'Ojalá estés en el cielo media hora antes que el Diablo sepa que has muerto'

Títol de la pel·lícula?

FERNANDO SABINO SEGUÍ
Ai! El vell acudit... L'escalfat començament de 'Antes que el Diablo sepa que has muerto' pot sorprendre tenint en compte les característiques que envolten el cinema de Sidney Lumet. Durant la seva dilatada carrera mai ha estat amant d'excessos als seus muntatges, però no per ser un vell octogenari ha de deixar d'interessar-se per cadascun dels trets del comportament humà. Aquest film demostra que Lumet no ha perdut ni una mica del seu carisma ni el del seu ideari cinematogràfic. Al contrari, ha realitzat una obra mestra plena de força i personalitat, que està en boca de tothom i ja sona per als Oscars de l'any que ve. Amb aquestCulturàliarendirem de nou un homenatge a la vida cinematogràfica. Vuitanta-quatre anys el contemplen. És elCulturàliade Sidney Lumet, un director irreductible i que encara té corda per molta estona. A la segona va la vençuda!
Amb aquesta pel·lícula, viva i palpitant, Lumet obra les portes a cinquanta anys dedicats a penetrar les misèries humanes de la nostra societat amb un estil particular, sobri i excels. No es justifica a si mateix per mitjà de coartades culturals ni trucs de màgia mal entesos, i esdevé un cinema culte i emocionant. Davall el seu cinema de càmera, que aquesta cinta representa fidelment, hi ha una gran profunditat, una punyent humanitat i el seu segell eternament inesborrable. La hipocresia familiar (dos germans volen robar... als seus pares!!), els límits de l'anomenada civilització i la mediocritat dels valors entre sers humans com l'amistat i l'amor, són les principals referències d'aquest film i de la filmografia d'aquest veterà realitzador.
També està Lumet de plena actualitat per un altre motiu. Arriba a les nostres pantalles (les estatals, no pas les menorquines!) '12 Razgnevannyh Muzhchin' de Nikita Mikhalkov, una versió lliure del '12 Hombres sin Piedad', el llibret de Reginald Rose i amb el que Sidney Lumet va debutar al cinema fa cinquanta anys. Si bé els matisos són absolutament diferents, la Rússia del nou mil·lenni no son els EUA. dels anys cinquanta i el tracte individual dels membres dels jurats es mostra antagònic entre Mikhalkov i Lumet. Costa molt oblidar al membre nombre 2 d'aquell jurat en blanc i negre, és a dir Lee J. Cobb:
'Crec que és culpable, així ho he pensat des del principi; ningú ho ha demostrat' (la banalitat del mal, quasi als límits de l'estupidesa, com deia Hannah Arendt...)
Heu d'entendre, incrèduls meus, que resumir mig segle de gran cinema és senzillament impossible. Lumet ha treballat amb diverses generacions de estrelles del cel·luloide; ha radiografiat els progressos de la societat nord-americana any rere any; ha descrit, com ningú, la degradació del mitjà televisiu i del seu patètic consumidor... Uff! Quina feinada! Per exemple, un dels molts actors relacionats amb la filmografia de Sidney Lumet, és Sean Connery. 'The Hill'(1965) va ser la seva primera producció britànica i la primera trobada d'aquests dos monstres fílmics. Un pamflet antimilitarista contra la irracionalitat de la Guerra Freda, amb un plantejament, típic dins l'estil Lumet, de profunda descripció psicològica dels personatges, que ofereix una densa simbologia humanista i uns perfils convincents del que és el Bé i el Mal. Ni-los-malos-son-tan-malos-ni-los-buenos-tan-buenossss...
