diària. Com s'aixeca, es dutxa, s'afaita, es fa el berenar, el seu suc d'aranja, els seu ous... I a sobre d'aquests fotogrames van apareixent els títols. El millor de tot, però, és que cap al final de la 2a temporada descobreixes que aquestes imatges formen part d'un capítol... Meravellós.
L'obertura deWeedses fa amb unes imatges els personatges dels quals es van repetint, per donar aquesta sensació que tot és igual, i la música ens parla d'això també. La cançó ésLittle Boxes, crítica d'allò que el psiquiatra Erich Fromm anomenà conformitat autòmata, la síndrome de voler ser els altres per no haver-nos de responsabilitzar pels nostres actes. Per cert, un altre dia parlarem amb més profunditat d'aquesta cançó i les seves versions.
Si us ha interessat l'article, podeu consultar també:
Solana, Gemma i Boneu, Antonio.Uncredited(IndexBook).
www.artofthetitle.com
www.titulosdecredito.org