Papers de la tremor: La reunificació d'Alemanya

JOSEP MASANÉS
Era l'estiu de 1990, a Manchester, i els teutons del campus anaven revolucionats amb la caiguda del mur de Berlín i els rumors que apuntaven una unificació d'Alemanya, un fet que a ells els omplia de fervor patriòtic mal amagat, però que als altres ens era totalment indiferent. Jo acabava d'aplegar de Canton, a Xina, prop de Hong Kong i Macau, i m'estava a una de les residències universitàries de la ciutat per aclimatar-me al nou país i perquè mon germà, que residia a la ciutat, estava feia poc amullerat i no em semblava bé anar a viure amb ell. A més, de seguida fiu dues amigues, Haruke, que era nipona, i Hu, que era del nord de Xina.
Fou un dissabte canicular, un dels escassos jorns d'aquell agost que no plovinejà a la ciutat, quan el coneguí als jardins d'accés a la residència, mig perdut i sense saber orientar-se. Després, un escunç féu que s'afegís a ma classe de "converseison", on també hi havia dos alemanys, o txecs, o suïssos, no sé, d'ungles llongues i ronyoses i que tostemps duien la mateixa samarreta imperi i que pudien de no dutxar-se, i ens férem carn i ungla. Ell era menorquí, d'un indret que es deia Mao, com el nostre gran líder, tot i que ell ho pronunciava d'una faisó peregrina, era abrinat i de pelleringues lletoses, els ulls maragdes, que els xinesos no en tenen d'ulls maragdes, i els cabells escarolats, i el que més m'abellia d'ell és que no pareixia espanyol, que semblava anglès, tot i que l'enraonava ben malament l'anglès, i és que ell afirmava que semblava anglès perquè a Menorca hi havia tarters d'anglesos, car havia estat una colònia anglesa com Hong Kong, i, en afirmar-ho, reia.
Sempre reia, a vegades de mi, es reia que m'haguessin fet pagar un bitllet d'avió de més perquè havia dut un bagul des de casa que pesava més que jo, rigué quan li diguí que mon pare era el gerent d'una empresa que exportava sacs cap a Rotterdam. Era el seu, un riure badoc i beneit, però pensí que devia ser cosa dels costums occidentals, com un gest de cortesia, riure's del que diuen els altres. Mes, el jorn que ho canvià tot fou el jorn que es declarà l'incendi a la residència.
Feia poc hi havia hagut un desastre amb nombroses víctimes per inhalació de fums tòxics en una discoteca a Londres, mes, quan retrunyí l'alarma, ell vingué a cercar-me a l'habitació, vingué a cercar-me, i mentre jo bagolava esglaiada, ell tothora, com a les pel·lícules, mantingué la serenor. Després resultà ser tot l'abrusament d'una cuina, però jo ja volia saltar per una finestra, i per fer-ho hauria hagut de crebar els bells plafons de vidre que daven llum a les escales. El fet és que arran de sa heroica actuació, amb mes amigues Haruke i Hu el convidàrem a un repàs tradicional, una mostra inequívoca de ma llei, pensí jo. Mentrestant havia transcorregut el temps i aquesta era una de les postremes oportunitats que tenia per posar les cartes sobre la taula. Molts estudiants ja havien marxat cap a llurs països d'origen. Riguérem com orats, i fou un repàs delectable, però no succeí res pus. Dos jorns després però, ell vingué a l'habitació per acomiadar-se, estiguérem rallant i rient, ho membro com un moment dolcíssim, tot i que estava desficiosa, i quan raguérem a la porta, ocorregué. Em clavà un bes. Jo estava que no cabia a la pell. Aquella vesprada, ell partia a la nit, li presentí mon germà i l'acompanyí a l'aeroport. Quan arribí a la residència, no em podia llevar de la closca aquell petó, la pell de son rostre, aspra, dura, d'home, i li escriví una carta dient-li que estava disposada a anar a viure a Menorca, que l'estimava.
Al cap de dues hebdòmades arribà la carta amb sa resposta. Recordo que plorí a gavadals. Em sentí humiliada. Féu el pitjor que podia fer. Jo no sabia pas que dir-li a mon germà quan em preguntava, i vés a saber què conjecturava ell que havia succeït amb aquell garrit espanyol. El cert és que ell em manifestava que tot havia estat un malentès, que ho sentia molt, però que aquell petó entre ell i jo, que aquell petó, que només era un petó d'acomiadament, res pus. Que ho sentia molt, insistia. Més ho sentia jo! I mentrestant succeïa això, diuen, suposo que serà ver, els teutons aconseguiren a la fi reunificar les dues Alemanyes.