Canviant de dècada i de terç, explicava Connery que, per a John Huston, 'La Ofensa' ('The Offence', 1972) tenia la millor mitja hora final que havia vist a la seva vida. És cert que la intensitat del desenllaç és magistral, tenint en compte la duresa del plantejament i la progressiva recrudescència de la seva tensió psicològica. Un detectiu (Connery) busca a un assassí de al·lotetes petites i quan el troba, el somet a un brutal interrogatori que acaba amb la vida del sospitós. L'ambivalència dels personatges i la constant amenaça a qualsevol esbós de superficialitat ètica la converteixen en un dels grans títols del mestre Lumet. Nou salt en el temps...
'Vull que s'aixequin! Aixequin-se de les seves cadires!! Vull que vagin fins a la finestra! L'obrin, treguin el cap i cridin...'
'Estic molt furiós i no penso aguantar-ho més!'
Peter Finch és Howard Beale, presentador del noticiari de la cadena de televisió UBS, acomiadat pels baixos nivells d'audiència. Podeu comprovar, incrèduls meus, quina és la reacció de Mr. Beale: anunciar que en la seva darrera aparició catòdica agafarà un revòlver i es volarà el cap en viu i en directe. Transtornat pel seu acomiadament, Howard llança una airada prèdica contra la mediocritat del món, plena de patètica sinceritat i horribles dades...Finalment li donen el seu propi programa de bojos... i esdevé líder d'audiència!! És 'Network' (1976), una de les més reputades pel·lícules de Sidney Lumet als EUA, si bé agafa un camí obert atractiu i molt lligat al seu director, desgraciadament s'ha de valorar un excessiu allunyament de l'estil directe i teatral del seu creador. De totes maneres, la cara de pirat de Peter Finch és, sense cap mena de dubte, una de les actuacions més absolutament magistrals del cinema modern. Quin jeto!
Quan es tracta de parlar del cinema judicial contemporani és inevitable referir-se a Lumet i a la seva meravellosa 'Veredicto Final' ('The Veredict', 1982). Una novel·la de Barry Reed convertida en guió per David Mamet va fer que la carrera del director de Philadelphia tornés a un primer pla. Aquest film destaca per una narrativa densa i lenta, preocupada per a anar impregnant l'espectador del perfil dels personatges. És una pel·lícula sòlida, amb un Paul Newman sòlid. No és el típic film de judicis, sinó una història que s'endinsa en l'espiral psicològica dels perdedors socials al servei d'un classicisme net i polit. Sense cap mena de dubtes aquest és el film que més ha aportat a la carrera del realitzador, ja que va revitalitzar la seva imatge comercial i el va posar al cim dels mestres clàssics americans, sense ser el seu millor film.
Les seves col·laboracions amb Al Pacino també podrien donar per a parlar-ne moltíssim. 'Serpico' i 'Tarde de Perros' són dos exercicis d'eclectisme cinematogràfic americà impagables. També es podria discutir si era necessari el 'remake' de 'Gloria' (1999) al servei d'una Sharon Stone en hores baixes o aquell incomprès germanet de 'Único Testigo' (Peter Weir, 1985), que va ser 'Una Extraña entre Nosotros' ('A Stranger Among Us', 1992), però la veritat és que tantes dècades dedicat al cinema, donen per a molta varietat. Ara, amb aquest nou projecte que es 'Antes que el Diablo sepa que estás muerto', Lumet torna a reinventar-se a si mateix, dóna una altra volta per les càrregues socials i personals que destrossen el concepte de comunitat. Un altre cop, i ara amb una edat considerable, s'aixeca Lumet de les cendres de l'oblit...
Aquest ha estat elCulturàliade Sidney Lumet, del director de la hipocresia, de l'agitador dels nostres dimonis... Potser li ha arribat el moment del reconeixement absolut... De moment, els incrèduls i jo esperem amb ansietat aquest nou treball i, sobretot, que no pari la màquina d'escopir contra la societat, i que mantengui la mateixa intensitat de sempre, si pot ser... Hala-idò-dios!
---
Abans que m'entemi de res més, mitja hora amunt, mitja hora avall, us convido a l'infern de l'internet (almenys, per a mi ho és!), culturalia@menorca.info... mai no faria res jo!!