I tanmateix, la llengua

DAN PIRIS BASDEN
Un amic em feia esperar els deu minuts habituals, res d'important. Dissabte matí, el tema The coast is always changing dels Maxïmo Park als auriculars blancs. Entotsolat, vaig decidir que mentrestant faria una ràpida visita a la llibreria, que restava només un parell de carrers més enllà, amb la idea de comprar la darrera novel·la de David Trueba, a veure el què. Malauradament, no la vaig trobar. No obstant, vaig ser incapaç de resistir-me a un parell de llibres, cosa que em passa molt sovint. Es tractava, per començar, d'un volum amb tot d'articles i estudis per part d'autors ben diversos envers un dels novel·listes que han marcat més acuradament les meves lectures en els darrers anys. El seu títol és Bolaño salvaje, però ja en parlaré un altre dia. El segon era un llibret de poc més de cinquanta pàgines titulat La llengua nòmada, del romanès Norman Manea.
Tot d'una em cridà l'atenció el to sèpia amb què estava impresa la coberta, il·lustrada amb un paisatge portuari i lunar, amb tot de vaixells i estibadors arrenglerats sense que cap figura humana arribés ni tan sols a intuir-se. Després m'atrapà la sentència solemne de la contraportada, extreta del mateix llibret. Diu: "La llengua representa la nacionalitat veritable de l'escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n'és la casa i la pàtria".
Tot plegat em recordava, indefugiblement i potser amb una mena de lògica barroera, La llengua salvada, d'Elias Canetti, o fins i tot algunes idees del llibre El pensament captiu, del polonès Czeslaw Milosz. Ja fa uns anys, l'escriptor mallorquí Guillem Frontera li regalà a una bona amiga el llibre de Canetti tot prometent-li que aquella lectura li podria ben bé canviar la vida. Quan finalment vaig llegir també jo el llibre, un parell d'anys més tard, no hi va haver focs d'artifici ni res de semblant, cosa que tanmateix era d'esperar, però els hauré de confessar que potser alguna cosa minúscula gairebé imperceptible sí s'havia modificat entre els avencs grisos del cervell, darrera del front de mica en mica més obert. Potser mogut pel mateix impuls, em vaig empassar tot d'una el llibret de Norman Manea, perseguint alguna reflexió que m'ajudés a entendre millor què s'està fent de malament en l'àmbit de la cultura catalana envers la pròpia llengua, atès que no desapareix del tot la circums­tància que t'hagis de justificar contínuament per escriure en la llengua en què, tanmateix, es desenvolupen els teus pensaments. Manea parla de l'alienació idiomàtica, la immersió social de la pròpia llengua produïda, en aquest cas, pels exilis que el novel·lista ha anat patint al llarg de tota la seva vida.
Manea neix a la regió romanesa de Bucovina l'any 1936 i ben prest és deportat, juntament amb la seva família jueva, al camp de concentració de Transdnièster, a Ucraïna. Ja de tornada a la seva Romania natal, va haver de conviure amb el duríssim règim comunista fins que l'any 1986 acceptà una beca per estudiar a Berlín i, des d'allà, acabà per instal·lar-se a la ciutat de Nova York, on encara resideix. Escriu Manea: "La llengua en què havia nascut, que s'havia exiliat amb mi, havia estat assetjada a Transdnièster per la cacofonia de la desesperació dels deportats i les ordres escopides a crits pels guàrdies".
Els sons del romanès de la seva més tendra infància (els sons de ca seva) foren substi­tuïts pels sons diversos del rus, el yiddish, d'ucraïnès o l'alemany, entre d'altres, però la llengua-domicili fou, al capdavall, una de sola. Manea ens explica la seva doble condició d'exiliat: per un costat, és escriptor (cosa que l'exilia de la realitat versemblant que coneix la majoria), i per un altre, viu a la ciutat de Nova York, allunyat de la seva terra a causa de determinades circumstàn­cies polítiques. En qualsevol cas, Manea no ha deixat d'escriure en romanès, però reconeix obertament que des de fa vint anys ha d'escriure pensant també en les traduccions a l'anglès que es faran tot d'una per tal que el seu llibre es publiqui en aquesta llengua fins i tot abans que en la llengua original. I això, és obvi, condiciona per se la seva escriptura, tant pel que fa a la forma com pel que fa als continguts, fins arribar a punts que fins i tot ell mateix desconeix. És la seva, idò, una alienació a priori, una mena d'estranyament envers la pròpia llengua que, tot salvant les lògiques distàncies, també patim a casa nostra. I no em refereixo només a aquells que pensem, parlem i escrivim en català al bell mig d'una immersió social que té com a principal llengua vehicular el castellà (mitjans de comunicació, cinema, educació, etc.), sinó també a aquells escriptors que fan la seva obra en castellà i que se senten rebutjats a casa seva per mor dels entrebancs que es troben a l'hora de publicar quelcom en la seva llengua-domicili amb els ajuts públics que sí poden rebre aquells que escriuen en català.
Res no és blanc o negre: els grisos -i els dubtes- omplen sempre l'espai, a recer dels qui ho tenen tot clar i ben fermat. I tanmateix Manea és capaç de veure entre les seves petites desgràcies burgeses (l'escriptura, al capdavall, no deixa de ser un luxe innecessari) quelcom de positiu. Alienat per la llengua anglesa que l'ha acollit, i curós amb les traduccions de la seva obra, se n'adona amb sorpresa d'alguns elements essencials de la pròpia llengua que abans, potser a causa de la familiaritat, no havia tingut en compte. I es pregunta: "Esdevens, de mica en mica, allò que et diuen contínuament que ets? Que potser m'he tornat, amb el temps, un escriptor americà en llengua romanesa?".